El Bisbe de Bilbao s’adreça als preveres de la diòcesi de Vic

ESGLÉSIA I SOCIETAT

La vida espiritual del prevere, avui.

La doctrina social de l’Església.

20è curset d’estiu. 18, 19 i 20 de juliol de 2007. Seminari de Vic.

 

 

La vida espiritual del prevere, avui.

Excm i Rvdm. Sr. Ricardo Blázquez Pérez. Bisbe de Bilbao i President de la Conferència Episcopal Española.

 

La ponència, encara, que dirigida a preveres, és també per a tothom: religiosos, religioses i laics.

 

L’EUCARISTIA I EL PREVERE.

          Primer capítol del Document conclusiu de la Conferència episcopal de Llatinoamèrica i el Carib: ‘donem gràcies a Déu perquè hem rebut la vocació de deixebles i de missioners’.

          Mirem Déu i donem-li gràcies per la vocació que hem rebut.

          Al contrari, quan es deixa de fer, no es tracta del millor senyal.

          Donem-li gràcies, doncs, perquè ens ha confiat el sagrament de la reconciliació i perquè s’ha refiat de nosaltres.

 

          Vivim, sens dubte, en una societat bastant confosa, on sovint sofrim malestar tothom i estem vivint una Església dèbil, i no cal acudir a moltes dades per provar-ho.

          Visquem aquesta debilitat (final de la 2Co) com la va viure Sant Pau: ‘en la nostra debilitat es manifesta el poder de Déu’; visquem-la amb les mans obertes per rebre el poder de Déu.

          Particularment ens dol el constatar l’encongiment d’espatlles i la inconsciència, el desinterès, la indiferència, davant de les qüestions relacionades amb la fe, sovint amb Déu –periòdics, pel·lícules-

          El tema religiós troba sortides a voltes degradades i torçades. Ens fa patir que aquesta confusió es trobi en les persones que ens envolten, i manifesten una malaltia molt estranya: hi ha gana de Déu, i alhora inapetència.

          Parlar bé i en directe de Déu fa que la gent estigui més atenta.

          No significa fer sociologia o cultura d’allò religiós, sinó parlar directament com a testimonis de Déu.

          Hi ha escolta quan parlem directament de Déu.

 

          Necessitem canviar d’escala en el nostre mapa concret. Ens hem parat a donar gràcies a Déu per una vocació, per les proves superades per un sacerdot

          A voltes ens passem la vida lamentant les absències i no agraïm les presències. Les actituds són diferents ara que fa trenta anys, per ex.

 

          A J. Ratzinger (1998): ‘en el nostre temps, som en l’oportunitat de descobrir la presència de Déu en el món o bé d’una nova oportunitat, per valorar la resta del Poble de Déu’, donem gràcies a Déu perquè s’ha recordat de nosaltres i no ens nega la seva presència.

          És diferent la resta del poble d’Israel, que no pas el residu.

          La resta és el conjunt del poble que ha quedat després d’una guerra o d’una catàstrofe. En canvi el residu és allò que es va esgotant.

          També a aquest món, Déu continua enviant-hi el seu fill.

          L’Església no viu tan sols del que diuen les ciències socials.

          La mirada de la fe ens ajuda a aprofundir encara més.

          Cal interpel·lar, que significa interrogar per la veritat de la vida.

          Hi ha molt més del que apareix en l’exterior, no siguem profetes de mals auguris, sinó d’aquells que anuncien la Paraula de Déu.

 

          Cada generació està en la seva presència: els infants, els joves, els adults, els preveres de totes les edats.

 

          En temps del post-concili hi havia una esperança reforçada per una eufòria enorme. Avui s’ha de viure en forma de paciència, per sostenir el dia a dia amb el poder de Déu, i així anem fent la missió enmig del nostre món.

 

Voldria, durant aquest matí i tarda, centrar-nos en tres aspectes centrals

1. L’eucaristia i la caritat pastoral.                 2. L’oració apostòlica.

3. Ministres de la comunió eclesial.

 

          Ministres de la comunió i de la pau enmig del nostre poble on sovint hi ha ruptures molt greus.

 

L’eucaristia es troba en el centre de la nostra vida, que no és la totalitat, però és el principal: arrel i xarnera de la nostra vida, que sosté la porta-vida en el seu lloc.

L’e és font de les obres pastorals i de caritat. Tant de bo puguem acostar-nos a alguna persona a la que ens costi a través de l’eucaristia.

Tres perspectives: sagrament de la pasqua del Senyor.

 

En l’eucaristia fem memòria, beneint el Pare, del do de Jesúcrist.

 

CVII continua essent la brúixola del nostre món actual, perquè convé que cada document ocupi el seu lloc apropiat:

‘El nostre Salvador, en el darrer sopar, va instituir el sagrat memorial de la seva mort i resurrecció que havia de succeir i se’ns dóna una penyora de la glòria que ha de venir’. SC 10.

 

L’e és sagrament d’unitat i de pau, escola de solidaritat, sagrament de la presència, per antonomàsia, del Senyor entre nosaltres.

