LES NOCES DE CANÀ

La tercera Epifania

            Avui arribem a la tercera manifestació del Senyor, la seva Epifania, després de l’Adoració dels Mags vinguts de l’Orient, de la seva presentació en societat, tal i com fou el seu baptisme, diumenge passat, i avui, el seu primer miracle, el seu signe, tal i com l’anomena l’Evangelista Sant Joan.

            Perquè per al Quart Evangeli no es tracta tant d’un fet miraculós i extraordinari que deixés tothom bocabadat, que també, sinó i sobretot, d’un signe que mostri el naixement del Regne de Déu que ja és entre nosaltres, és  a dir, entre tots els que tenim i volem tenir més fe.

            Aquest tríptic que la litúrgia ens dibuixa en aquest començament d’any, tindrà la seva culminació en la festa del 2 de febrer, la Presentació de Crist al Temple, quan els seus pares varen presentar per ell ‘dues tórtores o dos colomins, tal i com mana la Llei de Moisès’. Signe, aquest altre, del seu rescat, perquè des d’aquell primer sacrifici ofert per Abel i Caïm, continuat per Abraham amb Isaac, i passant per la Desena plaga a Egipte, acabant amb la mateixa institució de l’Eucaristia, trobem el mateix oferiment de les primícies dels ramats, de les collites i, fins i tot, de la família, com la de Jesús de ben segur remarca amb el seu oferiment en el Temple de Jerusalem.

            De fet, aquell sacrifici al temple, que rescatava els primogènits, acaba essent contradit, justament perquè Jesús serà en la seva vida dedicat expressament a Déu, això sí a partir dels 30 anys, i no abans, ja que aquesta fou així la seva voluntat. Sembla efectivament que Déu el Pare tria un camí laïcal per al seu Fill encarnat, per tal que des de la militància, el creixement espiritual i el seu progrés en la preparació per a acomplir la missió de redempció per a tota la humanitat.

 

Les noces de Canà

Jesús es trobava una vegada més amb la seva família –pare, mare i germans- i els seus deixebles, convidat en una festa de casament, de la que no en sabem els nuvis ni cap detall que, amb la distància, ara ens podrien semblar sobrers. El cas és que el protagonista acaba essent Jesús mateix, malgrat que ell està de gresca i de festa i creu que ‘no ha arribat la seva hora’.

No obstant, és la seva mare la que insistirà en els servents, això és, als seus deixebles al llarg de la història que ‘féu el que ell us digui’.

Jesús acaba convertint l’aigua en vi, perquè entén que la vida és una festa, i una festa sense poder brindar i poder rebre l’impuls de la beguda alcohòlica, és una festa apagada.

Sigui dit de passada que aquest no és l’evangeli dels alcohòlics sinó dels qui viuen segons l’Esperit.

Així ens ho demostra el Senyor.

 

El meu cos és veritable menjar. La meva sang veritable beguda (Jn 6,55).

De fet, podem observar com si bé el Crist neix i és posat en una menjadora com per casualitat, en canvi, acaba els seus dies al voltant de la taula i això no ho fa per casualitat sinó per expressa voluntat seva.

Igualment podríem dir que Jesús es troba com per casualitat a les noces de Canà, hi ha anat fora dels seus plans, tal i com li diu a la seva mare: ‘no ha arribat la meva hora’; en canvi, sí que expressament convoca els seus deixebles al voltant de la taula en el darrer sopar per tal de fer-los participar del darrer sopar pasqual amb ells. Serà allà on repartirà el pa i el vi convertits així en el seu cos i en la seva sang.

Per tant, podríem dir que hi ha un triple nivell: el de l’aigua, el del vi i el de la sang. I se m’acut que ben bé aquests tres graons podrien molt bé exemplificar i explicar l’ésser humà: la natura, la cultura i la divinitat.

L’aigua, obra de la creació divina, aquella de la que Déu mateix en fa entrega a la primera parella humana: ‘cuideu de la meva creació’, els diu en les primeres pàgines de la Bíblia. És així com l’encàrrec diví correspon a la presa en possessió dels béns naturals, del seu treball i transformació i posterior introducció en l’esfera humana, això és en l’esfera cultural. L’home viu justament perquè es pren seriosament l’encàrrec diví i extreu els béns necessaris per a la seva supervivència en la terra.

