JESÚS, ALLIBERA’NS DE LES NOSTRES PARÀLISIS

Eluana, un cas de paràlisi social

 

            Escrivia un pare en un mitjà de comunicació aquesta setmana que tenia una filla com Eluana, ja sabeu, aquesta noia italiana que estava en coma i que ha mort per gana i deshidratació. Deia, aquest pare:

            “Tinc una filla que no parla ni coneix ningú. Es fa contínuament les seves necessitats a sobre i se l’ha de netejar contínuament. Plora, crida i hem d’alimentar-la cada tres o quatre hores, perquè podria deshidratar-se i morir. Les nits són molt dures i la meva dona i jo estem esgotats. El seu estat és tan depenent que a la meva dona li han donat la baixa en el treball per a poder-la cuidar.

            La meva filla té un mes de vida però no per això la deixem d’estimar i ajudar-la perquè es pugui obrir camí en el vida. Ho fem ara i ho farem sempre fins i tot si, per algun motiu nefast -Déu no ho vulgui- retornés a aquest estat d’aquí a uns anys. Perquè, malgrat la seva dependència i necessitat, segueix essent un ésser humà, segueix essent la nostra filla i segueix mereixent tot l’amor i tota la tendresa del món.

            Tinc una filla com Eluana però jo no la deixaré morir de gana i de set i, si estigués en la meva mà, miraria de fer veure a tots els pares que s’ho plantegen, com n’és d’inhumà de deixar d’estimar el seu fill fins a la mort”.

 

            El cas Eluana ens posa al davant de la pobresa i esquifidesa de la condició humana.

            Els mitjans de comunicació s’han acarnissat sobre els qui anaven en contra d’un sentit comú  que calia deixar morir aquella noia perquè ja no tenia futur.

            Eluana no estava connectada a cap màquina i, tot i que estava en coma des de feia disset anys, obria els ulls al matí i els tancava per la tarda. Les religioses que la cuidaven varen plorar desconsoladament quan van veure que se l’enduien de casa seva per portar-la a una clínica de mort.

            Certament que el nostre futur és a les mans de Déu i és davant d’Ell que ens presentarem amb el resultat de la nostra vida, sobre si hem estimat els altres o bé només ens hem estimat nosaltres mateixos.

            El cas Eluana ens posa al davant de l’ofensiva d’una societat, la nostra, que ha perdut el nord i que es troba en plena crisi de moral i de valors, i que vol autoritzar els metges i les infermeres perquè als nostres hospitals es practiqui, sense més notícia, l’eutanàsia com a provocació i acceleració de la mort en condicions límits de la vida.

 

            Aquí cal recordar que l’obligació de tot ésser humà és, com a mínim, donar menjar i veure a qui té set i, fent-ho per aquest camí, no tan sols estem ajudant l’altre sinó que també estem humanitzant-nos nosaltres mateixos.

            La nostra societat està avançant, de les mans dels seus polítics i governants, en les lleis que autoritzaran d’aquí a poc, a l’avortament lliure i a l’eutanàsia camuflada.

            Estats europeus on aquestes pràctiques estan totalment permeses, com Holanda i Gran Bretanya, provoquen que els avis que poden vinguin a jubilar-se al nostre país, perquè aquí, almenys de moment, es té una cura més humanitzant de la vida.

            Però això s’està acabant per moments: ja a casa nostra, ja a la nostra comarca, quan a un malalt no se li veu possibilitat de remuntar la vida se l’abandona i se li nega l’aigua i l’aliment, perquè la mort vingui més depressa. Aquesta no és una eutanàsia passiva, sinó ben activa, perquè provoca la mort a manca dels elements necessaris i fonamentals de la vida mateixa.

            Als nostres joves, i en especial a les noies, se’ls inculca que avortar o prendre la píndola de l’endemà, és nogensmenys, que prendre’s una aspirina per evitar un maldecap. I s’està provocant la mort d’un infant que, com a mares i pares, es trobaran també en el cel al final de la seva vida.

 

            Parlar d’aquestes qüestions no m’alegra gens, no em posa content ni em fa més feliç però és que la crisi que tenim al damunt està basada en una manca de referents morals que fa que la gent no sàpiga perquè visqui i només valguin els valors del plaer, la comoditat, la bellesa… mentre duri i després, ja es poden desfer de mi.

 

            En aquest context, haurem d’estar atents a les cures que es donin als nostres malalts i demanar i exigir que no els manqui mai, sota cap concepte, ni el menjar ni la beguda, perquè és el mínim que tot ésser humà sol·licita, pel fet mateix de ser persona i fill de Déu.

 

            Jesús, a l’Evangeli de la guarició del paralític (Mc 2), es fixa en aquell paralític i li diu que els seus pecats li queden perdonats, justament perquè veu l’actitud de fe d’aquella gent.

            Els seus pecats són els que provoquen la paràlisi

            La paràlisi és el que fa que aquell ja no sigui una persona sinó que sigui un paralític.

            Jesús, desfent i esborrant els pecats del món, n’esborra els seus efectes.

 

            Demanem-ho també avui nosaltres, perquè els valors de l’Evangeli siguin els qui regnin en el nostre món. Perquè les opcions polítiques no busquin el favor dels pocs que tenen al davant, fomentant la desvinculació de la societat i l’abstenció electoral, sinó que s’impliquin en la recerca del bé comú que passa per damunt de les conveniències polítiques del moment.

Demanem-ho els uns pels altres al Senyor: Ell que és el Senyor de la vida i de l’amor.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Espiritualitat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s