APOSTAR, I NO APOSTATAR

En definitiva, la vida humana la podem entendre segons el concepte que tinguem de Déu. Hi ha conceptes que, a més, donen una experiència, però en la majoria de casos, la nostra vida l’entenem a mesura que tenim aquesta experiència del coneixement i de la proximitat del Pare del Cel, Creador que ens ha donat Jesucrist per a la nostra salvació.

Déu ha apostat per nosaltres: ell s’ha encarnat, s’ha historitzat en el seu fill Jesucrist de Natzaret i ens ha mostrat el camí de la vida que tant ens convé de retrobar.

Primerament.

Sens dubte, vivim l’època en què, socialment, moltes persones viuen com si Déu no existís i aquest pensament, aquesta convicció resulta ser d’una gran força erosionadora que, si no la sabem contrarestar o encaminar d’alguna manera, pot acabar i acaba fent-nos mal.

Certament, una possible resposta seria: ‘tu em demanes que et demostri l’existència de Déu i jo et dic que em demostris tu la seva no-existència, donat que la història de la humanitat és un teixit al voltant de la matriu del contacte dels homes amb Déu o amb els déus; vegem els imperis antics de Babilònia, Egipte, Grècia, Roma.

O sigui que, més que parlar de la història de la humanitat, podríem parlar de la història de les divinitats i del seu progrés al llarg del temps i de quina manera la vida humana s’ha organitzat a l’entorn del concepte i de l’experiència d’un déu o d’un altre. Si els déus són sanguinaris i violents, els homes justifiquen la seva set de sang i de violència. Si els déus són jutgers severs, la vida humana es converteix en un judici grandiós: temorencs ens tornem davant del jutge suprem i implacable.

Si els déus són volubles, canviants, viciosos, enduts per les passions, com ho eren els grecs i els romans, aleshores la civilització també s’encamina pels mateixos camins. Recordem que el cristianisme neix en el si de les religions paganes romanes i gregues; recordem Sant Pau a l’aeròpag d’Atenes, ara que en aquest temps potser alguns passareu per allà, i ve a donar una nova orientació més alta, més espiritual i que transcendeix la naturalesa humana.

De fet, veiem també que la limitació de les religions antigues, massa humanes, es troba en què els homes han fet els déus a la seva imatge i semblança, amb tots els seus vicis i virtuts.

Una imatge clamorosament trencada de Déu era també la del nazisme, que es volia postular com la civilització mil·lenària que imposaria la seva cultura sobre tot el món. Ells també tenien una imatge de Déu tergiversada: en el cinturó dels soldats del Tercer Reich hi havia la inscripció ‘Got mit uns’, Déu amb nosaltres, perquè Déu justifiqui les nostres accions, encara que siguin abominables, però si Déu és amb nosaltres, tot és bo i tot està permès.

Aquí rau l’error, no és Déu que ha d’amotllar-se a les nostres accions i a les nostres vides, sinó que Déu és sempre transcendent i va més enllà i som nosaltres, els homes, els qui estem en la contínua recerca de la presència de Déu a les nostres vides. Serà un bon senyal que Déu ens despisti i ens superi, que no l’entenguem, que no entenguem la nostra vida totalment, als ulls de Déu, perquè ell escriu recte amb línies tortes.

En efecte, el judaisme i també el cristianisme ens proposa un Déu transcendent, alhora que personal, que s’acosta a l’home i el transcendeix, l’ajuda a mirar en amunt, endavant, per trobar el camí de la seva vida i el sentit de la seva existència.

Així, tenim aquí un primer argument important, com diu el teòleg A.Gesché: el mot ‘déu’ forma part de l’ésser humà. No hi ha llengua que no el posseeixi i qualsevol civilització i cultura té el seu concepte i experiència de la divinitat que la porta a viure una certa humanitat.

El terme ‘déu’ ens recorda que l’home està sempre a la recerca contínua de la seva plenitud, perquè creu trobar en el seu déu el sentit de la seva vida, encara que aquesta es reveli sovint com a parcial, com a esbiaixada perquè si Déu és sempre el mateix, l’home no. L’home canvia i evoluciona, però Déu roman sempre el mateix, per això la persona pot créixer en la recerca i coneixement de Déu que ve a nosaltres.

L’home és històric. L’home entén la seva vida com un relat que s’actualitza, amb un fil vermell que ressegueix tota la història de la humanitat, un fil que es va teixint de manera misteriosa i que nosaltres no podem fer sinó descobrir-lo, apuntar-nos-hi i continuar el nostre fer, segons aquest fil vermell de divinitat que s’entreteixeix amb tot el nostre ésser: pensament, voluntat, desig, acció i omissió.

Déu s’ha fet històric, però. Ell no ha romàs en la seva absoluta distància sinó que ha vingut a compartir la nostra humanitat. Aquest és el descobriment al que se’ns convida, tant de manera absoluta, total en Jesús de Natzaret, com i també, en cadascú de nosaltres. Perquè la nostra vida és tal i com es desenvolupa de la vida de Déu en nosaltres

És aquest el misteri de l’Església, de la vida de l’Esperit Sant de Jesucrist i del Pare que ve a la seva humanitat.

Segonament.

