LA PARTICIPACIÓ ECONÒMICA DELS FIDELS EN L’ESGLÉSIA

la participació dels cristians en la marxa econònica de l’Església

a l’entorn de l’evangeli de la vídua pobra (Mc 12,41-44)

 

Un evangeli senzill però profund.

         Jesús, avui, s’asseu, novament. I no ho fa perquè se senti cansat sinó perquè aquesta és la posició de les grans ocasions: es prepara per donar un dels seus ensenyaments fonamentals: s’asseu igualment en les benaurances o en el moment dels grans discursos. És la posició del Mestre que ensenya una lliçó de vida.

         D’altra banda, l’observació sobre l’ofrena dels dos cèntims de la vídua pobra, serà un més dels gestos i paraules profètiques que Jesús fa des que ha entrat a Jerusalem, la ciutat santa on s’ha d’acomplir la seva passió.

Jesús diu tres paraules seguides per lloar l’ofrena de la vídua pobra:

1.     “ha donat del que necessitava

2.     tot el que posseïa

3.     tot el que tenia per viure”.

Diu el Nou Testament il·lustrat, 2002.

            Jesús crida l’atenció dels deixebles sobre una viuda, pobra i insignificant als ulls dels homes, en la qual veu reflectit l’amor de Déu. En efecte, ella dóna a Déu tot el que té, de manera que es posa completament a les seves mans., Aquesta és l’actitud que han de tenir els qui volen seguir-lo.

Diu el P.Scio de San Miguel, 1853.

            El valor de les obres de pietat no s’amiden perquè en si mateixes siguin més grans o més petites, sinó per la caritat i l’afecte de la voluntat amb què es fan. D’aquesta manera ens jutjarà Déu, el qual no necessita dels nostres dons, mirant així la nostra intenció i voluntat amb què els oferim i així instruïa Jesucrist els seus deixebles que també havien de jutjar.

       Cf. 2Co 8,2. ‘Tot i haver estat molt provats per les tribulacions, els ha sobrat alegria per a treure tresors de generositat de la seva extrema pobresa’

 

Fiquem-nos en la pell d’aquella vídua pobra.

         Pel que ens diu l’evangeli, es tracta d’un gest profètic, ho hem dit, però sobretot d’una actitud personal d’aquella dona davant de Déu.        

         Aquella dona sent que allò és el més important que ella pot fer en la seva vida: col·laborar amb la seva petitesa i donant el que té per viure, per al bé del temple, que no significa res més que la presència de Déu enmig dels homes. Jesús lloa la seva actitud, encara que es tracti d’una ofrena que, quantitativament, sigui insignificant. Per què ho fa aquella dona? Doncs perquè creu que allò que dóna és tot el que pot donar, perquè no té res més, i és el que necessita per viure.

 

I nosaltres, què?

         Fem nosaltres el mateix? Ho fem també a casa nostra, amb la família, amb els fills, amb els pares? Donem el que tenim o donem del que ens sobra? I em refereixo, sí, al meu temps, als meus diners, a la meva comoditat, a la meva tranquil·litat. Dono el que tinc, o dono el que em sobra?

         També som al temple, avui, nosaltres i d’aquí a una estona passarà la col·lecta. L’Església pot avançar, i de fet avança a través dels temps, gràcies a la col·laboració eficient dels seus fidels, certament. Per tant, avui és necessari que em pregunti de quina manera col·laboro jo amb l’Església, si dono del que tinc o dono del que em sobra?

         Dono allò mal dit una caritat, o sigui, el que em volta per la butxaca, per sortir del pas, perquè aquella senyora surti del meu davant o bé dono allò que m’he proposat, perquè l’Església és el que necessita per continuar oferint els serveis necessaris al poble de Déu d’avui.

         Em puc respondre que els capellans sempre demanen, que no en tenen mai prou, que sempre estem fent obres i millores, però és que potser no són aquestes excuses de mal pagador.

         Em serveixo jo, de l’Església o bé miro de servir l’Església?

         Jesús diu: ‘He vingut a servir i no a ser servit’ (Mt 20,28).

Vull que el lloc i la Institució a la que pertanyo prosperi?

Vull ajudar perquè el Regne de Déu s’obri pas enmig del nostre món?

 

En realitat, sento la importància de col·laborar amb l’obra de Déu a la terra, perquè l’Església continua el treball d’anunci i comunicació del Regne de Déu, ara, entre nosaltres, i jo me’n sento part ben viva.

L’Església ha tirat endavant durant tota la història gràcies a la col·laboració dels seus fidels i així venim a l’Església confiats.

