La fi del món, per al 2012?

 Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida. Lc 21,19.

 

            En aquesta sentència dels relats apocaliptics en els evangelis tenim la clau de lectura i d’interpretació davant del sofriment, de la prova, de les dificultats de la vida i, si s’escau, del final de la història.

            Precisament aquesta era el títol d’una de les obres més conegudes del filòsof nord-americà d’origen japonès Francis Fukuiama. ‘La fi de la història’ 1992, on l’autor pretenia que el món havia arribat a un punt tan àlgid de desenvolupament, de ciència, de coneixement i de tecnologia que els problemes i qüestions de l’actualitat, de ja fa gairebé vint anys, havien arribat a terme, pel que fa al règim del pensament i de la lluita entre les ideologies, de tal manera que només el capitalisme liberal en seria el victoriós i que continuaria amb la guia de la història de la humanitat.

            Podien passar coses, però no ja en la lluita ideològica sinó en la línia del pensament únic.

Cal veure que ens trobàvem en la sortida de la caiguda del Mur de Berlín, del triomf del capitalisme, de l’economia expansiva i neocolonial dels Estats Units, de la Xina i del Japó i un llarg etcètera, que va conduir al 2001, a l’atemptat contra les Torres Bessones, i al 2008 en la crisi econòmica i financera en la qual estem immergits.

            Per tant, res de fi de la història, sinó que la història continua fins que Déu així ho vulgui i ho decideixi. A cadascú en el seu moment i per al món i per a l’univers, en el dia i l’hora que només el Pare coneix (cf. Mc 13,32).

 

Una pel·lícula i una campanya publicitària.

            Encara més. Aquests dies s’està estrenant una nova pel·lícula amb uns grandiosos efectes especials i també un fort plantejament humà i pedagògic. El títol és el de 2012 que, segons el que alguns interpreten, era una data preanunciada per un altre filòsof esotèric, com fou Nostradamus.

            Alguns també recordareu com hi va haver qui deia que l’any 2000 s’acabaria el món i fins i tot n’hi va haver que varen tancar el seu negoci, s’ho varen vendre tot i es varen retirar perquè deien que la vida s’havia acabat, com el dissenyador Pierre Cardin, de París. Encara som aquí, però, i la humanitat continua, el món també.

            Ara la indústria del cinema nordamericà ha explotat aquesta veta treballant sobre el pretès pronòstic del profeta de l’Edat Mitja, Michel de Nôtre-Dame (15031566).

 

            En concret, la història es basa en les conseqüències que una activitat extraordinària del Sol que acabaria afectant a la terra al llarg dels anys, arribant al seu col·lapse en el 2012, de tal manera que hi hauria uns cataclismes immensos, dels quals només una petita minoria es podrien salvar gràcies a preparatius també extraordinaris.

            Aquí, per tant, es defuig el recurs del canvi climàtic, d’una altra pel·lícula de catàstrofes ‘El dia de demà’ 2004, que acabaria confirmant les tesis que un comportament irresponsable de part de la humanitat portaria a la pròpia autodestrucció, sense mitjans per combatre-la. En aquesta nova entrega, el fil argumental descarrega la responsabilitat humana fins al final, fins al punt de posar la qüestió sobre qui se salvarà, que no deixa de ser una altra pregunta evangèlica.

 

            L’interessant del film estaria en el dilema moral que es planteja en tot moment. Qui s’ha de salvar? És que algú hi té més dret que un altre? Quin paperhi juga la moral, la vida correcta, el bé, la veritat, la bondat, la bellesa?

            Just cap al final, quan es veu clarament que el món antic està a punt de passar, apareix la disjuntiva: un món nou, per molt innovador que aquest sigui, si està edificat en l’error, en l’egoisme o en la mentida, no valdrà la pena, per això cal lluitar per edificar-lo en el bé i la veritat, fins i tot ai això porta al sacrifici de la pròpia vida en favor dels altres i no a la inversa, és a dir, al sacrifici de les vides dels altres per a salvar la pròpia.

            D’altra banda, la crida i l’apel·lació a Déu, a la seva justícia, a la seva llei, a la seva inspiració recorren tota la narració d’un cap a l’altre de la història. Per exemple, trobaríem la fe en la resurrecció del president dels Estats Units quan davant de la mort es dirigeix amb emoció al reencontre amb la seva difunta esposa. D’altra banda, les expressions del ‘gràcies a Déu’ i ‘si a Déu plau’ també es fan presents en un moment o altre i, al final, els valors eterns de l’amor entre els esposos, del sacrifici dels pares pels fills, de l’entrega dels uns pels altres fa pensar en un futur optimista i misericordiós davant del final de la història.

            Un final que no serà res més que un nou principi.

            Per això, també com a pensament orientatiu de tot el fil argumental cal trobar-hi l’afirmació de Sant Lluc amb que començàvem aquesta breu ressenya: Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida –Lc 21,19- justament perquè la vida pertany a Déu i és a Ell a qui li haurem de retornar un dia, perquè posant la nostra fe en la mort i resurrecció de Crist, Déu ens purifiqui i ens doni la recompensa que el Senyor ens ha merescut en la seva creu: la nostra resurrecció.

 

 

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s