CRIDATS A LA VIDA

Quina cara no havien de fer els que varen veure els miracles de Jesús, en la reanimació de la filla de Jaire i de la curació de la dona que patia pèrdues (Mc 5,21-43) són dues accions complementàries que ens parlen que el Regne de Déu ja és enmig nostre.

            Fixem-nos, primer de tot, que en el cas de la noieta, filla del cap de sinagoga d’aquell lloc. Hi ha, primer, un gran enrenou: la gent envolta Jesús, van a buscar-lo i hi ha tot un tumult a l’entorn de la casa de la nena, la mort és un esdeveniment, les dones ploren i fan escarafalls.

            Avui també ens assemblem a aquella gent perquè ens adonem que celebrem més la mort que no pas la vida, quan per omplir l’església, no ho fem el diumenge, dia de la vida i de la resurrecció, sinó que malauradament s’ha de morir algú. Així demostrem a què donem més importància en aquest món.

Quina realitat tan humana la de la mort, alhora que inevitable i a l’entorn de la qual es munten grans expressions. Des que l’home és home sap que ha de morir un dia i tota la litúrgia que acompanya aquest moment és una litúrgia dolça, sentida, tan inevitable com també desitjada de conversió.

            Certament, perquè la mort, des del punt de vista del cristià ja no és una fatalitat, una desgràcia o un final,

          sinó un traspàs al Regne definitiu de Déu,

          Déu és Senyor dels vius i no dels morts,

          és l’inici de la vida definitiva que s’ha inaugurat en nosaltres des del baptisme i que és renovada cada vegada que rebem els sagraments, en especial el de l’eucaristia, el de la comunió;

          la mort és la dormició en la tranquil·litat i la seguretat que és Déu qui vetlla el nostre son en el dormitori del cementiri i que ens despertarà el dia en què l’àngel tocarà la trompeta per a la resurrecció;

          certament que la mort, des del punt de vista de Jesús, és un trànsit que està marcat per l’esperança certa en la seva victòria sobre els enemics de la raça humana: el mal, el pecat i la mort.

 

Ens crida l’atenció com, davant dels escarafalls amb què es troba Jesús davant la porta de la noia, Jesús pren només els pares de la nena i entra amb ells al dormitori, és a dir, al cementiri, al lloc on espera la resurrecció, altre cop, fixeu-vos-hi.

I allí, dins la intimitat, dins del secret, dins de la trobada personal del Senyor amb cadascú de nosaltres, amb cadascun dels seus germans i fills de Déu, ens fa aixecar: ‘noia, aixeca’t’ li diu. I Jesús, que té poder sobre la vida i sobre la mort, pren per la mà aquella nena i la dóna novament als seus pares.

Perquè la vida és un do de Déu

            I els pares heu rebut de Déu els vostres fills I Déu no us abandona ni us oblida quan us proposeu de tirar endavant la família, de formar-la, de sacrificar-vos per ella, de lluitar perquè els fills tirin endavant i puguin vèncer els obstacles de la vida mateixa.

            L’Església tampoc no us oblida ni us abandona sinó que us vol ajudar en l’educació dels infants, en el foment de la vida cristiana en família i en el creixement de la  fe a casa, tant dels pares, com dels fills, com també dels avis, que sou tant importants en la transmissió de la fe als més petits.

Ahir mateix una àvia, la més gran del nostre poble, em deia

          ‘Déu encara em vol en aquest món, per ajudar els meus fills i els meus néts, per cuidar els meus besnéts i, sobretot, per donar un testimoni de fe i d’esperança als més joves, que amb el món que es trobaran!

 

I és que cada vida humana que arriba a aquesta terra és perquè Déu l’ha volguda i és a Ell que sempre li donem gràcies.

Els pares doneu gràcies a Déu perquè us ha confiat el do d’unes vides humanes, perquè les cuideu, les feu créixer, els ensenyeu que hi ha un Pare del cel que ens estima i que no deixa que prenguem mal.

Déu us ha fet, als pares, transmissors de la vida, gran miracle de Déu en el nostre univers i us diu que això encara no és el més important, sinó que el més important és que els vostres fills adquireixin, també, la vida eterna: amb l’estudi, amb el treball, amb la formació de la família quan toqui, amb la participació en la vida de l’Església.

Donem-ne gràcies a Déu i demanem-li avui, com aquella dona carregada de fe, que no tan sols ens deixi tocar la borla del seu mantell, sinó que ens doni l’aliment de vida eterna que ens fa arribar en la seva eucaristia, en el do de la comunió que rebem en la celebració de la missa.

 

 

Text per Mn. Jordi Castellet i Sala, juny de 2009.

Rector de Sant Hipòlit de Voltregà, Vinyoles i Orís.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Espiritualitat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s