La fe en la resurrecció

            Els cristians creiem que no morim definitivament, que la mort no és l’última paraula sobre la vida. El relat dels Macabeus (2Mac 7) és el d’uns personatges que es varen revoltar contra el poder invasor dels grecs, pel segle II aC, i que no varen acceptar de cap manera la nova religió que els imposaven. Per això varen ser molts perseguits, torturats i assassinats, perquè no volien deixar-se vèncer en la seva consciència i trair la seva religió.

            Aquest passatge de l’Escriptura ens recorda, sense anar gaire lluny, a la persecució religiosa que hi va haver a casa nostra pels anys 1930, on per a poder fer la revolució marxista calia eliminar físicament aquells que eren portadors i transmissors de la fe. Ens ho recorden les creus que hi ha als marges de la carretera de Sant Boi, a l’entrada de Casanoves o la placa que custodiem al cementiri de Vinyoles. Els nostres beats, 7 germans de La Salle, així com també 8 preveres i 1 germà de la Sagrada Família que tenien relació amb els nostres pobles de Sant Hipòlit, Vinyoles o Orís i que també varen ser cruelment morts pels revolucionaris d’aquell temps.

            Ells no varen estimar tant la vida biològica en aquest món, sinó que la varen preferir guardar per a la vida eterna i, abans que renegar de la fe, es van donar als seus assassins, no sense abans invocar el perdó de Déu i encomanar-se a Crist Rei. Aquest diumenge 11 de novembre, tota la diòcesi està convocada a la Catedral per celebrar la beatificació dels nostres màrtirs i dels altres que estan en camí de la santedat.

            El passatge dels Macabeus ens recorda que, per damunt de tot, nosaltres ens trobarem amb Déu i que és a ell a qui presentarem la nostra vida i que serem jutjats per aquell qui ens ha creat; que la vida actual no és la definitiva i que, mentre som en aquest món, ens hem de guanyar la vida eterna, posant la nostra fe en Jesucrist mort i ressuscitat que, des del nostre baptisme, ressuscita en nosaltres.

 

Per a la vida i no per a la mort.

Perquè estiguem-ne certs, hem estat creats per a la vida i no per a la mort. Efectivament, la vida biològica, la que tenim en aquest món, és el més gran miracle que Déu ha fet. Si ens hi fixem, per molt que els científics busquen traces de vida en l’univers, no en troben, i molt menys en trobaran en el nivell de desenvolupament que hi ha en aquest món.

Aquest fet ens vol dir que tot en l’univers, en les galàxies, en el Sistema Solar, ha estat pensat, per Déu, perquè en aquest petit planeta, en aquesta bola de pols que és el nostre planeta Terra, hi hagués vida i hi hagués vida humana, perquè Déu s’ha creat la humanitat per estimar-la i perquè compartís amb ell l’eternitat, l’amor, el perdó i la pau.

 

De fet, quan nosaltres celebrem la missa, estem en connexió còsmica. Sí, oi tant, perquè ens recordem dels nostres difunts, i ho fem no com qui se’n recorda d’algú que ja no hi és i prou, sinó que estem fent present entre nosaltres la seva vida, la seva persona, perquè per a nosaltres els cristians, els nostres difunts no moren per sempre, no desapareixen en el no res, sinó que estan cridats a la vida mateixa de Déu, a la vida eterna. Per això els tenim presents i són ben vius entre nosaltres, no pas perquè s’ho hagin merescut, que nosaltres no ens ho mereixem perquè som pecadors, sinó perquè Déu ens ha volgut salvar en Jesucrist.

Els científics diuen que les persones canviem de cos cada vuit anys. Fixem-nos-hi, en especial en els infants que no són els mateixos ara que fa vuit anys, i no seran els mateixos d’aquí a vuit anys. Aquests canvis també els podem observar en nosaltres, si pensem com érem fa vuit anys i com serem d’aquí a vuit anys, totalment renovats, tots els elements químics del nostre cos estarà renovat i serem uns altres. ‘Jo sóc un altre’ diu Riambaud.

I a l’igual que el cuc de seda no sap què li passa quan es tanca en el capoll, nosaltres tampoc no sabem què ens passa quan morim en aquesta vida, però sí que podem estar segurs que la força de vida de Déu s’obrirà pas en nosaltres, en la nostra vida mortal i ens donarà la mateixa vida de Déu. Com el cuc que es transforma en papallona; com d’un bosc cremat que encara en surt més vida com de la mort en surt la resurrecció, nosaltres estem cridats a viure per sempre amb Déu, i és gràcies a Ell que viurem, com ens diu l’Evangeli d’aquest diumenge (Lc 20,38).

            No sabem com serem quan ressuscitarem. Ara bé, des d’ara podem viure com a ressuscitats, no pas per la nostra força i virtut, sinó per la força i virtut de Déu que actua en nosaltres i ens fa homes i dones nous, des d’ara i per sempre.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Espiritualitat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s