I VOSALTRES, QUI DIEU QUE SÓC JO?

I VOSALTRES, QUI DIEU QUE SÓC JO?

(XXIV-B. Is 50,5-9a; Sl 114; Jm 2,14-18; Mc 8,27-35)

 

Aquesta és la pregunta que Jesús ens fa: qui és el Crist per a mi? El que importa de la pregunta és la resposta, certament, i no qualsevol sinó la meva resposta, la que correspon a la meva manera de viure, a la meva vida de la fe.

Qui ets tu, Jesús, per a mi?

Per sentir aquesta pregunta, podríem dir que Jesús ens l’ha de poder fer i per fer-nos-la, jo haig d’estar davant seu, en diàleg, en escolta atenta de la seva paraula. No es tracta únicament d’una pregunta anònima de catecisme, sinó del quid de la qüestió, del coneixement de Crist que visc en la meva vida i que reflecteixo en el meu obrar.

Ja ens ha dit sant Jaume que ‘la fe sense obres és morta’ (Jm 2,17.26) i, per tant, no n’hi haurà prou de dir que ‘jo ja crec en alguna cosa’  ‘allà dalt hi ha d’haver algú’ o coses per l’estil. L’altre dia, sentia dir d’una persona del carrer que ‘Déu existeix per nassos, perquè sí perquè sinó no s’entendrien moltes coses’. Aquesta és la fe del carboner, la fe del anar tirant, la del no-em-facis-gaires-preguntes-que-jo-ja-me’n-surto.

Hi hauria un graó més a pujar, que seria la fe-costum, la del jo ja m’he acostumat a tenir uns costums religiosos, a pertànyer a una cultura que té unes tradicions, uns costums, i jo vaig seguint. Si convé no m’importa anar a missa per un enterrament o per una comunió, es tracta d’un culte més aviat exterior, que no entra en el cor de la persona i que, difícilment, tindrà cap repercussió en la vida de cada dia.

El següent graó podria ser el de les persones que sí que practiquen i reben els sagraments, anem a missa el diumenge i ens sentim part activa de l’Església, fins i tot ens preocupem amb les preocupacions del Sant Pare o del Sr. Bisbe. Podríem dir que es tracta d’una fe institucional, feta de normes i reglaments, però que costa d’anar al punt més personal.

Aniríem pujant en els graons de la vida cristiana fins arribar a la trobada personal amb el Senyor Jesús. De fet, no podem dir que siguem cristians si en nosaltres i en la nostra vida no hi ha una trobada personal amb Jesús, mort i ressuscitat, que ens continua instruint amb la seva Paraula i alimentant amb el seu Cos Ressuscitat, l’eucaristia, veritable penyora de vida eterna.

La vida cristiana no és una ideologia, no és un pensament tancat, ni tampoc un catecisme, uns coneixements per aprendre i repetir, és molt més. Ser cristià significa que jo, personalment, em trobo amb Jesucrist, en la pregària personal, en la vida de cada dia, que el diumenge rebo l’eucaristia i que, al llarg de la setmana, tinc les meves estones per a l’encontre personal amb el Senyor que m’ha salvat, perquè d’aquesta manera la meva vida es va transformant en allò que Déu vol per a mi i que em prepara per arribar al temps de la Resurrecció, quan Déu serà tot en tots.

            Així, si podem imaginar-nos la vida cristiana com una llarga escala cap al cel, aquesta escala és infinita, no té una posició ideal, però sí que demana de nosaltres que vulguem pujar-la, que ens vulguem acostar una mica més a prop del que sóc ara del meu Senyor i Salvador, perquè només en ell tinc la salvació, perquè Jesucrist ‘és el camí la veritat i la vida i tots els qui vagin a ell tindran vida eterna’ (Jn 14,6).

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s