PENSAR COM DÉU I NO COM ELS HOMES

No penses com Déu, sinó com els homes!

Aquest seriós advertiment de Jesús a Pere, aquell que, just en l’evangeli precedent havia estat proclamat com a pedra i fonament de la seva Església, es presenta com un avís davant de voler posar la pròpia voluntat, la voluntat del món, del propi ego, per davant de la voluntat de Déu, sempre a descobrir i sempre a realitzar (Mt 16,21-27).

Els cristians som unes persones que, primer de tot, seguim Jesucrist,

que ho fem en comunitat, en Església, encarnada en la nostra parròquia i en comunió amb el nostre Bisbe i amb el Papa, el Bisbe de Roma.

I que participem, de manera voluntariosa i joiosa, en l’acompliment del Regne de Déu

Certament, el món camina cap al seu acompliment, el seu acabament, la seva finalització que no és altra que el mateix Regne de Déu, el Regnat de la voluntat de Déu en l nostre cor, en les nostres vides, que s’ha d’acomplir. Que s’inaugura en nosaltres en el baptisme, que s’actualitza per la pràctica dels sagraments, en especial de la comunió, i que s’acompleix en el Regne del Cels, quan Déu serà Tot en tots.

Déu és història i esdeveniment. Sentit a descobrir i a viure.

La fe cristiana és una esperança posada en l’esdeveniment sorpresiu de Déu que ve a visitar la nostra història, personal i comunitària.

La història, doncs, no és un relat tancat; no és quelcom que podem preveure o que ja no ens ha de sorprendre perquè creiem que ja ho hem vist tot, sinó que ‘quan tot s’acaba torna a començar’ -com diu el cantautor Raimon-.

La fe cristiana és una esperança real posada en l’esdeveniment, en el caràcter sorpresiu de la història i de la visita de Déu en el nostre món (Ladrière-Gesché).

Encara més, aquesta història personal i comunitària, social, nacional, porta sempre un sentit amagat que cal descobrir i posar en relleu. I només l’home, cada persona, pot donar-li el sentit que Déu li vol donar i que nosaltres hem de descobrir.

‘No som en un món buit i sense cap ordre, sinó en un món bo per a habitar i conviure-hi’ (Is 45,18-19).

És en aquest món on estem cridats a viure-hi, però no tan sols per a sobreviure-hi, perquè en definitiva ningú no està cridat a sobreviure aquest món, sinó a deixar-hi la mateixa vida: som en aquest món de pas, i mentre hi som estem cridats a seguir Jesucrist en el camí cap a la Casa del Pare.

Acomplir la voluntat de Déu més que no pas la dels homes.

També sabem, per l’Evangeli d’avui mateix, que Jesús no era cap mestre de la diplomàcia, ni del savoir-faire, sinó que més aviat es preparava per enfrontar-se cara a cara, amb la seva presència, amb la seva obra i amb la seva paraula, als benpensants del seu món, als que creien que ja sabien com Déu era i el que esperava d’ells i que, en canvi, es van trobar que estaven matant a Déu mateix.

No voldríem pas ser d’aquests, nosaltres que, volent fer el bé i pensant obrar correctament, ens trobéssim actuant en contra de Déu mateix i condemnant-lo, en l’interior del propi món, en el món que ell mateix ha creat.

¿No és aquesta la sensació que podem tenir en la mesura en què, davant del món i de la vida que Déu ens ha donat, actuem tenint més present el nostre propi jo que no pas la voluntat de Déu: pensar més aviat com els homes i no pas com Déu, pensar en una història tancada, sense sorpreses, sense novetats, ni esdeveniments, tal i com la voldríem els homes i no pas com Déu la vol, carregada de futur, de promeses i de felicitats?

És aquesta la nostra pròpia experiència de pecat, d’egoisme, quan no tenim prou present la voluntat de Déu i actuem més aviat tal i com Déu pensa i actua, perquè en definitiva Déu acabarà fent el que Ell vol i no el que nosaltres volem. Per això només podem proposar-nos davant de Déu i demanar-li que tingui pietat de nosaltres.

Cadascú, doncs, pot decidir si participar en la vinguda del Regne de Déu en el món, o bé resistir-s’hi, anar-hi en contra, com es pronuncia St Pere aquí, que és acusat directament per Jesús com a contrari, que és el que significa el mot hebreu de ‘satanàs’ contrari a la voluntat de Déu.

Si ens demanessin a nosaltres com volem viure la nostra vida i com la volem comprendre, segur que diríem ràpidament que ho volem fer estant atents a la voluntat de Déu.

Però no ens adonem que, evidentment, la nostra existència està també molt condicionada pel nostre entorn, per família, amics, conveniències personals, professionals, socials de tot tipus i que, també sovint, ens deixem portar més per maneres de pensar que inunden l’ambient que no pas pel veritable sentit de la vida cristiana a la que som cridats.

Posarem alguns exemples.

