DE LA BARDISSA A LA FIGUERA – I

HOMILIA DEL TERCER DIUMENGE DE QUARESMA C. 7 DE MARÇ DE 2010

 

            Avui, la Paraula de Déu ens porta per un recorregut que va de l’un a l’altre d’aquests dos grans arbustos salvatges, que creixen en qualsevol lloc i sense gaire cura i que vénen a representar la interioritat humana, la nostra relació amb Déu mateix i el fruit que de cadascú de nosaltres n’espera el Senyor.

 

Moisès és l’home cridat per Déu des de l’interior d’aquella bardissa-romaguera que es crema però que no es consumeix. Quantes vegades la nostra consciència no ens crema davant de la pregunta del que Déu espera de mi?

És aquesta la mateixa que Déu em continua fent a mi, personalment, demanant-me com i de quina manera responc a la invitació que Déu em fa cada dia de la meva vida i quin són els fruits que la meva vida dóna, fruits de vida eterna.

 

Moisès és aquell que ho tenia tot però li faltava el més important. Ell, que era considerat un Príncep d’Egipte i que, en canvi, sent com la crida de la justícia, del bé i de la veritat el porten a cometre un crim, del que se’n penedeix, i ha de fugir al desert.

Allí es trobarà amb Sèfora, la que serà la seva dona, filla de Jetró, sacerdota de Madian i, per aquest biaix, entra en l’àmbit del sacerdoci, és a dir, de l’intermediació entre Déu i els homes.

El rol de Jetró de ben segur que devia afectar Moisès en aquella etapa al mig del desert, mirant de trobar quin era el sentit i la sortida de la seva vida.

La bardissa es començava a encendre: qui sóc jo? què hi faig aquí? Quin és el sentit de la meva vida? Què n’espera Déu de mi? Si d’altres tenen una relació pacífica i satisfactòria amb Déu, per què no, jo?

Aquestes preguntes i d’altres continuen cremant en l’interior de la persona fins que es troba amb la bardissa allà al peu del mont Horeb i Déu se li fa avinent. Més enllà de pensar que es tracta d’una projecció psicològica, l’aparició de la bardissa cremant sí que és una manifestació de Déu, amb la qual el mateix Déu s’ha anat preparant el subjecte, en aquest cas Moisès, fins a dur-lo fins a aquest punt i, allí, en terra sagrada, fer-li la proposta que feia temps que preparava.

És Déu qui porta la iniciativa en la pròpia vida i res no passa sense que es compleixi la seva voluntat. No es mou fulla que Déu no vulla.

 

            Jo sóc qui sóc, respon Déu a la qüestió de Moisès sobre ‘qui haig de dir que m’envia?’ La resposta és tan misteriosa com també carregada de sentit. Una resposta que no diu res, almenys ho sembla, o ho diu tot.

            En present. Déu és amb el seu poble, Israel, mentre aquest mantingui la seva aliança, que Déu mateix els proposa, de fet, ens proposa.

 

            Perquè l’Aliança amb Déu és d’un gran desnivell. Com pot ser que Déu vulgui pactar amb els homes, quan aquests són les creatures del primer, són la seva creació?

            Però és que Déu crea per Amor i no per interés, no perquè necessiti res de l’home sinó únicament perquè Déu és Amor i tot el que fa és una projecció, una emanació i una conseqüència del seu Amor per tot el que és, fa i crea, i l’home n’és la creatura suprema. Aquesta, però, serà la Revelació de Jesucrist en el NT.

            Jo sóc, diu Déu, perquè ell estarà present i en present en la generació de Moisès, però també amb totes aquelles generacions del Poble de Déu que actualitzin i facin realitat l’Aliança de Déu.

            Com volent dir, Déu hi és sempre i només dependrà de la voluntat i de la llibertat de l’home que Déu pugui entrar en la vida humana, en la seva llibertat i en la seva consciència, per la qual es constitueix una real aliança, una real relació entre Déu i l’home on l’home ho té tot a guanyar i on Déu ho té tot a perdre, per dir-ho així, perquè l’home de tant en tant li fallarà i serà infidel al pacte fet amb ell.

 

            Jo sóc, diu Déu, perquè no hi ha cap nom que el pugui contenir. L’home no té una paraula, un mot per a definir Déu, perquè no hi ha cap realitat, per molt etèrea que aquesta pugui ser, que pugui dibuixar i contenir Déu, tampoc una paraula. En tot cas, és Déu qui posa el nom a l’home i el converteix en la seva aliança.

            Jo sóc, perquè Déu serà sempre present amb l’home que espera de Déu el compliment del seu pacte. Pacte de sentit, pacte d’alliberament, pacte de seguretat i de recompensa per la vida portada en correcció en el més ençà i que té una repercussió en el més enllà.

            Certament, podríem posar  imatge que si Déu fos un empresari, que hagués invertit tota la seva fortuna en la humanitat, ell n’espera els fruits d’obediència, de joia, de pau, de vida i d’amor que ell mateix ha sembrat en els nostres cors. En aquest sentit ens parlen les paràboles de Jesús: el sembrador(Mt 13,1-23), el blat i la cogulla(Mt 13,24-30), les deu verges(Mt 25, 1-13), els talents (Mt 25,14-30), el judici final (Mt 25,31-46), etc.

           

            I, qui sóc jo? Expliquen que les ostres són aquells animals, bivalves, que es troben perduts al fons del mar, prop dels esculls, on piquen les onades. Les seves closques estan plenes d’altres animalons que s’hi ha adherit, fan mal aspecte, brutes de llots i d’algues, podries pensar que es tracta d’un tros de roca més, sense importància. Però en el seu interior, amb el temps, s’hi cultiven les perles, que Déu ha posat en el seu si i que només elles, des de la seva quietud, des del seu aparent avorriment, saben desenvolupar. Ni el científic més savi és capaç de reproduir el treball de l’ostra a l’interior del seu secret.

            Així som les persones. Moltes vegades, perdudes al fons del mar, insignificants, invisibles, ningú no es fixa en nosaltres, sembla com si no existíssim i, en canvi, Déu ens estima i ha posat en el nostre interior un tresor fabulós que ningú era capaç de sospitar.

            Déu vol que posem el nostre tresor al servei dels altres, de la humanitat, de Déu mateix i de la seva Església, perquè s’obri pas aquí a la terra i proclami la instauració del Regne de Déu. Aquesta és la força i la dignitat dels que han estat creats a imatge i semblança del Creador, i no els animals, ni les plantes, ni els rocs.

            Déu espera de nosaltres que donem un fruit abundant de bones obres, que aportem tot el necessari a la seva Església i que contribuïm a l’establiment del Regne de Déu en el nostre món.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Espiritualitat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s