          Lex orandi, lex credendi. Resem tal i com creiem.

          ‘Rep l’ofrena del poble sant, considera el que realitzes, reprodueix en tu el que commemoraràs i configura la teva vida a la passió del Senyor’.

 

          ‘Trátalo bien, que es hijo de buena madre’ de Sant Joan d’Àvila.

 

          L’e és l’anticipació de la seva vida entregada.

          ‘gravivit’ verb que expressa l’entrega i que es lliura als altres i que es troba repetidament en el relat de la Passió.

          El sacrifici de Jesús no és d’ordre ritual sinó d’ordre personal.

          ‘No vull oracions ni sacrificis, m’has donat un cos, per això et dic vull fer la vostra voluntat’ (Sl).

          El sacrifici de Jesús consisteix en posar la vida a disposició dels altres.

          El Papa, en una carta als sacerdots el dijous sant, diu que quan diem ‘lliurà el seu cos’ fem també nosaltres el mateix, aquí lliurem la nostra vida.

 

          El que fou història en Jesús ha passat als misteris i a la celebració dels sagraments de l’Església.

          L’eucaristia és la font principal de la caritat pastoral, de l’amor dels pastors que ocupa el front de les problemàtiques.

          El bon pastor no fuig quan hi ha els problemes sinó que afronta l’atac del llop, encara que això significa arriscar la vida, el prestigi, la fama… A tots ens agradaria viure en situacions més gratificants, pacífiques i tranquil·les.

Amb els joves, la sintonia de simpatia d’esperit i de ser bon pastor per a ells.

 

Sagrament de la unitat de l’Església.

          1Co Sant Pau corrigeix la comunitat perquè l’e no se celebra adequadament. Els que tenen humilien els que no tenen. S’han creat en la comunitat de Corint faccions que contradiuen l’eucaristia. Com ho fa, per corregir, sinó recordant l’Evangeli mateix, perquè hi ha una absoluta contradicció de la vida i de la pràctica amb el que l’Evangeli diu.

          Ell acudeix a l’origen de l’e.

         

          1Co 10. El símbol del pa, que està fet de farina a base d’una multiplicitat de grans de forment escampats per les muntanyes i s’ha convertit en un pa per a la nostra celebració:

          ‘el pa que partim, no ens uneix al cos de Crist’?

          ‘un de sol és el pa, doncs un mateix cos som, perquè participem del mateix pa’.

 

          Cal fer catequesis mistagògiques, d’iniciació als sagraments: el pa ens posa en comunió amb JSC, tots prenem el mateix pa, encara que siguem molts, estem cridats a la concòrdia i a la pau.

 

          L’e no la podem prendre en divisió. A voltes hi ha fatiga, trivilitat que es podria insinuar, no hem de passar pels sants misteris distrets, pensant en el que hem de fer després.

 

‘Mane nobiscum Domine’ Lc 22, de Joan Pau II.

          L’e és projecte de solidaritat per a tota la humanitat, i no tan sols projecte d’unitat en l’interior de l’Església i el que participa de l’eucaristia es fa portador d’aquesta paraula en el món.

          L’e convida els cristians a viure-la com a una escola de pau, on es formen homes i dones, que es fan partíceps de diàleg i de comunió i sagrament de la presència de Jesucrist.

Imitem el que commemorem.

Ell quan era traïcionat no va pagar amb la mateixa moneda.

         

          ‘No prenem en l’e un pa ordinari, tampoc no és un pur símbol, sinó que és el Cos del Senyor’. Cf. Apologia, Sant Justí.

          Cal crear en el si de la nostra societat, portes cap a la transcendència. Un temple obert, tant de bo amb persones, és una porta oberta a la transcendència.                

 

LA COMUNIÓ EN LA VIDA ECLESIAL

 

Només podrem ser ministres de comunió amb un cor gran.

 

1a afirmació. El Ministeri eclesial, també el ministeri apostòlic – episcopal – presbiteral-, són ministeris que s’exerciten en la comunió i que exigeixen un exercici fonamental de caritat.

L’ordenació introdueix en l’orde de la comunió diocesana i manifesten una connotació de caràcter fraternal.

Els preveres imposen també les mans als qui són ordenats preveres i l’acullen amb el do de la pau; en la pregària d’ordenació es recull especialment el caràcter de comunió.

Amb la missió expressa ‘que reuneixin els Fills de Déu com una família’.

 

1971. El prevere i la justícia. Concili.

‘Els preveres han rebut el mandat de servir la comunió eclesial’.

Dit en un context on les circumstàncies polítiques i socials havien esdevingut difícils a Europa.

Novo Millenio Ineunte, 45. JPII. ‘Feu de l’Església la casa i l’escola de la comunió. Aquest és el gran repte que tenim si volem seguir el designi de Déu i per ser ferment d’unitat en la comunió’.

          En la comunió que es pot viure en els arxiprestats, sectors i demés.