‘Déu no existeix’, diuen alguns.

A aquesta afirmació forassenyada, que hem de prendre amb tota la força de les seves amenaces de voler creure, però sense acabar de fer-ho, que la vida no té sentit veritable, i que el fil vermell desapareix, misteriosament també, deixant un teixit sense vores que s’acabarà desfent; per continuar la imatge utilitzada més amunt.

Podem respondre a aquesta afirmació amb la mateixa manca de respecte vers la nostra fe i provocació que conté aquest repte, dient ‘tu sí que no existeixes!’

Perquè si més no, està clar que la història de Déu és més important, com hem vist, que no pas la història de l’home particular, que té una durada limitada, setanta, vuitanta, cent anys? Però en definitiva passa. I en la història de la humanitat, què podem dir, encara més, en el món sencer veiem que hi ha més persones que orienten i organitzen la seva vida a l’entorn de Déu que no pas aquelles que no ho fan.

En temps d’estiu i de vacances, pensem per un moment que aquells monuments i punts d’interés que visitarem seran llocs i edificis que l’home ha construït al llarg de la seva història per al coneixement i per a l’experiència de Déu: les catedrals, les piràmides, el Takhmakhal, les esglésies, les pintures que hi ha als museus, tantes vegades han sortit d’una església o d’un lloc de culte?

I al nostre poble, quin és l’edifici emblemàtic que ensenyem als visitants i familiars quan ens vénen a veure? Quin és aquell pel qual col·laborem, que hi dediquem pocs o molts diners, que hi invertim com si fos nostre propi, i que de fet ho és, no hi ha res de tant propi com la casa del poble de Déu, el nostre temple parroquial. Podríem dir, en certa manera, que el nostre grau de fe i d’adhesió a la comunitat cristiana es pot certificar veient de quina manera col·laborem amb l’església del nostre poble. Tenim aquí una mesura clara com també organitzem la nostra vida a l’entorn de l’experiència de Déu en les nostres vides, tan personalment com social.

Tercerament.

‘Si Déu no existeix, tot està permès’ diu Dovstoievski (ca.1880) als Germans Karamàzov a la qüestió que respon, sense dubtar el nostra Papa Benet XVI ‘certament, perquè aleshores el mal dels innocents no troba consol’.

El mal, el sofriment, la mort, el pecat, la violència i la injustícia demanen una major, que és que la vida i la justícia sí que existeixen, si no pot ser en aquest món limitat i finit, en canvi sí que existeixen en la vida eterna, en la vida de Déu. Si no és així, aleshores la injustícia no troba consol en aquest món. Cal Déu per a respondre de la justícia en aquest món perquè, a més, cal estar-ne cert, el botxí i la seva víctima no s’asseuran a la mateixa taula, tal com també demana Alioixa en l’obra d’aquell autor rus. Déu acabarà fent justícia.

El món imperfecte demana un món perfecte, a imatge i semblança de Déu, que si bé no és possible en aquest món, justament per la seva imperfecció, en canvi sí que ho serà en la promesa que ens ha fet el Pare del Cel i Creador en Jesucrist que ha perdut, que s’ha anorreat, que ha estat vençut, momentàneament, en aquest món per ser elevat més amunt que els àngels i les potestats.

Quart i últim per avui.

Cal apostar, no apostatar. Blaise Pascal, des del segle XVIII. Cal apostar per una vida amb fil vermell, un seguit que traspassa cultures i religions i que es nua en la nostra civilització, de manera tremenda i novedosa, amb un concepte de progrés i de millora de la convivència humana que respecta els drets humans i reconeix a tot ésser humà el seu dret a viure i a progressar, en la recerca del Regne de Déu.

Pascal ens convida a apostar per una vida amb sentit, un sentit orientat pel Déu de la Revelació de Jesucrist, un Déu que dóna sentit moral a l’existència humana i que permet de créixer i desenvolupar-se sota el model etern de l’encarnació. Una aposta que s’ha de realitzar venent tot el que es posseeix, la vida mateixa, i jugar-se-la per l’eternitat, pel tot que és Déu mateix. Aleshores, encara que arribés a passar que Déu no hi fos, hauríem viscut una vida amb sentit. I com que Déu és, trobarem la recompensa de la vida eterna, gràcies a la fe posada en l’Evangeli de Jesucrist, el Senyor.

Postargument.

Déu és. Nosaltres existim. A Déu pertany l’essència, als éssers limitats i mortals, l’existència. Per tant, Déu certament no existeix sinó que és. Nosaltres existim però deixarem d’existir. Només podrem ser en la mesura en què Déu sigui en nosaltres, Emmanuel. En la mesura en què els sagraments anidin en la nostra vida i existència humanes i ens vagin convertint en allò que Déu vol per a cadascú.

Perquè l’objectiu de Déu és que nosaltres visquem per sempre amb Ell.

Quan nosaltres acceptem aquesta missió també per a nosaltres, és aleshores que coincidim amb la mateixa voluntat de Déu i tota la nostra vida pren sentit definitiu i etern.

Per acabar, el món on Déu existeix, és un món on hi ha un fil vermell que orienta la vida humana, a l’entorn del qual es pot teixir una existència amb sentit.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en TEOLOGIA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s