CARREGA’T LA TEVA CREU I SEGUEIX EL CRIST

HOMILIA DIVENDRES SANT ’09

 

            El divendres sant és el dia de la passió i de la crucifixió del Senyor. El misteri es fa insondable per a la simple raó. Estem davant d’una cosa que ens podria arribar a semblar absurd:

1.      un Déu no no tan sols es fa home, amb totes les necessitats de l’home,

2.      no tan sols pateix per a salvar l’home,carregant damunt seu tota la tragèdia de la humanitat,

3.      sinó que, a més, mor per l’home.

            Els musulmans diuen de Jesús que, tot i ser un gran profeta, no es pot reconèixer en ell el Fill de Déu i molt menys dir que sigui el Fill de Déu qui pugui morir a la creu per salvar la humanitat. Resultaria un escàndol.

            Per als no creients, des dels purament escèptics, fins als ignorants, arribant fins als clarament ateus, diuen que aquesta és una història increïble que val més deixar passar per ella mateixa, perquè no acaba de convèncer.

            Però és que Déu no ens vol convèncer, senzillament Déu és i se’ns presenta tal i com se’ns comunica. Ni més ni menys.

 

            Avui, divendres sant, acompanyem Jesús en la seva Passió per nosaltres, per mi, i li demano que em tingui sempre a prop seu, si pot ser en una de les creus que també estan al seu costat, perquè en Ell i només en Ell trobo el meu consol.

            Avui, recordo que la condició del cristià no és allunyar-se de la creu, sinó estimar-la, venerar-la, perquè, per un càlcul incalculable de Déu Pare, ha decidit que aquest sigui el camí de la meva salvació, perquè l’adjunti als sofriments de la creu de Jesús i els ofereixi al Pare del Cel per a la salvació del món.

 

            En aquest sentit, prenen significació les situacions i les persones que viuen una creu constant i carregosa:

·         la solitud, la malaltia, la desfeta, els desitjos no acomplerts, l’angoixa i la depressió que atenallen la meva ànima;

·         però també els malalts que fa anys que estan enllitats i sols; aquells que ningú no els va a veure i també aquells que tothom diu que ja no serveixen per a res i més valdria que Déu se’ls endugués;

·         per la creu de totes aquelles persones que viuen en aquest món i no saben per què viuen, ni tampoc no coneixen el veritable rostre de Déu, perquè la seva vida, sense saber-ho, és un continu sofriment de buit de la pròpia existència, perquè tot el que fan no té cap mena de profunditat ni de transcendència.

·         Per la creu de totes aquelles persones que, sense fe, experimenten les conseqüències del pecat i del mal. Perquè una vida humana que no està veritablement arrelada en Déu, porta a greus conseqüències de la salut de l’ànima i del cos.

·         La nostra societat castiga socialment aquells que es manifesten més obertament religiosos. L’educació dels joves resta buida de qualsevol referent moral i espiritual i els condemna al buit i a l’absurd més absolut.

·         Els joves buits d’avui són els fracassats i enfonsats de demà, als qui ningú no ha dit que Déu els estima i que espera que duguin a terme la vocació que el Creador mateix els ha encomanat.

 

 

Creu també a l’interior de l’Església.

            Certament que també l’Església, la institució fundada pel Crist mateix, viu igualment la seva travessa del desert.

            En un món i en una societat que persegueixen la manifestació pública i la rellevància de l’Església, també hi ha persones que, portades per un esperit crític exacerbat, es mouen únicament per la crítica injustificada a l’Església, faci el que faci. Tant és així que hi ha sectors que només esperen a veure què diu el Papa o el Bisbe per tal de tirar-se-li a sobre, sense ni considerar la veritat de les seves paraules i accions.

            Un esperit exacerbadament crític que també es troba en la nostra petita Església, certament, quan hi ha persones que, portades pel propi jo, volen que l’Església faci i digui el que ells volen i no a la inversa. És a dir, que en definitiva som els cristians els que escoltem religiosament la veu de l’Església, també de la nostra Parròquia, i procurem d’aportar tot el que podem a la construcció del Regne de Déu.

            Encara més, la creu que li pertoca portar a lan nostra Església és la dels seus mateixos fills que, desorientats i desencaminats, procuren un malestar a les persones i famílies que prou voldrien participar més en el si comunitari, però enlloc d’ajudar a acostar-se, els ajuden a allunyar-se’n, sota excuses de mal pagador.

Diu el Senyor que ‘ai d’aquell que fa caure un d’aquests petits: més li valdria  no haver nascut’.

            Quantes vegades, xais disfressats de llop, es barregen enmig de la comunitat cristiana i només fan que matar, robar i fer destrossa. Ens cal estar atents, com a comunitat viva dels deixebles de Crist, a aquells que, parlant des de l’interior de l’Església, porten la gent, no cap a Crist sinó cap a la seva perdició.

            Després de tot, ens hem de preguntar, quina és la direcció que du el treball realitzat en el si eclesial i quins han estat els seus fruits en els últims vint anys. Tenim una responsabilitat especial en vetllar per la bona salut de la pròpia comunitat i avisar els pastors quan hi hagi una amenaça real de la vida cristiana i, per part nostra, no deixar-nos embruixar per la crítica fàcil, per les accions que dispersen les persones més que no pas les apleguen.

 

            Diu el Sant Pare: ‘La mort de Crist recorda el cúmul de dolor i de mals que pesa sobre la humanitat de tots els temps. El pes afeixugant del nostre morir, l’odi i la violència que encara avui ensangonen la terra.

            El divendres sant no és tan sols un dia de tristesa, sinó també un dia propici per a tornar a aixecar la nostra fe, per a reafirmar la nostra esperança i el valor de portar cadascú la nostra creu, amb humilitat i confiança i abandó en Déu, segurs del seu recolzament i de la seva victòria’.

 

            Estimats, en la celebració d’aquesta tarda ens posem novament en comunió amb el Senyor que ve a salvar-nos. Fent-ho així, també ens posem en plena solidaritat amb les persones que pateixen les injustícies i les guerres arreu del món i, això sí, en sintonia amb aquelles persones que, a causa de la seva manca de fe en Jesucrist, viuen en l’obscuritat i el pecat.

            Siguem nosaltres també portadors de la creu de Jesús enmig del nostre món, perquè la gent, veien com nosaltres, cristians, enfoquem i vivim la nostra vida, tingui ganes de viure com nosaltres, justament perquè Crist ha ressuscitat i ens ha donat la seva vida en els sagraments de l’Església.

 

            Oh Senyor! En mon cor fixeu les llagues de Jesús clavat en creu.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s