LA PREGUNTA DE LA MEVA VIDA

La pregunta de la meva vida

Sv 7,7-11; Sl 89; He 4,12-13; Mc 10,17-30

 

            La meva vida tindrà tant o més sentit en la mesura en què conegui quina és la pregunta de la meva vida, tal i com avui el jove de l’evangeli li formula a Jesús.

En la vida podem avançar segons un pla traçat o segons una contínua improvisació. És a dir, pensar i creure que tot té un sentit o bé pensar que res no té sentit i que val més anar passant.

El que passa és que les persones necessitem entendre les coses i no podem viure sense sentit. Aquells que així ho volen fer acaben malament, volent oblidar o vivint en un altre món, marcat per les drogues, l’alcohol o el consumisme més desenfrenat. Les persones necessitem entendre la nostra vida.

A més, avui, la Paraula de Déu començava amb unes línies del llibre de la Saviesa: ‘la vaig demanar a Déu i ell me la donà, la prefereixo a tots els poders d’aquest món’. Certament que havia d’estar inspirat qui va escriure aquest pensament, perquè el millor que podem fer cada dia és anar tirant i és el que desitgem: anar cada dia a més, si es pot. A tothom li costa deixar allò que un ha guanyat, ha fet en la vida. Costa més tirar enrere que no pas mirar endavant, que és la tendència natural de la persona.

Quina és la pregunta de la meva vida, doncs? Què li preguntaria jo, avui, a Jesús?

Més ben dit: què li pregunto, jo, avui a Jesús? Perquè ell està present enmig de la seva Església: ens ha convocat, ens dirigeix la seva Paraula i, per sobre de tot, ens alimenta amb el seu Cos Ressuscitat. Per tant, què li demano, jo, avui, a Jesús, en la intimitat del meu cor, del meu pensament, de la meva consciència, de la meva pregària constant?

Hi ha qui diu: val més no fer-se preguntes, val més no pensar massa, que sinó un agafa mal de cap.

Sí, oi tant! Ara que, de totes maneres, cal haver, si més no, haver pensat per què fem les coses. La nostra vida està en una constant amenaça, perquè tot allò que comença, acaba i si la nostra vida un dia va començar, és perquè també un dia ha de trobar el seu punt final.

L’únic que hem de témer és l’última paraula de Déu sobre la nostra vida, també sobre les nostres accions i les nostres omissions.

En aquest sentit, avui que comencem el curs de la missa familiar, ens han d’entristir aquelles famílies que no són aquí, aquelles que diuen:

          el baptisme, la comunió són coses d’altre temps!

          Anar a missa està passat de moda!

          Jo no he batejat els fills, ni els faig fer catequesi perquè prefereixo que ho triïn ells quan siguin grans!

          O aquella altra que, fins i tot, quan el fill demana de fer la comunió perquè en té moltes ganes, la mare li diu que és ella la que no en té ganes, que s’esperi i ja ho farà quan sigui gran, perquè les reunions, la missa, la catequesi… tot és tan pesat!!!

 

Quina llàstima no ens han de fer aquesta quitxalla que els seus pares els neguen la formació espiritual: la catequesi, la classe de religió, la pregària a casa… perquè, què en serà d’aquells infants quan la vida els caigui a sobre i no tinguin un arbre intern on sostenir-se, un esquelet espiritual on aguantar-se?

Només Déu ho sap i només a Ell li és possible de salvar-nos, tal i com diu l’Evangeli avui: no és una qüestió personal, d’esforç, de compliment d’unes normes estrictes i farisaiques, un normativisme com el que ens obliga a complir la nostra societat, que posa lleis i normes per a tot, però, també com diu l’Evangeli: ‘cola un mosquit i s’empassa un camell’ (Mt 23,24).

I poso un exemple: avui tenim lleis que ens impedeixen que correm a més de vuitanta, que anem en contra direcció amb el cotxe, que controlen els nostres ingressos i que, en canvi, permeten que els nens no vegin la llum, que les famílies no creixin, que fomenten que augmenti l’egoisme entre els esposos que els porta a la separació i al trencament. Realment, ens empassem els camells i pensem que ja ho fem bé perquè colem els mosquits!

Per això els cristians tenim la llei de l’amor, que no és una llei de mínims, sinó de màxims: ‘estimeu-vos els uns als altres, com Jesucrist ens ha estimat’ (Jn 13,34)

I la llei de la llibertat dels fills de Déu (1Jn 4,19), perquè només hem de témer una cosa: l’última paraula de Déu sobre la nostra vida i la nostra acció.

            Aquest matí (10.10.09) parlava amb un autor que acaba de publicar un llibre. Ha tardat dos anys entre el primer esquema i el resultat final. M’explicava la complicació i el treball de formiga de revisar cada punt, cada coma, cada expressió fins arribar al resultat final i m’acabava dient: ‘al final de tot, t’adones que el que t’ha estat governant en la redacció final és l’esquema original que vaig fer en començar’.

            Amb la vida passa el mateix: vols viure com si res no tingués importància? Doncs la teva vida, no pateixis, que no tindrà cap mena d’importància i, segurament, cauràs en la desesperació.

            Vols viure sabent que Déu t’espera a l’altre costat? Doncs estigues segur, que la teva vida serà una constant preparació per a la trobada definitiva amb Ell.

            Aquella trobada que celebrem en l’eucaristia de manera anticipada, com en un pròleg, fins al dia que ens trobarem tots junts al voltant de la taula celestial, amb tots els nostres germans que ens esperen en el Cel per a viure junts la Vida Eterna, la mateixa Vida de Déu, que ara ja se’ns dóna en penyora en l’eucaristia. Penyora que se’ns demanarà el dia que ens presentem definitivament davant de Déu.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s