I TU, QUÈ N’ESPERES DE LA VIDA?

Diu el P. Lluís Antoni Sobrerroca SJ, un mossèn de qui llegia aquests dies:

            ‘L’objectiu de la vida de qualsevol cristià ha de ser sempre d’imitar Crist, tota la seva vida i, molt particularment, aprofundint el contingut de la seva doctrina i fer-ho realitat en el manament de l’amor fet servei.

            L’espiritualitat de la gent gran ha de conduir-vos a saber acceptar la seva realitat amb totes les seves alegries. L’alegria d’estar molt més a prop que els altres de la vivència del misteri pasqual de Crist’.

 

            Imitar Crist en tota la seva vida, aquest és doncs l’objectiu i el nervi de tot cristià en el seguiment evangèlic i en la vivència de la pròpia vida cristiana.

            Imitar Crist en tot moment, des de la infantesa i la joventut fins a la vellesa i fins en els moments més terribles que hi pot haver en una vida humana, perquè Crist els ha passat abans que nosaltres.

            Aquest és l’avantatge de ser del Crist, ser cristians, que el Senyor no és algú que va passar per aquest món i ja està, que va explicar uns contes molt bonics i prou, sinó que va patir en la pròpia carn el mal del món i les injustícies dels homes.

            Encara més, i en aquest temps de Pasqua ho celebrem, Crist va patir i va morir per nosaltres, quan encara érem pecadors, quan encara no teníem possibilitat de salvació ni remei possible i estàvem abocats a l’error, al mal i al pecat. Crist va donar la vida per nosaltres quan nosaltres no valíem res ben mirat

            I és que ens posem davant del misteri de la mort sabent que, primer de tot, vivim el mateix misteri de la vida. El misteri que miren de desxifrar els científics més savis del món sense arribar mai al final, perquè quan tenen una resposta, els surten mil preguntes més i no acaben mai d’arribar al fons de la qüestió que no sigui el misteri mateix, en majúscules, és a dir, Déu mateix.

 

            En aquesta vida, que hi estem de pas.

            En aquesta vida, que hi estem de pas i us n’adoneu els més grans, i ens n’adonem els més joves quan veiem que algú del nostre costat, un amic o un veí mor i ens deixa, quan veiem, experimentem i sofrim la pèrdua d’un ésser estimat i, no obstant, ens entossudim a mirar cap a una altra banda.

            Com aquell que passa per la carretera pel costat d’un accident de trànsit. Durant una estona ens preguntem què haurà passat i si sortirà a les notícies del vespre. Però al cap d’uns minuts ja correm com corríem abans i ens tornem a ficar dins dels nostres propis pensaments.

L’important, però, és adonar-nos si la nostra vida té algun sentit.

            La pregunta pel sentit apareix en un moment o altre de la vida, fins i tot la persona més despreocupada, més gamberra, més inconscient, té el seu dia D i la seva hora H en què Déu truca a la seva porta i un no té més remei que obrir-li. És aleshores quan es juga el sentit vital de la persona.

            Cadascú de nosaltres és capaç de Déu, de rebre’l en la seva enteresa per deixar-nos transformar per Ell.

            El rebem molt especialment en els sagraments: del baptisme, de la confirmació, del matrimoni, de l’orde sacerdotal, de la penitència, de la unció dels malalts i, si aquests són acció de Déu en nosaltres els seus fills, és en el sagrament de l’eucaristia on rebem la mateixa presència de Jesucrist ressuscitat, llavor i penyora de vida eterna.

I com es du a terme el seguiment de Crist? Doncs diu el P.Sobrerroca:

‘Aprofundint el contingut de la seva doctrina i fer-ho realitat en el manament de l’amor fet servei’.           

 

            Proposem-nos, doncs, alguns objectius a la nostra vida, avui que ens disposem a rebre els sagraments de l’Església.

            Primer de tot, vegem que en el nostre món, i molt més a prop nostre, a la nostra família, cal un gran testimoniatge de vida i de fe cristiana, especialment entre els més joves.

            Diu Sant Pau, de qui en celebrem els dos mil anys del seu naixement: ‘ai de mi si no anunciés l’Evangeli!’ Doncs, ai de mi si no anuncio l’Evangeli!

            I ho faig amb la pregària personal i familiar, amb el rés del Rosari, o amb les jaculatòries acostumades.

Ai de mi si no vaig a missa cada diumenge i miro que els de casa facin el mateix!

Ai de mi, si l’Església no pot comptar amb mi per al que calgui, perquè la seva missió creixi i s’enforteixi en aquesta terra, perquè col·laborant amb la missió de l’Església i, més concretament encara, amb la tasca de la meva Parròquia i del meu Rector, estic col·laborant amb el Regne de Déu.

Ai de mi, si dubto de l’Amor de Déu per a la meva vida i per a la vida dels qui estimo!

Ai de mi, si no sóc capaç de deixar de banda el què diran i faig una aposta clara per Jesucrist i pel seu Evangeli. Perquè Ell ha dit: ‘aquell qui s’avergonyeixi de mi davant dels homes, també m’avergonyiré d’Ell davant del Pare del Cel (Mt 10,33)’

 

I acaba dient el P. Sobrerroca: ‘L’espiritualitat de la gent gran ha de conduir-vos a saber acceptar la seva realitat amb totes les seves alegries. L’alegria d’estar molt més a prop que els altres de la vivència del misteri pasqual de Crist’.

            Caram, que ben dit i en poques paraules!

            Acceptar la realitat amb totes les seves alegries.

            I les penes on són? Doncs es veu que per a ell no hi ha penes, perquè tota la vida està encarada cap a Déu, i quan arriben les penes, de fet, les veiem com un motiu més gran d’aproximar-nos a Déu, de conèixer-lo més de prop i anar amb Ell a la vida eterna.

            Perquè ens recordem que en aquest món hi estem de pas, com en un gran assaig general on el director prova si fem bé el paper que ens ha encomanat, sense protestar perquè en voldríem un de millor, de més protagonisme, de més èxit o més plaent.

            El Director General de l’obra només ens diu que juguem bé el nostre paper, perquè aleshores, fins i tot si ens toca fer d’arbre o de flor en aquesta vida, ens adonarem que estem treballant per a un gran Senyor i que la nostra recompensa serà molt gran en el cel: la vida eterna amb Déu.

            Perquè aquesta és la recompensa més gran que esperem d’aquesta vida.

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Espiritualitat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s