BEATIFICACIONS: TRES DIES A LA CIUTAT ETERNA – I

La vida dels nous beats: aprendre de la història per a no haver-la de repetir.

          Sempre és una bona idea visitar Roma. Encara ho és més quan el motiu és poder participar en un moment històric com el que aquest diumenge reunia gairebé 40.000 persones a la plaça Sant Pere del Vaticà, en ocasió de les beatificacions de 498 religiosos, majoritàriament, que varen ser assassinats en la brutal repressió que, des del 1934 al 1939 va succeir i va envoltar la que fou la Guerra Espanyola del segle XX.

          A tots ens escruxeix l’ànima resseguir les vides i sobretot les morts dels cristians d’aquest segon terç del segle passat que, només pel fet de ser religiosos i pel fet de ser coherents amb la seva fe, els Comitès Antifeixistes varen voler aniquilar.

          A les famílies de molts catòlics del nostre país varen marcar aquelles afirmacions que circulaven en els dies de les matances: ‘matem els capellans i tot s’arreglarà o bé aquella altra més recent de ‘mirem de no remarcar massa la nostra identitat no fos cas que vingués una altra repressió com la del 36’. Aquestes qüestions encara són candents en l’ànim de molta gent, dels familiars que varen patir la pèrdua dels éssers estimats, fossin religiosos o no.

          En efecte, diu que ‘qui no aprèn de la història està condemnat a repetir-la’. Crec que seria bo que, en aquests dies que envolten les beatificacions de 500 dels nostres màrtirs, obríssim els manuals d’història i féssim una bona lectura del que va passar en aquells dies fatídics. El que succeí després i també durant els anys de la postguerra es pot entendre com a reacció a una situació duríssima que sofrí l’Església en la carn dels seus membres ara ja exalçats a la glòria eterna.

 

Però l’Església no vol passar comptes.

          Aquesta qüestió només pertany a Déu. A nosaltres ens pertoca aprendre. I us puc assegurar que en les celebracions d’aquest cap de setmana a Roma i en tots els esdeveniments que els envolten, també tot el que hem viscut hem après moltíssim. Per això ara s’ha arribat a un punt de poder tancar un capítol important amb les beatificacions dels màrtirs que varen morir perdonant els seus botxins, sense pretensions de lluita ni de resistència del tipus que sigui i cridant, en molts casos, ‘visca Crist Rei’. Aquest fou el seu crim.

          Avui, gràcies a Déu, vivim en un règim de llibertats, en un estat de dret que ha d’afavorir la bona convivència entre tots els ciutadans, siguin del credo polític, social i religiós que sigui. Un bon estat de dret, el millor, és aquell que defensa els drets dels seus ciutadans i no el que els coharta. Per això, hem de lluitar perquè la llibertat religiosa, aquella que relliga l’home amb Déu i amb el dret de donar-li culte, sigui la que més es respecti a casa nosatra i a tot el món. Si es respecta la llibertat religiosa, en la seva forma d’educació dels infants i dels joves, dret a la vida, dret a la manifestació del culte públic, aleshores els altres drets seran, de segur, també respectats.

          Certament, la societat catalana i espanyola de l’any 1936 era una realitat social que el que menys feia era respondre als drets socials i comunitaris dels habitants del seu país.

          La temàtica és apassionant i no exempta de connexió amb el que avui dia continuem vivint i amb la societat que preparem, com a poble, per al dia de demà. Segur que aquests esdeveniments continuen generant polèmica perquè s’hi juga el que som com a poble i com a país, amb la nostra identitat, els nostres drts i amb la qualitat de la nostra societat democràtica.

 

El pelegrinatge dels Voltreganesos a Roma.

          Així fou com, aplegant una vintena de persones d’una gran diversitat, d’edat i d’estrat social, ens vàrem organitzar per anar a la ciutat eterna i participar dels actes preparats per a tal ocasió.

          Foren dos dies, pràcticament, de turisme i de visita de la ciutat dues vegades més que mil·lenària i un dia sencer d’actes relacionats amb les beatificacions dels que foren professors d’alguns dels que anaven amb nosaltres.

          Els Museus Vaticans s’emportaren bona part del divendres 26, un dia plujós que va anar acompanyat de la primera presa de contacte entre els participants a la pelegrinació.

          La tarda la vàrem dedicar per visitar el santuari de la ciutat romana, la Basílica de Santa Maria la Major, allí on viu un capellà vigatà il·lustre, Mons. Valentí Miserachs, President del Pontifici Institut de Música Sacra, una de les autoritats en música del nostre país que, des de l’inici pràcticament del seu ministeri viu i treballa a Roma i que ha estat, moltes vegades, punt de contacte i d’ajut per als catalans que han viscut per qüestió de treball o d’estudis a la ciutat dels papes.

          Fou a Santa Maria la Major on també vàrem celebrar la missa en la nostra llengua i cantàrem junts el Virolai, en una expressió de sentiment i de fe que ens embolcallava el cor. Agraïm des d’aquí l’atenció que tingueren amb nosaltres els sagristans, filipins ells, que ens atengueren amb tanta amabilitat.

          El vespre i nit del divendres el dedicàrem al descans, ja que feia moltes hores que ens havíem llevat i que caminàvem per aquella ciutat. De fet, no deixa de ser molt fatigant moure’s enmig de tanta gent, de pelegrins i turistes com sempre està ple la ciutat romana.

 

          El dissabte 27 fou un dia per acabar de descobrir Roma. El bus turístic contractat ens passejà per la ciutat en una volta d’un parell d’hores passant pels llocs més emblemàtics: Términi, el Circ Màxim Colosseu, els Foros dels Emperadors, l’Altar de la Pàtria a Vittorio Emmanuelle, el centre popular com la Piazza Espanya i Piazza Nabonna, amb les seves fonts monumentals. Quant marbre de travertí i quanta aigua que té la ciutat romana!

Ens meravellà el gran canvi, la gran transformació que ha tingut la capital italiana en els últims deu anys, que és el temps que feia que un servidor no l’havia visitada. Aquesta vegada ens ha semblat més amable, no tants crits i botzines dels cotxes, més neta i endreçada, encara que queda molt per fer. Això sí, el trànsit continua sent incomprensible per a la gent de casa nostra i les factures que et planten els restaurants totalment injustes. Aquest és el preu que cal pagar per poder ser testimonis de dos mil anys d’història.

          Durant el vespre tot foren corredisses. Assistir a l’acte de benvinguda i recepció dels pelegrins a Sant Pau Extramurs, el lloc on es commemora el martiri de Sant Pau per decapitació, cosa que ara ja no ens estranya. Els nostres beats també varen ser cruelment torturats i assassinats. Per això l’espasa que porta aquesta columna de l’Església, com a instrument del seu martiri, ens recorda la que nosaltres mai no hem de voler agafar.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s