L’AMOR, TOT S’HO VAL

COM CRIST ESTIMA L’ESGLÉSIA (Ef 5,21-32)

Punts 1 i 2. Comentari de la BIC 1977 p.466-7.

 

0.         Sant Pau es proposa de parlar del matrimoni cristià.

            Dóna llum sobre el més profund de la unió conjugal, comparant-la amb la unió de Crist i de l’Església.

 

1.         Tot matrimoni –afegim-hi, real, veritable- en el seu projecte diví i original, és a la manera d’un esborrany de la profunda unió de Déu amb l’home i a ella apunta com al seu model i font de realització.

            El matrimoni de cristians, en llenguatge de Sant Pau ‘en el Senyor’ realitza i compleix el que anteriorment a la Gràcia i Salvació de Crist només era un esborrany.

            És el Senyor mateix qui uneix als creients, per a un amor mutu, fidel i de donació, en ordre al servei de la comunió en l’Església.

            Per tal de desenvolupar aquesta dimensió cristiana del matrimoni, l’Apòstol se serveix de dues imatges: Crist, Cap i Espòs de l’Església.

            I en treu dues aplicacions: la docilitat de la muller al marit, d’igual forma com tot cristià se sotmet al Senyor (v.22)

            I l’amor del marit a la muller,

          com l’amor que té Crist per la seva Església, això és, per a tots; v.25.

          però també com tot home i tota dona estima el seu cos i s’estima a si mateix; v.28

Es pot parlar d’una manera més profunda i veritable de l’amor? Es pot dir més fort però no més clar.

 

2.         Posem-nos també al cap que ens trobem davant d’un text que té dos mil anys i que parla, sobretot, de les relacions entre home i dona que hi havia en aquell temps.

 

Salvant les observacions culturals del moment on, per exemple, l’home es podia comportar com un dèspota a casa i la dona ser submisa fins a l’extrem, en canvi Sant Pau posa les bases per entendre l’amor veritable.

Certament que quan ens parla de submissió, hi ha alguna cosa que, en lloc de sotmetre’ns interiorment, més aviat ens revolta.

Però pensem que la fe, sobretot, no és una submissió al Senyor? Submissió de la nostra intel·ligència i voluntat a Déu, perquè Déu ens doni un esperit nou de comprensió de les coses. Allò que hem rebut de Déu, li ho oferim perquè Ell ens ho purifiqui i ens ho retorni santificat.

Així podem entendre que es tracti d’un text que hagi inspirat moltes parelles a l’hora de plantejar el seu matrimoni cristià i la seva vida en comú.

            L’amor no és cosa d’un sol dia, d’una falconada, de les sagetes de Cupido, sinó que es tracta de l’entrega total, mútua i generosa, incondicional i eterna entre els esposos. Només així podem comprendre com és possible que les persones, tal i com ens diu Sant Pau, ens puguem estimar tal com Déu ens estima i, com a model, l’amor dels esposos, que s’estimen malgrat el temps, les discussions, les desanivences o contratemps. L’amor tot ho pot, ens dirien els poetes.

 

3. La pregunta sorgeix, doncs: com és que hi ha tants matrimonis que es trenquen o que ja no es realitzen o que no se celebren?

            Evidentment que la resposta no és senzilla però la podríem resumir en dir que aquests que no veuen madurar el seu matrimoni és que no han organitzat la seva vida segons l’amor veritable, que no és altre que Déu mateix.

            Jesús a l’Evangeli d’avui (Jn 6,60-69) li ho reconeixen molt profundament també, en el que se’n diu ‘la crisi de Galilea’: ‘aquest llenguatge és molt difícil, qui és capaç d’entendre’l’ (v.60).

            Què podem respondre, sinó, el que li diu Sant Pere: ‘Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu’ (v.69).

O bé quan Jesús ens diu: – Per als homes és impossible, però Déu ho pot tot (Mt 19,26)

 

            Als interrogants i dubtes sobre l’amor, cal posar-hi l’acceptació de la fe, que porta a l’amor veritable de Déu i, aquest, orientat per l’esperança, que en definitiva són les tres virtuts teologals.

Posem-nos als llavis i al cor, aquell altre bonic text dels casaments, que ens parla altre cop tan adequadament de l’amor:

1Co 13. 4 El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, 5 no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja; 6 no s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; 7 tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.  8 L’amor no passarà mai’.

            I per què, l’amor no passarà mai?

Doncs perquè Déu és l’amor i el qui viu en Déu viu en l’amor i Déu està en ell i ell en Déu (1Jn 4,16)

 

4. Per acabar, la pel·lícula d’aquest cap de setmana ‘Pelham 1-2-3’.

            Una pel·lícula d’acció, americana, d’aquelles de trets i morts i violència, amb el negre guapo Denzel Washington i el blanc també guapo de Grease, en John Travolta, que ara només li donen papers de dolent.

            Més enllà de la trama d’aquesta pel·lícula, un remake d’una altra d’antiga que segur que molts heu vist, hi ha un debat sobre la vida i la mort i com a Déu li devem la vida i no la mort. Interessant.

            Hi ha un moment en què els dos protagonistes parlen del matrimoni i el que està solter i és un fresc i aventurer li diu al casat:

          Encara estimes la teva dona? Li tens amor?

I el casat li contesta: – Estic casat amb ella, que això és tota una altra cosa.

            On, de passada i en poques paraules, s’endevinen les postures actuals entorn de la relació entre l’home i la dona:

  1. Aquells que s’utilitzen, diria s’usen, l’un a l’altre i t’estimo mentre m’agrades i estic enamorat de tu, mentre el meu cos em fa tilín per tu.
  2. I l’altra de l’amor compromís, de l’amor entrega i sacrifici.

És un moment tan tendre quan l’esposa del protagonista veu que es vol ficar en un embolic i que potser no el tornarà a veure, li reclama que torni, i ho fa dient-li que, quan torni a casa passi a comprar la llet, que si un, que si quatre litres. La qüestió és que torni, perquè l’amor matrimonial va molt més enllà d’una bona estona o d’una bona companyia, és sacrifici i entrega de l’un per l’altre.

 

Que sigui l’amor de Déu el que regni en els nostres cors. Tant en els dels solters, com en els dels casats, vidus o religiosos.

            I que sigui la penyora de l’amor de Déu, l’eucaristia, la veritable llavor de l’amor que arreli en nosaltre i doni fruits de vida eterna.

 

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Espiritualitat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s