DEL DIA I DE L’HORA, NINGÚ NO EN SAP RES SINÓ EL PARE

Ens trobem en la recta final de l’any litúrgic. Amb aquest diumenge i el proper, el de Crist Rei, ens presentem ja, davant l’Advent i, amb ell, encetem un nou temps d’esperança, per celebrar la vinguda del Redemptor.

Per això, aquests dies, que són els darrers, la litúrgia ens presenta uns textos apocalíptics, és a dir, que ens parlen dels darrers temps, de la fi del món, del judici que ha de venir, de l’espera atenta del Fill de l’Home que ha de tornar amb tots els seus àngels. Avui en tenim un bell repàs en la primera lectura i en l’Evangeli.

Primer de tot, Isaïes ens parla de la resurrecció dels morts amb aquestes paraules: ‘En aquell moment serà salvat el teu poble, tots els qui estaran inscrits en el llibre. La multitud dels qui dormen a la pols de la terra es desvetllarà, uns per a la vida eterna, altres per a la vergonya d’una reprovació eterna’.

Es tracta, efectivament, d’un dels textos més antics que ens anuncia la vida després d’aquesta, la vida plena després de la mort; també una resurrecció per a la reprovació, per al càstig etern.

Estiguem-ne certs, aquest món, que passa, trobarà el seu acompliment en la plena voluntat de Déu. És en ell en qui es recolza el judici definitiu sobre les nostres vides i sobre les nostres accions; a fi de comptes, és a ell a qui ens presentarem amb tot allò que haurem fet o haurem deixat de fer en aquest món, que és el definitiu i el darrer.

Jesucrist ens presenta, en el que s’anomena l’Apocalipsi de Marc, els dies de la tribulació, els dies de la prova. Quins són, aquests dies, que potser no són avui mateix?

Fixem-nos: les males notícies, les guerres, els desastres, els terratrèmols, però també les malalties desconegudes fins ara, les epidèmies, els trencaments de tota mena, en especial els que afecten les famílies, les baralles, els divorcis, les separacions, els abusos… són signes que ens assenyalen el caire dels nostres temps, que són els darrers, si més no per a nosaltres, per a aquesta generació.

Diu Jesús: ‘us asseguro que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït’.

Com ens podem estranyar que passi tot això si al nostre entorn veiem com la fe s’ha anat perdent?

Com podem estranyar-nos si descobrim que jo perdo la fe, que trontollo en les meves conviccions més profundes, si la fe només la guardo per als dies de festa o per als dies en què necessito un favor de l’Altíssim o dels sants, però no la tinc per a cada dia?

M’estranyo que la vida ara no em vagi bé si resulta que, de normal, m’oblido de Déu i el deixo per a les ocasions puntuals?

         Estigueu-ne certs, les divinitats del nostre món cauran, tot passarà: el poder, les riqueses, la superficialitat, els plaers… tot té la seva fi, menys Déu, que no pertany a aquest món, sinó que és a la inversa: és a Ell a qui el món li pertany. Nosaltres tots sencers li pertanyem.

 

Quina és, doncs, la resposta davant d’un món que passa?

         Mantenir la fe i l’esperança, que significa mantenir el rumb, la direcció, enmig d’un mar carregat i mogut.

         I és que qui no té fe, no té esperança.

         Qui no té esperança, no pot estimar.

 

         Qui no té fe, ja fa temps que s’ha oblidat de la missa del diumenge, ha deixat la pregària, ha renegat de l’Església, s’ha mantingut en la distància de l’escepticisme propi dels nostres dies, que no porta enlloc.

Però la desconfiança i la distància no salven, només salva nostre Senyor Jesucrist, a prop de qui res no hem de témer.

         Qui no té fe en Déu, no pot esperar res d’aquesta vida, i molt menys de la que ha de venir, que pertany, amb més raó a Déu. Aleshores només es pot fer que anar tirant, sobreviure, sense més horitzó que jo mateix, però és que arribarà el moment en què la terra em tremolarà a sota els peus.

         Qui no té esperança, no pot estimar. Perquè l’amor és Déu mateix i si no puc creure que Déu m’estima per damunt de totes les meves imperfeccions i infidelitats, aleshores tampoc no puc estimar tal i com Déu m’estima a mi, i el meu amor serà un pur amor egoista i egocèntric, que no anirà més enllà de mi mateix. I jo m’ofego en la meva pròpia finitud.

         Estimats germans, esperem en Crist, creguem en el Senyor que ve a nosaltres, cada dia de la nostra vida. Demanem-li que, en ell, es mantinguin sempre vius els arbres que ell ha sembrat amb les seves llavors, de la fe, de l’esperança i de la caritat.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s