El vi conforma ja un treball realitzat per l’home per a la transformació i assumpció de la natura. L’aigua destil·lada pel cep, processada i degudament comercialitzada, no tan sols porta a un desenvolupament humà sinó també a obtenir el preuat licor per a la festa, per a la taula.

Aquesta imatge la podríem aprendre en qualsevol producte del treball humà: manual, mental o intel·lectual, com la literatura, la poesia, però també la construcció, la indústria del tipus que sigui.

Ara bé, l’home no es queda en la natura, com si visquéssim encara en una cova del neolític, però tampoc no s’atura en la cultura si no es vol veure escapçat en les seves legítimes aspiracions, de veritat, de correcció, d’eternitat… perquè l’autèntica vocació humana es troba en la divinitat.

Per això Jesús ens convida a rebre la penyora i aliment de vida eterna en el darrer sopar, en el sopar pasqual del dijous sant, preludi i sagrament del seu sacrifici únic i definitiu per tota la humanitat al llarg dels temps.

D’aquesta manera, Jesús no transforma únicament l’aigua en vi sinó que transforma el vi en la sang de Crist, indicant-nos així el camí de creixement espiritual al que ens convida i destina el Senyor Déu.

Perquè si hi ha algun destí al qual hem estat cridats en la nostra existència és el de la plena comunió amb Déu. La nostra vida podria així, avançar en una sintonia i en una analogia semblant que el del progrés de la natura a la cultura i, passant per la cultura, arribar a la divinitat.

 

Aquest progrés és al que Déu ens crida per la seva acció i la seva gràcia en l’Evangeli de Jesús de Natzaret i ha de ser aquest el nostra veritable objectiu que organitzi la vida del cristià i la de tot ésser humà.

La vida no rep la seva satisfacció si resta en l’àmbit natural, tampoc en l’àmbit cultural, encara que així ho pugui semblar, sinó que ‘només en Déu reposa la meva ànima’ (Sl 62,2) i ‘el meu cor està inquiet fins que no reposa en Vós’ (St Agustí).

Per aquest motiu, un treball eclesial, pastoral o espiritual que no encamini l’ànima vers la trobada definitiva i perpètua amb el Senyor, no mena enlloc i resulta del tot insatisfactòria, tal i com s’aprecia en alguns intents pastorals dels mossens que encara van portats, no per un afany divinal sinó per un afany únicament cultural.

 

Em recorda aquell amic, company d’estudis a Lovaina, un capellà brasiler de Rio de Janeiro. Tenia la seva parròquia al barri de faveles d’aquella ciutat. Un vespre, mentre s’encaminava a la trobada amb els seus cristians, anava rumiant el que els volia dir. Ell que estava transit i amarat per la Teologia de l’Alliberament, els anava a parlar en paraules que apel·laven a la Revolució, a la lluita contra l’opressió del capital, de la reinvidicació pels drets socials, polítics, econòmics, culturals, educatius, etc.

Anava pensant en aquests afers mentre travessava aquells barris, carregats de delinqüència i de marginació, de la canalla mal endreçada voltant pels carrers, de prostitució, de pistoles i de trets, de tràfic de drogues, en aquells llocs on la vida sembla no valer un cèntim.

Va arribar al lloc del destí, allà sota d’un pont, amb una claveguera oberta que baixava pendent avall, al voltant d’un foc, hi havia els seus cristians que se’l van mirar i li van dir: ‘mossèn, parli’ns avui de Jesús!’

I l’home va quedar desmuntat. De cop i volta se li van aterrar els seus muntatges de política social en nom de l’Església i de l’anunci del Regne de Déu, que, amb el temps, s’havia convertit en un projecte polític. No li toca a l’Església de fer plantejaments polítics, en tot cas de servir d’inspiració per a la política, en la recerca de la veritat i de la justícia i de la pau.

Per això, i per damunt de tot, busquem el Regne de Déu, i la resta se’ns donarà de més a més, tal i com el Senyor així ho ha decidit.

Com a Haití, en aquests dies de començament del gener de 2010 en què més de cent mil persones han sofert els estralls del terratrèmol. Què en seria d’aquelles víctimes si, més enllà de l’assoliment del benestar físic al qual no arribaran mai en la seva vida, no tinguessin l’esperança de l’Amor i de la Misericòrdia de Déu?

Aquest és el missatge del Senyor, que no en va tenir prou de convertir l’aigua en vi sinó que ens va dir que el vi s’havia de transformar en la Sang de Crist. Siguem nosaltres d’aquests.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Espiritualitat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s