EL PAS DE JESÚS EN LA MEVA VIDA

DIUMENGE DE PASQUA: JESÚS ÉS LA LLUM, L’ALEGRIA I L’ESPERANÇA

 

  1. Pas de la foscor a la llum.

            El divendres sant marxàvem de l’església amb aquella sensació de foscor.

            Eren aquelles tenebres que embolcallaven el món amb la mort de Jesús i que també calaven en el nostre interior.

            I després va venir la cre, va venir l’obscuritat del sepulcre: aquella pedra que tapava l’entrada del sepulcre es va tancar, deixant clos al seu interior el cos de Jesús mort per nosaltres, en la més absoluta de les foscors.

            Avui, Pasqua, hem començat la missa en la més absoluta de les foscors i poc a poc s’ha anat fent la llum: foc nou, ciri pasqual, les candeles, els lampadaris, els focus…

            si d’alguna cosa ens marca una església és per la seva llum.

            De fet l’església parroquial, l’església de la meva parròquia parla de com és la comunitat que allí s’hi reuneix: fosca o clara, neta o bruta, endreçada o desendreçada. La nostra església parroquial parla de com és l’Església a la que pertanyem.

 

            La festa de Pasqua ens remarca la llum i el canvi que fem en aquesta diada: passant de l’obscuritat més absoluta a la llum més gran que podem, això sí, presidits pel Ciri Pasqual, que és el mateix que dir que estem presidits per Crist Ressuscitat: Aquell que ha deixat enrera la foscor del sepulcre i ha il·luminat la nostra vida amb la seva victoriosa llum. Victòria, tu regnaràs! Cantàvem.

 

2. Pas de la tristesa a l’alegria.

            Certament que la mort de Jesús ens produeix tristesa.

            En cap altre moment de l’any com en el divendres sant contemplem Jesús clavat a la creu tan de prop, tant, que ens l’apropem, per a poder-la estimar, poder-la tocar i besar i, a més, repetim amb tanta solemnitat els relats de la seva passió.

            Contemplar algú patint ens provoca tristesa però si és algú que estimem, encara més.

            I Jesús és algú que estimem, que segurament encara l’hauríem d’estimar més, però no hi ha dubte que l’estimem. Per això ens fa tant mal veure’l patir a la creu, encara que sigui per nosaltres.

            Com tantes coses a la vida que ens passen i que ens produeixen tristesa, com la mort d’algun ésser estimat, o veure com pateixen perosnes que estan molt properes a nosaltres.

            Però en aquesta Pasqua la tristesa ha de quedar enrera, perquè és un temps per a l’alegria i per a la festa. Avui celebrem la Festa de les Festes, la festa més gran dels cristians, fins i tot més que no pas el Nadal.

            I una festa no pot ser trista i més si és una gran festa com la Pasqua, el pas.

 

            Quan anem a una festa oblidem les tristeses i problemes i ens posem en situació de celebració. És el mateix que fem quan venim a celebrar la Pasqua, avui, i qualsevol diumenge de l’any, qualsevol dia en què celebrem l’eucaristia, en què revisem la nostra vida i sortim de l’església renovats per anar en pau a dur la bona notícia a tot el món.

            No és que els nostres problemes hagin desaparegut, però sí que podem dir que han ressuscitat És a dir, que són transformades per l’acció poderosa de Déu en Jesucrist que només ens demana que ens posem al seu abast. A l’abast de la seva gràcia, del seu Esperit Sant.

 

3. Pas del desànim a l’esperança.

            Ahir els deixebles de Jesús estaven desanimats, frustrats.

            Tenien motius per estar-ho: el Messies en qui confiaven havia estat vençut i humiliat en una creu i havia mort, semblava que tot s’havia acabat.

            És el que ens passa a nosaltres quan les coses no ens van bé en la vida, que passem una depressió, una petita mort quotidiana. Pensem com els homes, com els apòstols abans de Pasqua, i tot ho veiem negre i sense sentit.

            No trobem una explicació a les coses que ens passen i ens rebelem, ens enfadem, fins i tot alcem el nostre puny contra Déu. No veiem més enllà de la pròpia desgràcia i no veiem tampoc que aquest no és el camí per a la resurrecció, per tal que Déu actuï en la nostra vida.

            Per això, el cristià és una persona que viu en l’esperança i que transmet també esperança.

            El que no creu en Déu pot caure en el desànim i en la desesperació.

            Però els cristians esperem molt més i no ens conformem amb la derrota, amb la mort i amb la frustració, perquè si confiem en Déu, segur que més enllà de tot hi ha l’esperança de Crist ressuscitat que ha vençut el mal, el pecat i la mort i ens allibera a nosaltres perquè visquem, des d’ara, amb ell.

            La nostra Esperança definitiva és la Resurrecció, la de Crist avui, però també la nostra.

            Quan el nostre trànsit per aquest món arribi a la seva fi i ens trobem en l’esplendor de la glòria de Déu en la vida eterna que ja és sembrada en nosaltres pel baptisme i renovada pels sagraments, en especial de l’eucaristia que renova la joventut de la nostra ànima.

 

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s