Confiats que trobarem un lloc net i arreglat,

Que hi haurà llum, calefacció.

Que els infants i joves tindran uns locals nets i endreçats, dignes, calents, on es puguin reunir amb comoditat i treballar l’Evangeli.

Per tot això, dono el que se’m demana o bé faig el ronso?

Em sento formant part activa de la comunitat cristiana, o bé només sóc un client, que conec molt bé els meus drets però no vull saber les meves obligacions.

L’Església tira endavant multitud de projectes de solidaritat, com el que ara, que d’aquí a un mes i escaig serem a Nadal, tornem a animar amb l’Escola de Kiryama al Burundi, perquè ells sempre estan en crisi. I també tenim presents les col·lectes per Missions, el Dòmund, Germanor, com la setmana que ve. Tot això ho fa la nostra parròquia amb el vostre ajut.

Penseu que per cada euro que donem, allí es multiplica per deu i podem donar un bon impuls a aquells germans nostres que ens necessiten perquè viuen en la pobresa i en la manca absoluta de recursos. Ells sempre estan en crisi.

Jesucrist ens ha cridat a formar part de la gran família dels fills de Déu, no com algú anònim sinó com a persones conscients de la nostra fe i de la nostra participació en l’Església. Perquè l’Església som cadascú de nosaltres: vosaltres, nosaltres, jo, cadascú des del seu lloc seguim el Senyor.

 

Un exemple per acabar i per començar.

L’altre dia em va fer molt feliç que dues nenes varen venir al despatx amb la seva mare. A dins d’un sobre, cadascuna hi havia posat la meitat del que tenia a la seva guardiola i ho venien a portar per a la col·lecta del Dòmund, d’ajut a les Missions.

Us podria explicar, també, com alguns escolans, quan reben la paga, dediquen una part d’allò que en justícia els pertoca a Caritat, sempre ben acompanyats de les seves famílies.

I això és el que podem aprendre avui: ‘que no hi ha molt que no falti, ni molt que no basti’.

L’aprenentatge de la fe passa també per l’aprenentatge de la solidaritat, que és una de les cares de la caritat, del veritable amor. Aquest és un dels objectius de la catequesi, de la iniciació cristiana dels nens i de les famílies en aquest temps que passeu per la parròquia i que, tant de bo, hi continueu.

 


Cert que no som en temps de grans participacions ni militàncies.

Fins i tot, quan som als nostres temples els veiem sempre mig buits, especialment si mirem enrere. Només som capaços d’omplir l’església de Sant Hipòlit, amb quatre-centes persones assegudes, quan hi ha un enterrament sonat. O bé Vinyoles, dues-centes.

Això indica què és el que més valorem, si la vida o la mort. Amb la presència ho diem tot.

Certament que ens podem pensar que tot va molt malament, que han baixat en general la pràctica dels sagraments, cosa que és veritat i, més aviat, ens encaminem cap a una Església del futur on si bé molts hi són cridats, pocs seran els qui hi respongueu, perquè el bé i la veritat, encara que acaben triomfant, són sempre patrimoni d’una minoria.

No obstant, també és cert que avui dia, si bé no som molts, sí que tenim possibilitats econòmiques per deixar molta feina feta i que les noves generacions trobin més facilitats per viure i anunciar l’Evangeli, que és el gran tresor que Déu m’ha confiat.

L’important no és queixar-me pel temps en què em toca viure, sinó demanar-me i demanar a Déu què haig de fer amb el temps que Ell m’ha concedit.

Aquella vídua ho tenia molt clar: tot el que posseïa, tot el que tenia per viure, tot el que necessitava, ho va donar i ho va posar a la col·lecta perquè l’obra de Déu, el Regne de Déu, avancés en aquest món.

Aquella vídua havia nascut per passar un dia, davant de Jesús, i que Ell la posés com a exemple dels altres. De l’altra gent, ningú no en sap res, més aviat avui, dos mil anys després, ens recordem d’aquella dona que va donar tot el que tenia perquè l’obra de Jesús avancés i fos llum per a molta d’altra gent.

Ens toca a nosaltres de fer el mateix, perquè la nostra vida i el nostre compromís sigui un estímul, un exemple i una oportunitat per al futur, perquè amb la nostra col·laboració, el nostre temps, els nostres diners, ajudem a afiançar i a créixer l’Església en aquest món i a preparar la vinguda del Regne de Déu i a fer possible una millor predicació i anunci de cara al futur.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Economia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s