PREPAREM-NOS PER A L’HIVERN

Una situació de tempesta.

            A vegades passa que sembla que el món s’acabi, tal i com deia aquell programa de la ràdio, que crec que ja no el fan, el món s’acaba però s’acaba bé. I aquí podríem posar una llista de coses i de situacions.

            Quantes vegades ens ha passat un fet a casa, amb la família, amb la salut, amb la feina i sembla que allò era el final, que no ens en sortiríem, que seria impossible de tornar a mirar endavant i, malgrat tot, malgrat els daltabaixos, la vida ha continuat, no podia ser d’una altra manera.

            La clau està en la fe, en posar la nostra fe en Jesucrist.

 

Comença l’estiu però ens preparem per a l’hivern

            El mateix passa amb l’Església. Quantes vegades l’ataca el món en què vivim, els mitjans de comunicació, els grups de pressió, els que els interessa desprestigiar els que diuen la seva opinió i aporten el que creuen que és la veritat al món?

            Quan els bisbes parlen, desseguida hi ha les crítiques que sobrevenen, i com que criticar l’Església és gratis, aleshores, ningú s’estalvia d’atiar els gossos contra els que anuncien la Paraula de Déu, contra els qui aporten la veritat de l’home al món.

            Alguns ja parlen que, en l’època en què vivim, en què no es valora gens la defensa de la vida prenatal, en què d’aquí a quatre dies parlarem amb normalitat de posar fi a la vida que no interessi, que no sigui bona segons els ulls de la societat de consum, que caldrà ja tenir molt clar quins han de ser els nostres valors per tal de viure’ls amb fe i amb esperança, perquè certament que, qui els vulgui viure, es trobarà amb un atac frontal de part dels poders fàctics que governen el món.

            La situació cultural d’avui en dia ens fa pensar, sens vacil·lació, ens els darrers temps de l’Imperi Romà, quan hi havia tanta disbauxa moral que el mateix Imperi trontollava: no es valorava el matrimoni, ni tampoc la família, no hi havia fidelitat, s’exposaven els infants o, pitjor encara, se’ls privava de la vida de bell inici.

            Aquest Imperi es va anar fragmentant i trencant fins que no hi va haver més remei que apel·lar a la mateixa religió que s’havia estat perseguint durant cent cinquanta anys perquè constituís l’esquelet cohesionador del mateix imperi que abans havia perseguit cruentament, i d’una forma terrible, l’Església.

 

No és veritat que aquesta situació ens recorda molt els temps d’avui?

            Les estadístiques parlen de l’avortament a raig, de l’ús de la píndola de l’endemà, de la baixa nupcialitat i, encara, d’un percentatge molt alt –el 80%- de trencaments familiars. Les parelles tenen pocs fills i encara un 35% fora del matrimoni. Tenir un fill és un dret, dos és excepcional i tres, una temeritat.

Aquesta és la mentalitat amb què corre el nostre jovent d’avui en dia i, a més, no els en podem culpar. Són una minoria els que han estat educats i formats per a tenir una altra sensibilitat davant d’aquest torrent que se’ls tira al damunt.

També és normal que els pares i els avis patiu pel vostre jovent en aquestes circumstàncies. Vosaltres no ho voldríeu però ells es troben enmig d’una cultura que no valora la vida sinó l’abocament al plaer, a l’hedonisme, al consumisme i materialisme. Tantes vegades també nosaltres, els adults, ens deixem endur per la riuada que significa un comportament d’aquest tipus.

 

Mentrestant, Jesús dorm.

            Quantes vegades no hem exclamat: és que Déu m’ha abandonat, és que ja no pensa en mi! I no veig com sóc jo mateix el qui fa temps que he deixat Déu o l’han deixat els de casa meva, aleshores tot pot passar.

            Déu intervé en el moment que Ell considera oportú, quan Ell creu convenient i la nostra actitud ha de ser la de permetre el seu descans, de no preocupar-lo massa amb els nostres petits problemes.

            Déu, el nostre Pare del Cel, que ens estima a tots sense excepció, des del més petit que encara no ha nascut fins al més gran i ens demana que actuem nosaltres en conseqüència.

 

            No patiu! Tingueu fe! Ens diu Jesús, perquè Ell està amb nosaltres a la barca, a la barca de la vida.

            És Jesús el nostre Pa, el nostre aliment. Amb Ell res no hem de témer perquè la nostra vida, ara i sempre, està a les seves mans, en aquest món i en el món que ha de venir, on Ell ha promès la Vida Eterna a tots els qui creguin en Ell, i això és el que realment ens ha de preocupar.

            El mèrit estarà, doncs, que quan arribi el temporal, ens agafem ben fort al timó, amb les armes de la fe i de l’esperança, perquè Jesús està amb nosaltres.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Espiritualitat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s