 

                    En tots els àmbits d’Eslgésia s’ha d’imposar la concòrdia entre pastors i el poble de Déu; entre Associacions i Moviments Eclesials.

En aquest punt és important que funcionin els mecanismes eclesials de participació.

‘No ens enganyem. La comunió en aquestes plataformes eclesials, no funcionarà si no hi ha una espiritualitat de comunió assumida’.

 

1.                      Els preveres reuneixen els fidels com a una fraternitat. Animar la participació. Fer convergir els diversos serveis en la dimensió eclesial. Edats, carismes, legítimes opcions polítiques… amb totes aquestes sensibilitats ens hem de veure per tal que tothom s’hi trobi bé i acollit. No es tracta de tancar les portes a l’expressió de l’Esperit Sant, sinó de donar-li sortida i acollida.

 

2.                      Claredat d’esperit, confiança en les persones, no voler controlar meticulosament tot.

 

Aquests punts sorgeixen d’una experiència de discerniment d’una situació viscuda en el si de la nostra diòcesi de Bilbao i que es troba al darrera d’aquesta explicació com a exemple: El signe de quatre sacerdots que es volien presentar amb els partits polítics, en el darrer lloc de la llista, en tant que solidaritat amb els més perseguits pel grup terrorista, en els grups del PSE i PP.

 

3.                      Convé que cadascú se situï en el seu lloc i compleixi les funcions que s’esperen d’ell.

 

4.                      Hi pot haver dues malformacions que cal combatre:

a.     tendència a acaparar tot allò que s’ha de compartir.

b.     Abdicar de les funcions que el prevere o el bisbe han d’ocupar i respondre-hi. A voltes seria més còmode, però no es pot abdicar.

En la diòcesi, el bisbe és principi visible de comunió en la diòcesi.

En la parròquia, el prevere és pricipi visible de comunió en la parròquia.

 

          El prevere ha de reconèixer, suscitar, recolzar i animar la col·laboració d’altres cristians. S’agraeixi també aquesta col·laboració.

          A Déu li haig de reconèixer i agrair el do de la fe que ha transmès a aquells cristians amb qui estic celebrant, més enllà els agrairé la seva col·laboració en la mateixa tasca pastoral.

 

          La naturalesa de l’Església és d’ordre religiós (GS) i l’ajuda que dóna a la construcció de la societat, respectant cadascuna de les vocacions cristianes. El laic té una missió en el si de la societat i convé que cadascú l’assumeixi, que convé que nosaltres, capellans, no hem d’assumir, no és bo que les assumim, per tal de ser ministres de comunió entre persones en principi diferents.

 

          Nosaltres renunciem a una circumstància política per tal que l’opció personal del prevere no sigui un motiu d’exclusió de persones i de laics que sí que serien en el si de l’Església. Que ningú dins de l’Església es trobi foraster. Tots podem tenir temptacions d’intervenir en la vida pública de manera partidista. No entra dins la militància el nostre compromís personal.

 

          Prendre part en el dinamisme de la comunió.

          La comunió es desplega en forma de comunicació, en organismes de comunió, coordinació en els àmbits eclesials, etc.

          El sacerdot ha de cuidar la participació activa i espiritual dels òrgans de l’Església: ‘si les reunions es fan amb sobrietat i respecte mutu, no és un bon indici l’absència sistemàtica, perquè aquest també és un treball pastoral’.

 

Hi ha quatre vectors de la maduració personal en el si eclesial i presbiteral: l’amistat, el treball, el joc i l’oració.

Cultivar l’amistat entre nosaltres i la fraternitat entre fidels cristians.

 

Que el celibat no sigui un motiu per endurir la nostra psicologia.

Regles d’or del Cardenal Martini en ocasió del 100è Consell Presbiteral:

1.     El que ha de prendre una decisió, necessita auscultar sincerament el cor; no actuem mai per revanxa; que sempre puguem presentar unes raons transparents de la nostra actuació.

2.     Invocar la llum de l’Altíssim per tal que dirigeixi els nostres passos pel camí de la veritat.

3.     Consultar amb d’altres persones. L’altre ens pot presentar d’altres visions sobre la realitat.

4.     Demanar consell i aconsellar és una manifestació de comunió eclesial.

5.     El Consell Cristià és un do de l’Esperit que podem demanar a Déu que ens pot aconsellar. La història té sempre elements de novetat, com a tasca educativa en l’encaminament de l’Esperit Sant.

 

El Conseller, en l’Església, ha de posseir la comprensió amable de la complexitat de la vida en general i de l’eclesial en particular.

Els consellers i consells rígids i sense misericòrdia, fins i tot amb pretext evangèlic, manquen de gradualitat i de qualitat humana.

El consell és un acte misericordiós que intenta de mirar amb amor l’extranya complexitat de les situacions humanes concretes.

No confondre la lògica de poder i la lògica de comunió: correspondència entre el do de consell i la benaurança de la misericòrdia. El conseller ha de tenir aquest servei com un do i no com un poder, per no voler dominar-lo sinó tenir-lo en el bé.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Espiritualitat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s