DÉU ÉS AMOR

‘Déu és amor i el qui està en l’amor està en Déu i Déu està en ell (1Jn 4,16).

Aquesta afirmació de la primera carta de Sant Joan, no per ser coneguda, deixa de ser sorprenent i és així que el Papa Benet va començar la seva primera carta encíclica: Déu és amor.

De fet és una afirmació que ens crida a la conversió.

Massa sovint passa que tenim una altra imatge de Déu que no és la de l’Amor.

Pensem en un Déu que és transcendent i llunyà, omnipotent però alhora un tant indolent, com despreocupat per nosaltres, per les meves preocupacions, angoixes i problemes i sembla que l’haguem de pregar molt perquè ens escolti.

A vegades hi ha qui té una imatge d’un Déu tapaforats: aquell ésser major i transcendent al nostre món al que li demano certes coses, en moments concrets de la vida. Que em curi d’una malaltia, que em tregui del sot on m’he ficat, que m’enviï un àngel que em faci sentir acompanyat. Però també és veritat que un cop m’ha escoltat, o no, me n’oblido i l’aparco, el guardo al calaix dels mals endreços fins a la propera vegada que en tingui necessitat.

A vegades Déu és aquell a qui cridem en els moments de necessitat i d’angoixa, especialment en el moment de la mort, pròpia o dels éssers estimats i més propers. La pregunta per Déu apareix en els moments de vida o mort, passem una crisi i després ens n’oblidem.

 

D’altres, encara més, viuen com si Déu no existís, com si no tingués cap mena d’importància. Sense adonar-se que viuen sense sentit d’orientació a la seva vida, com si la vida fos només l’aparença, el que tenim al davant. Com aquell crit dels homes de la novel·la de Nietzsche ‘deixa’ns ser l’últim home, el súperhome ja te’l regalem’ i és que, sembla com si quan als homes del nostre temps se’ls proposa un ideal més alt que un mateix, aquesta meta cansa, fatiga en gran mesura, i només es creu que val la pena passar-ho bé, divertir-se, passar l’estona, però sense creure massa en res, perquè ens incomoda prendre més compromís davant de Déu, davant dels altres, davant l’Església.

 

Però és que Déu és molt més que tot això: Déu és Amor.

Però no és l’amor utilitari: t’estimo mentre em serveixes, mentre m’agrades, mentre ens ho passem bé, mentre em dones seguretat, mentre estigui enamorat de tu, mentre no ens barallem, mentre estiguis d’acord amb el que jo dic, i sinó cadascú a casa seva.

Déu és Amor, però no és l’amor condicional, que s’acaba i es fon com un ruixat de primavera: t’estimo si fas el que jo vull, si ets tal com jo penso, si em dius sempre que sí…

Encara més, Déu és Amor, però no l’amor del món, que és un amor limitat, calculat, passatger, sinó un amor que és donació, entrega, sacrifici d’un mateix, generositat, fecunditat… tal com el Crist ens estima, també ens hem d’estimar nosaltres.

L’amor de Déu, el Pare i Creador de tota vida humana, salva i ressuscita per a la vida eterna, fins i tot aquelles petites vides que els homes hem menyspreat i maltractat o aniquilat. Les mares teniu més fills en el cel dels que us penseu.

 

Cal desenganyar-nos: qui creu en Déu estima i qui no hi creu no pot estimar de debò.

I a la inversa, qui estima de debò, segur que creu en Déu, encara que no l’hagi trobat, potser perquè encara no s’ha posat a buscar-lo, perquè en el Déu de Jesús trobem la culminació de l’amor.

Déu és Amor i Crist ens ha mostrat fins a quin punt ens ha estimat, fins a donar la vida per nosaltres. És el que feu els pares pels fills, fins i tot quan els fills no us corresponen i us decepcionen, continueu essent pares dels vostres fills. En aquest amor, teniu un model altíssim, que és el model de l’amor de Déu per cadascú de nosaltres.

L’amor de Déu al qual cadascú de nosaltres hem de tendir.

Creure en Déu significa creure en el Déu de Jesucrist i, per tant, tenir una meta vers la qual orientar les nostres vides mortals.

No creure en Déu significa no tenir un horitzó vers el que orientar-nos i donar sentit a la vida.

Però fins i tot aquells que puguin dir que no tenen Déu, si viuen generosament, viuen per a alguna cosa, per als altres, per a donar-se generosament i s’equivoquen si no busquen el Senyor, que és la meta i la culminació de les nostres vides i del nostre amor, sempre petit, sempre esquifit i relatiu.

Només Déu es pot bastar a si mateix però Ell prefereix estimar-nos a nosaltres i que, amb la nostra vida, li responguem estimant-nos els uns als altres, tal com Crist ens ha estimat: sense mesura.

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Espiritualitat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s