ON ERA DÉU MENTRE JO PATIA?

Plantejament.

            A Jesús no s’atrevien a fer-li preguntes, els deixebles. Ho podem veure en l’Evangeli sobre qui és el més important (Mc 9,30-37). En canvi, Jesús no dubta a preguntar als deixebles. Aquesta és la posició que mantenim amb el Senyor.

            En efecte, Jesús no té por de fer preguntes. No té por, perquè no té res a témer. Acaba d’anunciar la seva mort i resurrecció, que és un primer senyal que ell, per a poder ressuscitar, primer haurà de morir incomprensiblement.

            Per això el Senyor ens posa al davant de la situació més incòmoda: enfrontar-nos a la nostra pròpia mort i, també, al nostre propi sofriment.

            Però, qui s’hi vol enfrontar de veres? Qui s’hi presta, de bon grat? En principi tothom vol buscar el bé i el benestar. El mal no el vol ningú per a ell mateix. Però sí que, incomprensiblement, ens veiem involucrats en el mal, essent-ne víctimes, però també testimonis o actors, en algun cas.

Cal, doncs, que ens convertim. En la vida, hi ha bé i mal barrejats. Recordem la paràbola de la cogulla, on els enemics de l’amo sembren la mala herba després de la sembra del bon gra. Només pertany a Déu la sega definitiva, és a dir, el judici final sobre les persones i les intencions. A nosaltres ens pertoca de lluitar en aquest món. El mal i la temptació són aquí perquè les vencem: ‘no ens deixeu caure a la temptació i deslliureu-nos de qualsevol mal’.

 

El mal, la malaltia, la mort, la desgràcia, la mala sort, la fatalitat formen part de la nostra vida

            Els salms estan plagats de persones orants que senten com, tot i haver fet el bé, es troben en una situació difícil: perseguits, ultratjats, malferits, malalts o a la presó.

            Quina és la seva resposta? Desesperar-se? Passar també a fer el mal, perquè ens enganyem quan diem: ‘mira, els dolents fan la seva i se’n surten tan tranquils’.

No, no és veritat: aquests no tenen mai la pau del cor i, encara que visquin, en el seu interior són morts, la seva vida no val res, és buida i sense sentit.

Vegem quina és la resposta en el salm 53:

‘Déu totpoderós, feu-me justícia       salveu-me, pel vostre nom.

Escolteu la meva súplica                  escolteu les meves paraules

Mireu com s’aixequen contra mi       amb quina vioència em volen la mort.

No pensen en Déu.

 

Però és Déu qui m’ajuda                   i fa costat als meus defensors.

De tot cor oferiré sacrificis                us lloaré, Senyor, perquè sou bo’.

 

            Quina és la sortida, doncs?   Esperar en Déu, només en ell tinc jo la meva salvació. No voler sortir-me’n per un altre camí, que es desvia de la rectitud de la seva llei. Al contrari. És només en la seva veritat que jo trobaré el camí de salvació per a la meva vida i per al meu futur.

            Certament, el malestar, la malaltia, qualsevol forma de mal físic o moral que m’arribi a mi són, d’altra banda, formes de la vida mateixa, en formen part.

            Tothom les rebutja i se n’allunya, però en un moment o altre en patirem les conseqüències. Què fer, doncs, sinó esperar fortament en Déu, aquell qui m’ha estimat primer en la meva pròpia creació?

Així, on era Déu quan jo patia, quan la gent pateix?

            Expliquem-ho amb el conte d’aquell que es troba amb Déu i li demana on era en aquell moment de la seva vida en què ho passava malament?

            Déu li respon: ‘jo et portava a coll, era jo qui et donava les forces necessàries per continuar endavant i superar les dificultats’.

 

            La mare que dóna als fills, enganyada per la pressió envoltant, uns criteris diferents als que ella viuria i no s’atreveix a dir que, per al creixement personal, convé seguir el mateix que ella i el seu marit han viscut, de fidelitat, de continència, de castedat, de compromís, d’amor, d’entrega generosa… Sense la llei del Senyor, jo no sóc res i vaig totalment despistat.

 

On era Déu quan succeïa tot això: les guerres, l’extermini d’un poble, les injustícies?

Déu era allà, enmig d’ells, perquè els sostenia, efectivament.

Déu va irrompre en la història, per salvar aquell poble. Cert que molts varen morir, però també la humanitat va madurar i va créixer, per salvar-se i aprendre dels errors, del mal del món.

 

Déu no ens salva com superman salva els que pateixen el mal.

Déu no ens salva amb la força de les armes i de les bombes.

Déu ens salva a través de Jesucrist, ell és l’únic que dóna sentit les nostres vides.

Déu és l’únic que ressuscita Jesucrist després de patir la mort en creu.

Déu és el primer que ve a buscar-nos quan patim el malestar del món.

 

Demanem-li, avui, que ens sapiguem fer presents en el nostre sofriment, físic o moral, i oferim-lo per la salvació del món, perquè l’adherim als sofriments que falten a la creu de Jesucrist per a la redempció de la humanitat.

 

Només així la nostra vida pren plenament sentit a la llum de la Paraula de Déu i amb l’aliment del seus sagraments.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Espiritualitat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s