THE ROAD

            Una pel·lícula inquietant, protagonitzada per Viggo Mortensen, i on apareixen també la Charlize Theron i Robert Duvall, com a actors coneguts. La resta, un elenc de personatges que deambulen enmig d’un món devastat, qui sap si per una guerra nuclear que ha deixat la humanitat en un hivern perpetu i condemnada a extinguir-se.

            Davant de l’amenaça de la mort per manca d’aliments i de vida social, apareix l’opció de convertir-se en antropòfag, destruint el poc de vida humana que resta sobre la faç de la terra o bé de continuar cercant aquells que conserven ‘el foc en el cor’ segons l’expressió amb què acaba el film, en boca del fill petit del bon Viggo. Actor que tots recordarem pel seu Aragorn del ‘Lord of the rings’ i que no ha caigut encasellat en el seu personatge quasi mitològic, sinó portat per un afany dramàtic envejable.

            Més enllà, quan acaba el metratge, un es demana què és el que ha vingut a veure, una pel·lícula sense sentit? Però no. The Road és, en filmografia, l’equivalent a ‘La metamorfosi’ de Kafka, de fet, una paràbola sobre el món en què vivim, devastat per l’egoisme, pel sense-sentit, per l’antropofàgia cultural, econòmica, moral en què vivim cada dia i on només una minoria conserven el foc interior, és a dir, la fe, l’esperança i la caritat, virtuts escasses però les úniques que poden donar de si un món més humà enmig de tant de desastre devastador: la crisi econòmica, els terratrèmols, el sofriment dels més pobres, l’afany per ser més a costa dels més dèbils.

            Bonic el moment esperançador, quan enmig d’un paisatge desolador i aparentment sense vida, apareix un escabarat. ‘Què és?’ demana el noi, que no n’havia vist cap. I és que hi ha possibilitat d’esperança, d’un món nou, basat en els valors de la veritat, el bé i la bondat que, en definitiva, provenen de Déu.

            I és que Déu és molt present en un film que presenta el pitjor de la naturalesa humana, on es vol retratar la bèstia que tots portem dins i que surt a campar al seu aire a la mínima que no la reprimim i la tanquem dins la gàbia.

‘Si jo fos Déu, hauria creat un món exactament així’, diu en Viggo, el pare, en un moment en què pensa en la seva vida passada, feliç al costat de la seva dona i esperant el seu fill.

I, sense adonar-se’n, és la mateixa idea i experiència de Déu la que guia els personatges que ‘porten el foc a l’interior’, la fe sense la qual un es converteix en caníbal, devorador de la raça humana que només pot arribar, així, al desastre més absolut. Perquè un acaba descobrint que, més enllà del món destruït en hecatombe, hi ha el món interior de l’home, de cada ésser humà, santuari del bé i de la veritat a recercar i a viure, sense el qual, l’home s’acaba convertint en un llop per a ell mateix i per als altres (Hobbes).

                En definitiva, una pel·lícula que no s’ha d’anar a veure havent sopat,.colpidora, metafísica, de les que m’agraden, un metarelat sobre la naturalesa humana posada a prova en la situació més difícil, i de quina manera l’home continua trobant raons per l’esperança en la desesperança, gràcies a la fe del foc interior.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Entreteniment. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s