IMMACULADA

I «L’àngel li digué: ‘Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu’»

            Avui, l’Evangeli toca un acord fet amb tres notes. Tres notes no sempre ben afinades en la nostra societat: la del fer, la de l’amistat i la de la coherència de vida. Avui dia, doncs, fem moltes coses, però, tenim un projecte? Avui, que naveguem en la societat de la comunicació, fa niu en els nostres cors la solitud? Avui, a l’era de la informació, aquesta ens permet donar forma a la nostra personalitat?

            Un projecte. Maria, una noia «promesa amb un descendent de David, que es deia Josep» (Lc 1, 28). Maria té un projecte. Evidentment, de proporcions humanes. Tanmateix, Déu irromp en la seva vida per a presentar-li un altre projecte… de proporcions divines. També avui, vol entrar en la nostra vida i donar proporcions divines al nostre quefer humà.

            Una presència. «No tinguis por, Maria» (Lc 1, 30). No construïm a la babalà! No fos cas que l’addicció al “fer” amagués una buidor. El matrimoni, la vida de servei, la professió no han de ser una fugida endavant. «Plena de gràcia, el Senyor és amb tu» (Lc 1, 28). Presència que acompanya i dóna sentit. Confiança en Déu, que —de retruc— ens porta a la confiança amb els altres. Amistat amb Déu que renova l’amistat amb els altres.

            Formar-nos. Avui, que rebem tants estímuls sovint contraposats, és necessari donar forma i unitat a la nostra vida. Maria, diu sant Lluís Maria Grignion, «és el motlle vivent de Déu». Hi ha dues maneres de fer una escultura, exposa Grignion: l’una, més feixuga, a cops de cisell. L’altre, servint-se d’un motlle. Aquesta segona és més planera. L’èxit, però, rau en que la matèria sigui manejable i el motlle dibuixi la imatge amb perfecció. Maria és el motlle perfecte. Acudim a ella essent matèria manejable?

 

            I és que en el camí de l’Advent, en l’espera del Senyor, posem la mirada en Maria. Ella —amb paraules del Concili Vaticà II— «és confessada i venerada com a vera Mare de Déu i del Redemptor… i és realment mare del membres de Crist perquè amb la caritat contribuí al fet que en l’Església nasquessin els fidels, els quals són membres d’aquell cap» (LG, 53).

 

            En el temps d’Advent contemplem Maria de manera especial en el misteri de l’anunciació que trobem en l’evangeli segons sant Lluc. Allí apareix de manera sublim el misteri de Déu i de la criatura humana. El diàleg del missatger amb la noia de Natzaret constitueix, amb la crucifixió, el punt àlgid de la història de la humanitat. La senzillesa i la humilitat del que succeeix parla de la grandesa de Déu i de la criatura cridada a esdevenir temple de Déu.

            La noia de Natzaret és anomenada per l’àngel Gabriel «plena de gràcia». Aquestes paraules parlen del «do» de Déu amb el qual aquella noia és afavorida. La santedat en Maria és afirmada per l’enviat de Déu.

            També amb el Vaticà II diem: «Res d’estrany que entre els Sants Pares s’imposés el costum d’anomenar la Mare de Déu tota santa i preservada de tot pecat, com si hagués estat pastada per l’Esperit Sant i feta una nova criatura. Enriquida amb les resplendors d’una santedat totalment singular des del primer instant de la seva concepció, per manament de Déu la Verge de Natzaret fou saludada per l’àngel de l’Anunciació com a «plena de gràcia» (cf. Lc 1,28).

            Aquell que és Sant o, millor encara, l’únic Sant, és el qui fa la donació de la seva gràcia, que és la santedat, a la seva criatura. Aquell que és Amor, omple del seu amor el cor de la dona humil. La santedat, que es Déu, és vida i amor. La santedat de la criatura és viure l’amor en la seva plenitud. Per la fe en Jesucrist la humanitat és cridada a viure la plenitud de l’amor i de la vida. Ens diu sant Agustí: «Maria per la fe va creure i per la fe va concebre.» En Maria trobem la resposta plena de fe i d’amor a la donació de la gràcia de Déu. Maria és la «plena de gràcia». Amb l’Església nosaltres afirmem: «La benaurada Verge Maria, des del primer instant de la seva concepció, per una gràcia i un favor singular, en virtut dels mèrits de Jesucrist, Salvador del llinatge humà, va ser preservada intacta de tota màcula de pecat original» (Ineffabilis Deus).

            Que en són, de dolces i vertaderes, les paraules de l’avemaria amb les quals saludem Maria, plena de gràcia, Mare de Déu i Mare nostra! Quin tresor més gran podem donar als nostres fills i néts ensenyant-los a invocar Maria amb aquestes paraules que hem après nosaltres i que ens vénen del tresor de l’Església generació rere generació!

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Espiritualitat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s