BEATIFICACIONS: TRES DIES A LA CIUTAT ETERNA – II

A Sant Pau comencen els actes de la beatificació.

          Una primera multitud, cap a cinc mil persones, es varen donar cita en aquesta gran basílica, el dissabte al vespre. Sant Pau Extramurs és, com ho diu el seu nom, la basílica dedicada a Sant Pau mateix, on hi ha el seu sepulcre, com a Sant Pere i ha l’altre de l’altra columna de l’Església, i es troba fora de la ciutat antiga, fora dels murs. És característic d’aquest temple els retrats dels Papes en els medallons que decoren la circumval·lació interior del temple i on s’hi va afegint cadascun dels nous papes que van arribant.

Pel camí havíem visitat Sant Joan del Laterà, la catedral del Bisbe de Roma, que no és altre que el mateix Papa, on també una altra multitud celebrava la beatificació d’una fundadora religiosa polonesa. La catedral brillava amb la seva grandiositat.

          A Sant Pau fou la primera gran trobada dels espanyols. Col·legis, parròquies, bisbats, amb la cúpula de l’episcopat. No hi faltava ningú: el nou cardenal, l’arquebisbe de Barcelona, rebia en entrar a la Basílica, intenses felicitacions de tothom i va ser dels que més li va costar de recórrer el trajecte de pràcticament dos-cents metres de la nau central de la Basílica.

          Allí, entre cants i himnes, prengué la paraula principalment un altre cardenal, Mons.Amigo, de Sevilla i, en el seu elogi dels màrtirs, ens quedem amb un missatge: ‘el pot del perfum, com més se’l trinxa i se’l tritura, més bona olor fa’. Una intervenció més que emotiva, ho podem dir.

          Al vespre només quedava temps per sopar una mica i tornar a l’hotel, en una ciutat on el transport públic a vegades fa unes bones bromes.

 

El diumenge, dia culminant.

          En efecte, el diumenge 28 era el dia de la beatificació. Ben d’hora havíem d’arribar a la plaça Sant Pere, després d’haver aconseguit, per unes bones corredisses, els passis per a poder entrar al recinte marcat per a l’ocasió.

          La missa fou molt emotiva, amb la presència dels familiars dels màrtirs, la dels superiors religiosos dels ordres als quals pertanyien, amb multitud de persones que es varen fer presents allí aquell dia. Gairebé quaranta mil espanyols s’havien desplaçat fins a Roma i, d’entre ells, un miler eren capellans, amb la qual cosa ens demanàvem a veure qui havia celebrat les misses aquell diumenge a casa nostra. Certament adaptacions se n’havien d’haver fet, com al Voltreganès, que vàrem deixar de celebrar tres misses per necessitats del guió.

          Fugint de qualsevol controvèrsia, el celebrant, representat del Papa, S.E. el Cardenal José Saraiva Martins, Prefecte dela Congregació per a la causa dels Sants va llegir els noms dels màrtirs en uns moments d’una intensitat altíssima, només trencada en algun moment pels aplaudiments i pels crits de visques. Tots sentíem la importància d’aquelles paraules i del que significaven.

          Les llengües de les autonomies se sentiren en el moment de les pregàries. Fou el bisbe de Girona el qui cridà el nom dels màrtirs del seu bisbat i un frare franciscà, qui llegí la pregària en català a la plaça de Sant Pere. Tothom fou molt respectuós, encara que un s’ha d’acostumar que, realment, els espanyols, a més de portar les banderes amb el toro, algunes amb l’àguila imperial, el grups tradicionalistes i carlistes, que també cal dir-ho, eren els menys, donava el to que calia esperar. Això que des de la megafonia s’havia avisat que, per causa de la visibilitat dels participants, la gent no desplegués banderes. Però res no impedeix als compatris de fer valer la seva identitat hispana. La missa s’acabà prop del migdia, temps en què, després d’una espera de prop d’un quart d’hora en què fou acompanyada per uns tocs d’orgue, el Papa aparegué en el seu balcó, enmig de grans aclamacions per part dels assistents, per resar l’Àngelus.

          Tingué dues frases per als pelegrins de les beatificacions fent referència que, si en aquell temps hi hagué un martiri de vessament de la sang per als nous beats, en els nostres temps actuals, i enmig de l’onada de secularització i de refredament espiritual, hi ha un veritable martiri incruent que no és menys important i pel qual també cal donar testimoni. Perquè a l’igual que el primer, aquest també és llavor de nous cristians. L’aparició del Papa, no per molt esperada, fou menys reconeguda i agraïda de part de tots. De fet, ell no presideix les beatificacions sinó que dóna aquest rol a un dels cardenals que, per això n’hi ha més de dos-cents a l’Església Católica Romana. La festa dels màrtirs espanyols del segle XX quedava instaurada per al 6 de novembre.

          Per la tarda del diumenge, hi hagué temps de fer les darreres compres de records. Visitar la basílica de Sant Pere, que encara no ho havíem fet i completar així el cercle de les quatre grans basíliques romanes. Ens meravellà especialment el tresor de Sant Pere així com, i sobretot, la visita de les tombes dels papes i de quina manera la gent pregava, resava el rosari i es persignava en passar per davant de la tomba del Papa Joan Pau II de qui, recordem-ho, també es troba en procés de canonització.

          Finalment, i per acabar de coronar el pastís de la pelegrinació, ens vàrem trobar amb el nostre bisbe de Vic, Mons. Romà Casanova, alguns seminaristes de la nostra diòcesi i també el més nou dels sacerdots ordenats a la catedral vigatana, Mn. Jaume Casamitjana, que està cursant els estudis de Dret Canònic a Roma. També cal destacar la presència del Sr. Xavier Solà, tinent d’alcalde i regidor de la ciutat osonenca. Al peu de la plaça de Sant Pere ens férem les fotos de grup.

          A partir d’aquí, només quedava tornar a l’aeroport i reemprendre el camí de tornada, després de l’experiència del pelegrinatge que és molt més que una sortida turística. Efectivament, pelegrinar significa realitzar un camí espiritual, deixar les seguretats i comoditats de casa nostra i anar a l’aventura, pel camí que dicti el Senyor, per tal que el nostre cor, tantes vegades ofegat pels afers materials d’aquest món, no deixa que Ell hi pugui fer entrada. Per aquest motiu és important que, siguem de l’estrat social o econòmic que sigui, el pelegrinatge ens suposi una dificultat a vèncer, un camí a recórrer, una lleugeresa de la vida que se’ns fa especialment present i que ens convida a elevar-nos a realitats molt més altes: les realitats divines de la presència de Déu en nosaltres.

          En tornant, ens plantegem amb el grup participant, de continuar i treballar la memòria dels nostres màrtirs, beats ja per a l’Església Catòlica, que d’alguna manera han de ser recordats i venerats a casa nostra, en les escoles catòliques de les que varen ser mestres i iniciadors i dels quals les generacions actuals els deuen tant, encara que també sovint ens oblidem d’agrair als que ens han precedit tot el que han fet perquè nosaltres siguem com som i tinguem la vida que tenim. Però això ja són figues d’un altre paner!

Arrivederci Roma!

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Viajes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s