SOBRE EL MATRIMONI

Crisi religiosa i canvi de comportaments socials

            “Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar”, ens deia avui l’evangeli. I no obstant veiem com al nostre voltant, a la meva família, hi ha un gran sorgiment de divorcis, nul·litats, de separacions, de trencaments familiars de tota mena, de tal manera que acabem dient: una de dues no és veritat, que l’home no ho pot separar o que Déu no ho ha unit.

            I és que el que ens passa, avui en dia, és que en la gran majoria d’assajos matrimonials joves Déu no intervé per a res. Els joves es plantegen passar per l’Església a celebrar el seu matrimoni perquè està de moda, i no per un real convenciment. Ens casem per l’Església perquè avui, novament, tothom ho fa i sinó, “és que quedes malament”, et diuen, o bé: “el jutjat és molt fred i no té cerimonial”.

            De fet això ho podríem pensar dels enterraments, on moltes vegades diries al difunt, “no has vingut tu, no, que t’han portat” i et demanes, certament i en profunditat, quina és la convicció que hi ha en les persones per tal de passar per l’Església. “Per estar més segurs”, et diuen els pares quan porten a batejar els fills o bé un “oh! el meu nen ha de fer la comunió” i de fet no l’has vist mai per l’Església, ni a combregar i a més, moltes vegades et vénen amb exigències o amenaces. Curiós.

            Certament que no és aquest l’únic motiu: la manca de fe, de pràctica religiosa que ens acosti a Crist, la vivència personal de l’Evangeli, les ganes de viure autènticament la fe que hem rebut dels pares… ho hem acabat convertint tot en una transacció econòmica, tradicional, festiva… però enlloc no apareix la dimensió de la fe i això es nota, sobretot en la celebració dels sagraments i, en especial, del matrimoni, que avui ens ocupa.

 

Quina ha de ser la nostra veritable motivació?

Intenció de viure més rectament segons l’Evangeli de Crist, i foris!

            en la vida matrimonial, en la infantesa, de cara als fills, de cara als companys de treball… els sagraments ens són un gran ajut de Déu, i només ens els creurem en tant que ens hi acostem; també la unció dels malalts i el perdó dels pecats.

            Qui és aquell que diu que això a mi ja no hem diu res, que jo no sento res quan vaig a missa o quan assisteixo a una celebració sagramental? La persona que no sent res és, per definició, insensible, no té sentiments, no té sensibilitat, no sap plorar amb els que ploren, riure amb els que riuen, sinó més aviat riure’s dels qui ploren i plorar dels qui riuen. El cultiu de la dimensió espiritual, del nostre acostament a l’Evangeli de Jesucrist ens ha de portar també a viure amb més autenticitat els valors que brollen d’ell. La resta és comèdia.

 

Els motius del fracàs matrimonial?

            En l’evangeli paral·lel de Mateu, Jesús se’n va a casa amb els deixebles, després d’haver dit quina era la situació entre l’home i la dona, i els deixebles li diuen: “Si la situació entre l’home i la dona és aquesta, val més no casar-se”. I Jesús contesta: “No tothom comprèn aquest ensenyament, sinó tan sols aquells a qui Déu ho concedeix”.

            Per tant, el matrimoni segons l’Evangeli no és pas per a tothom, és només per a aquells que tenen fe.

            I tothom no té fe? Doncs, no! Només aquells que la desitgen i la demanen al Pare del cel.

            La fe no s’improvisa, no és una cosa que avui no ho tinc i demà ho vaig a buscar i ja està, sinó que es tracta d’un camí vital, d’una opció de vida que només coneixerem si el resseguim, aquest camí, si en sabem fer el nucli de la nostra existència.

            “Si la situació és de tot o res, aleshores val més no casar-se”. Diu Jesús.

            I, de fet, és això el que fan molts perquè, encara que sembli que passen per l’Església, encara que sembli que ho fan tot d’acord amb els benpensants, amb els que creuen que ho fan tot correctament, només estan servint-se a ells mateixos.

            Quants joves hi ha hagut que s’han casat i han trencat uns mesos després, perquè en el seu presumpte marit o esposa no hi ha trobat la resposta a les seves necessitats, algú que els satisfés en allò que els mancava, algú que estés a la seva disposició total, sinó que s’han trobat a una altra persona, irreductible a res, iguals entre ells però sense la donació total i absoluta que forma el matrimoni?

“Jo em caso amb tu, si hi ha aquesta condició o aquesta altra”.

I ara faré ressonar paraules que han dit matrimonis reals, o ja desfets, que tenien una visió parcial del seu enllaç.

         Ens casem, sí, però no vull tenir fills.

         Haurem de compartir la vivenda amb els meus pares.

         Vull conservar la meva llibertat per sortir amb els meus amics o amigues.

         La fidelitat no ha pas de ser una cosa sagrada entre nosaltres.

         Només que ens vegem de tant en tant ja n’hi ha prou.

         Jo vull una dona perquè em renti la roba i em tingui la casa a punt.

         Jo vull un marit perquè pel món no sé anar sola i necessito qui em protegeixi.

         Jo em caso amb tu perquè ets molt guapa.

 

O els que pensen:

         Mai no revelaré aquest secret de la meva vida a la meva dona, o al meu marit.

         Val més que aquesta faceta de la meva personalitat l’amagui perquè no m’agradaria que la coneixés.

         Els nens els tindrem entre tots dos però ja els farà créixer ella: l’escola, la catequesi, les activitats, tot això és cosa de dones.

           

Doncs bé, tots, sense excepció, estan condemnats al fracàs, des del punt de vista del sagrament del matrimoni. Escolteu: hi ha les parelles de fet, hi ha unions homosexuals, hi ha qui s’ajunta i hi ha qui, després de conèixer-se suficientment, opta per la vida del matrimoni segons l’Església. Avui en dia, en què la maduresa psicològica i laboral arriba molt més tard, també el matrimoni serà normal que arribi molt més tard.

I encara més, quan avui els joves s’han apartat, els heu fet apartar els més grans, de l’Església, és natural que no s’hi acostin i que oblidin el que s’hi fa i el missatge de salvació que aquí donem: Déu ens estima i vol que siguem plenament feliços. Només ens cal escoltar atentament la seva voluntat.

Com ens deia la carta als Hebreus, avui: “Déu vol portar molts fills a la glòria i convenia que aquell qui els havia de guiar a la salvació, fos consagrat pels sofriments”.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s