ECONOMIA I VIDA CRISTIANA

UNA ECONOMIA DE COMUNIÓ I DE PARTICIPACIÓ DELS BÉNS

 

Dues actituds davant de Déu i davant dels altres.

        L’evangeli d’avui no ens pot deixar de fer pensar en les actituds que ens marquen profundament i que parlen de com som les persones. De fet, és en la nostra de pregar i de reflexionar sobre nosaltres mateixos que estem dient com som, tant als altres com a Déu.

        Això és el que els passa als dos homes de la paràbola de Jesús, que avui ens posa al davant dues actituds religioses ben distintes. La primera, la del fariseu, l’home orgullós, que ho fa tot bé, o almenys s’ho pensa, i que el seu mateix orgull li impedeix de tenir una bona relació tant amb Déu com també, i sobretot, amb els altres, per aquest mateix motiu menysprea el publicà que es mantenia en la distància.

        Aquesta seria l’actitud de l’home i la dona del primer món, dels països desenvolupats i enriquits a costa dels països empobrits, per l’explotació laboral, per l’emigració, per la guerra, per la fam… Nosaltres ens situem, evidentment, en aquest primer món que, més que ric, és orgullós, auto-suficient, que creu que ja ho sap tot i que, cosa molt pitjor, diu no necessitar de Déu, si no és per a posar-se’l del bàndol propi i així intentar justificar qualsevol acció injustificable per ella mateixa, per exemple, el conflicte de l’Afganistan, on tots dos bàndols invoquen el nom de Déu…

        El segon, el pecador que demana humilment perdó per les seves culpes, el podríem identificar amb els homes i dones que, no tenint res per a gloriar-se ni per a sentir-se segurs, ho esperen tot de Déu i, d’aquesta manera, es fan propers a ell. L’actitud de proximitat a Déu pel reconeixement de les pròpies faltes ens converteix en pecadors perdonats i transforma, per tant, la nostra disposició amb Déu i amb els altres.

        Ens ha de preocupar, doncs, la manera de ser que imposa el nostre món, que sembla no necessitar de Déu i que, molt pitjor encara, en fa un ídol per a protegir els propis interessos.

 

La solidaritat comença per la justícia.

        La comprensió de la fe ens du a entendre que el nostre món necessita de les directives revelades per Déu als homes, per tal d’encaminar-nos cap al coneixement de la veritat, també en els camps social i econòmic.

        Això sí, la fe cristiana no és una ideologia o un sistema de pensament tancat, sinó una tremenda força d’inspiració a fi que cadascú trobi el seu camí de salvació que el condueixi cap a la casa del Pare.

        Diu el Magisteri de l’Església: “l’anomenada economia planetària avui ja s’està experimentant i aquesta exigeix afrontar el risc i el canvi implícits en tota iniciativa autèntica que persegueixi, en virtut de la justícia i de la caritat universals, l’alliberament integral de les persones i dels pobles i, en primer lloc, dels pobres. A més a més de lliurar-los el més superflu que el nostre món produeix en abundància, convé canviar sobretot els estils de vida, els models de producció i de consum (CA 58)”.

        Per tant, el pas que convé fer és canviar personalment i incloure, dins d’aquest canvi, l’acceptació de la reducció de benestar en la nostra societat per tal que moltes altres persones, puguin arribar a un estil de vida digna.

            Avui dia, la mundialització dels problemes suposa que, si es tracta de realitzar les solucions en una sola part d’aquest món, s’anirà sempre a les espatlles d’aquells de qui en surten les matèries primeres i, més recentment, també la mà d’obra.

            Per tant, avui més que mai, l’Església demana que hi hagi finalment un govern mundial un dia s’imposi, per tal de donar suficient cobertura als més febles del nostre planeta. És aquest un deure, el de pensar la utopia, dels que gaudim ja ara del primer món.

            Cal, doncs, la disponibilitat vers el diàleg i la col·laboració mútues entre empreses, països i interessos els més variats, per tal que el resultat final que perseguim no sigui l’aconseguir uns interessos particulars davants d’uns altres que no han tingut les mateixes oportunitats. Cal aconseguir, amb l’esforç, el treball i la pregària confiada de tots, que les estructures econòmico-socials del demà siguin les que promoguin el veritable alliberament de la persona, de la societat, dels pobles i de la creació tota ella.

            A fi de comptes, no és a Déu a qui haurem de passar comptes de la nostra acció i del nostre compromís aquí i ara? No és potser davant seu que haurem de demanar perdó? Encara som a temps d’esmenar-nos.

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Economia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s