PER A LA GENT GRAN

Homilia per a la Festa de la Mare de Déu del Roser a la Residència de la Fundació Gallifa a Sant Hipòlit de Voltregà ’09

 

La vida us ha donat moltes oportunitats i n’hem de donar gràcies a Déu.

            “Jesús, abaixat, va ser posat un moment per sota dels àngels, però, ara, després de la passió i la mort, el veiem coronat de glòria i de prestigi, perquè Déu, que ens estima, va voler que morís per tots”.        

            La Carta als cristians hebreus, que avui hem escoltat, ens ha subratllat que la vida és un procés constant de mort i resurrecció, de pèrdua i de guany, d’oblidar i de recordar, de deixar enrere i de mirar endavant…

            I la fe ens indica que nosaltres creiem en una vida altra, sense límits i sense angoixes, sense malalties ni incomprensions, de tal manera que només, creient en ella, podem obtenir la vida.

            Des del nostre punt de vista únicament humà, veiem la malaltia o la vellesa com una maledicció, una mala sort que ens ha tocat a nosaltres i de la que difícilment ens en podem desfer. I si bé és veritat que als grans “toca” més d’estar malalts, també es pot viure això com una fatalitat, com a quelcom que no m’agrada, que ningú no m’ho ha demanat i amb la qual cosa em trobo incòmode, que no sóc jo mateix sinó un altre que em governa, que viu en mi, que no em deixa ser tal i com jo sóc.

            El temps de la vellesa i de la pèrdua de facultats ens marca, igualment, la manera com nosaltres ens anem transformant en allò que estem cridats a ser. Si al cuc li demanessin per si vol ser una papallona, si vol passar per la metamofosi i el canvi que això suposa, segur que diria que no. I en canvi, no té sentit ser cuc si no s’arriba a ser papallona. Igualment nosaltres, la nostra naturalesa ens marca també el nostre destí i ens assenyala cap allí on avancem: la trobada definitiva amb Déu, el nostre Pare, que ens vetlla i ens acompanya cada dia de la nostra vida. Per això desitgem, un dia, veure’l cara a cara.

 

Les persones grans sou models per als joves.

Els malalts ens heu d’ajudar a veure amb esperança el nostre món.

            “Estic malalta i ja no serveixo per a res, només sóc un destorb per als de casa”, em deia ahir una dona que ronda els noranta. Sí, però, vós continueu sent un punt de referència per a la vostra família: la vostra paciència, el vostre agraïment constant, la vostra simpatia i alegria, malgrat les dificultats evidents, passen a ser exemple per als més joves que, en moments de dificultat, que n’hi ha i molts, poden pensar en l’avi o en l’àvia i dir-se: “el meu avi no va desesperar mai i sempre somreia, això mateix haig de fer jo per poder superar les dificultats”. I és que després de cada mort ve una resurrecció, després de cada pèrdua, un guany, sempre que posem la nostra vida a la llum de la fe, sempre que ens refiem d’aquell de qui prové tot bé, tot do, tota gràcia.

 

Els malalts sou parròquia.

            Les persones que viviu mancades de salut formeu part també de la parròquia. De fet, en vosaltres comença la nostra parròquia, la comunitat cristiana reunida. Per això mateix hem de donar importància a combregar amb assiduïtat, que és el símbol de pertinença a la comunitat cristiana, també si cadascú s’hi pot atansar. Per això hi ha un grup de persones disposades a portar la comunió als qui ho demanin.

            L’església és casa vostra perquè vosaltres sou els primers de l’Església.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s