ADVENT

Diga’m què esperes i et diré qui ets!

De la meditació del P. Rosica CSB, Toronto.

 

L’Església entra aquest diumenge en el temps de l’advent.

            Nosaltres proclamem que el Messies ha vingut realment entre nosaltres i que el Regne de Déu és al nostre abast.

            Certament que l’advent no canvia pas Déu sinó que més aviat es tracta d’una etapa educativa, cíclica i anual, que ens ajuda a aprofundir en el nostre desig i espera de Déu.

            Si la vida humana es pot entendre en el sentit de la trobada definitiva amb Déu que un dia s’acomplirà, l’Advent és aquest temps que accentua en nosaltres aquest desig de Déu, de la seva presència en nosaltres i, des de nosaltres, a tot el món.

            Tots estem cridats a convertir-nos en reflex de la llum de Crist.

            Estem tots cridats a ser portadors del Crist enmig del nostre món.

            De totes maneres, sabem també com n’és de difícil de reflexar la llum de Crist enmig del nostre món, especialment quan hem perdut les nostres il·lusions, quan ens hem acostumat a una vida sense llum i a no esperar res més que la mediocritat i el buit.

            En aquest sentit, la crisi de la que tant es parla, ens ha d’ajudar també espiritualment per a retrobar el centre i el sentit de la nostra vida.

            Certament que un estil de vida basat en el benestar material, físic, a l’entorn dels plaers i de les seguretats, acaba fent adormir la pròpia consciència i convertint-la més que no pas en la seu del criteri personal, que ens ajudi a discernir el bé del mal, segons l’orientació que trobem en Déu i en la seva llei.

            Més aviat, durant el temps de benestar adormidor de la consciència, la convertim en un còmplice de la pròpia manera de viure i no pas en l’agulló que ens ajudi a mirar vers Déu.

            L’advent, més enllà de les llums dels carrers i de la preparació de festes, ens ha de servir per a recordar-nos que hem d’estar sempre a punt per a trobar-nos amb el Senyor, en qualsevol moment de la nostra vida.

            Com el despertador que ens desvetlla cada matí, l’advent posa en alerta l’Església que corren el risc d’adormir-se en la seva vida diària, com ens recorda la paràbola de les deu verges.

 

Què o qui esperem en la nostra vida?

            Per quines virtuts preguem en aquest any que s’acaba i en el que està a punt de començar de nou?

            Volem reconciliar-nos amb les nostres relacions trencades?

            Enmig de les nostres obscuritats i de les nostres tristeses i secrets, quin sentit volem trobar-hi? Com volem reviure les promeses del nostre baptisme?

            Quines qualitats de Jesús buscarem en nosaltres en aquest advent?

            Les respostes que donem a aquestes preguntes ens diran també quina talla de cristians som. Diga’m el que esperes i et diré qui ets?

 

            Advent és un temps per a obrir bé els ulls, tornar a centrar-se, posar atenció, prendre consciència de la presència de Déu en el món i en les nostres vides.

            Per això, en aquest primer diumenge d’advent, en la primera lectura del profeta Isaïes, el Totpoderós torna a donar esperança al cor i a l’ànima d’Israel; modela Israel com ho fa el terrisser amb la ceràmica.

            Pau ens diu, en la carta als Corintis, que espera amb impaciència l’arriabada del dia del Senyor, quan Jesús se’ns revelarà per a salvar aquells que ha cridat.

            En l’Evangeli del primer diumenge d’advent, Marc descriu el porter de la casa que vetlla en espera de la tornada inesperada del Senyor. Es tracta d’una imatge del que nosaltres hem de fer durant tot l’any, però especialment ara.

 

            El nostre baptisme ens fa participar en la missió real i messiànica de Jesús. Cada persona que participa en aquesta missió participa també en grans responsabilitats, en particular, en la cura dels afligits i dels ferits en el cor de la seva ànima.

           

            En aquest temps d’advent farem els nostres propòsits personals per tal d’esperar amb alegria el Senyor que ve:

            Fem les paus. Cerquem un amic que hem oblidat. Fem fora la sospita i substituïm-la per la confiança.

            Respondre amb dolçor, encara que vingui més de gust una resposta brutal.

            Animeu un jove a mantenir la confiança en si mateix.

            Mantenir una promesa malgrat que costi.

            Trobem temps, prenguem-nos el nostre temps.

            Deixem de banda la rancúnia. Perdoneu l’enemic.

            Celebreu el sagrament de la reconciliació, el dissabte 20 al vespre.

            Demanem perdó, encara que no sentim la culpa.

            Siguem amables, encara que tinguem tota la raó del món.

            Mirem de ser comprensius.

            Deixem de banda l’egoisme i l’enveja, l’orgull i la vanaglòria.

            Pensem més en els altres, especialment en els més pobres.

            Riem, riguem força. Expressem el nostre amor.

            Guanyem-nos la confiança dels altres. Oposem-nos a la maldat.

            Siguem agraïts. Anem a l’església, encara que no toqui i quedem-nos-hi més del que acostumem a quedar-nos-hi.

            Fem feliços els nens. Contemplem les meravelles de la terra.

           

            I, per sobre de tot, alegrem-nos, perquè el Senyor és a prop! Maranatà!

 

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Espiritualitat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s