A. Aquells pares que volen tenir un fill i no els arriba, pel motiu que sigui.

Hi ha dues reaccions possibles, almenys.

Una, la de la revolta i la del tancament personal, que es regira en contra de Déu, no en vol saber res i es converteix en una protesta i un malestar constant perquè Déu no els vol fer arribar aquell fill al qual ells tenen dret.

L’altra, l’actitud de fe i d’esperança, que es gira cap a Déu i li diu que la seva paternitat i maternitat no són un dret sinó un do que Déu mateix els fa i que, a través de la pregària, descobreixen una nova missió a la que Déu els crida, potser a través de l’adopció, potser a través d’una entrega generosa a la societat en la que viuen.

B. Pel contrari, aquells pares que perden un fill.

Una reacció és la de revolta, tancament i tristor perquè els ha estat pres la carn de la seva carn i la vida de la seva vida, i aquest fet es converteix en un greu inconvenient per a la vida de la fe i de la caritat.

Una altra reacció és la de l’esperança, mirant a Déu i dient-li ‘tu ens l’has donat, tu ens l’has pres. Déu sap perquè fa les coses’ i descobreixo que un dia els pares es trobaran amb els fills en el cel, els que han conegut i els que no han conegut, on Déu serà tot amb tots. Que potser encara podem tenir un altre fill o adoptar-ne un altre.

  1. Quan a la vida les coses no surten com un voldria. Jo tenia uns plans de futur, per a mi, per a la meva família, els meus fills, i s’han vist truncats.

Hi ha qui s’ofusca, es tanca i es revolta contra Déu però també contra els altres i és una persona en qui no es pot confiar per a la vida social, no se la pot demanar per a una associació o per a una col·laboració amb els altres, perquè està tan ofuscada, marcada, amargada diríem, pel seu fracàs personal en vistes a les seves aspiracions, que tot el que fa, toca i diu és per fer més fosca la realitat al seu voltant. Són d’aquells que diuen que tot el que els passa és culpa dels altres.

O bé l’altra possible reacció, d’aquell que s’adona que la vida no és com un voldria però que també podria ser pitjor.

Que potser hi ha hagut una desgràcia a casa, però que haig de veure el que hi ha de positiu i el que tinc en el meu haver que no pas el que he perdut.

Que potser no sóc el que hauria volgut ser, però en canvi puc ser molt útil al meu voltant, sense esperar més recompensa que ser útil als altres i, sent així, és com trobo la meva autèntica alegria, com em deixo portar per l’Esperit de Déu, que ve en suport de la meva feblesa.

O aquell altre que diu, sí, bé, les coses no són com jo hauria volgut que fossin però dono gràcies a Déu per la família, pels fills, pels amics, pels que m’envolten o, senzillament, per la vida mateixa, en la situació que sigui -benaurats els pobres, diu Jesús- perquè em permet de convertir la meva vida en una contínua acció de gràcies.

D. Essent així, el cristià és algú que té una visió esperançada sobre la vida, sobre el futur, sobre la història, perquè Déu és el Senyor de la història, passi el que passi.

A la parròquia ens ho recordem sovint, com avui, que dediquem una vegada més la nostra col·lecta amb la solidaritat amb el Tercer Món, al projecte de l’EScola de Formació Professional de Saint Jean de Kiryama, al Burundi.

En un any, volem enviar deu mil euros per a equipar l’aula de mecànica d’aquella escola. Els càlculs humans ens farien dir que a la parròquia ja tenim prou deutes i que no ens hem de complicar la vida ajudant més del compte.

Però l’esperança ens fa dir que, si nosaltres tenim necessitats, hi ha germans nostres que encara en tenen més i que els podem ajudar, donant-los una bona empenta. És aquest el motiu que ens mou a ajudar-nos els uns als altres, malgrat la distància, però units sobretot per la fe i la caritat.

Aquesta mateixa semblança ens l’apliquem personalment o familiar: sí, certament que els diners ens fan falta, oi de la manera que ens tornem tots plegats, però amb un gest de generositat em preparo amics en el cel, perquè els pobres són els que me n’obriran les portes (cf. Mt 25,34).

Així, finalment, ‘oferim a Déu tot el que som, com una víctima viva’ diu Sant Pau (Tm 12,1).

Davant de Déu tots som iguals. Els poderosos i els que no pinten res. Els rics i els pobres. Els que tenen èxit a la vida i els que no en tenen.

És el que ens hauria d’importar de debò, pensar com Déu i no com els homes.

Tenim al davant un nou curs, un nou any laboral, escolar, veïnal, fins i tot, i en ell ens proposem de viure -amb la intercessió de Sant Hipòlit i avui també de Sant Ramon Nonat- no com volen els homes, un pensament tancat i limitat, sinó com Déu vol, una història personal donada a l’esdeveniment, a la sorpresa i a una història marcada per la fe i l’esperança.

Germans, feliç Festa Major!

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Espiritualitat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s