JESÚS, LA LLUM DEL NOSTRE CAMÍ

Homilia de la Pasqua 2010

 

Conte dels beduïns que travessaven el desert (Mn. Joan Casas).

            Conten que, una vegada, hi havia una caravana de tuaregs que havien de travessar el desert del Sàhara per un camí que no havien fet mai, però que sabien que existia, que es podia fer. Per a tal objectiu varen contractar els serveis d’un guia expert en els camins del desert que els conduiria fins a destí.

            Varen començar a fer la seva ruta i tot anava molt bé fins que varen arribar a una frontera on hi havia uns soldats que els varen exigir de pagar amb la vida d’un dels caravanistes, per a poder-lo sacrificar al seu ídol, aquell del desert.

            Tots s’ho varen començar a pensar a veure qui podrien oferir, però tenien moltes dificultats per encertar qui podia ser el que menys greu els sabria: de fet, tots estaven emparentats entre ells i quan no era el pare, era el germà, l’oncle o un cunyat… pertanyien tots a la mateixa família… o sigui que, finalment, varen decidir de lliurar el guia mateix.

            Tal dit, tal fet, un cop varen deixar el guia, pogueren continuar el seu camí, però amb tan mala fortuna que no es varen adonar que no podrien trobar novament la veritable senda enmig de la sorra i de les dunes, tot i que es pensaven que sí que ho podrien aconseguir. Per tant, al final va arribar la mort: els uns de set, els altres de gana, els altres d’esgotament, es varen perdre tots i no en va quedar ni un, tot es va perdre.

 

            El conte ens parla, de fet, de la nostra societat occidental, de la cultura en què ens toca viure: la cultura del desconcert, del malestar i de la desorientació interior. Som, tots plegats, com aquells tuaregs que han fet matar el guia, que se n’han desprès perquè es pensaven que era prescindible, i ara es troben amb la manca de llum, amb la necessitat de poder continuar el seu camí perquè la seva vida tingui sentit.

            Som, nosaltres, d’aquests? Jesús és el nostre guia, la nostra llum, el nostre camí. Ell ens ho diu clarament: ell ha vençut el pecat, el mal i la mort i ens ha donat la seva vida nova, perquè enmig dels deserts d’aquest món sapiguem trobar la senda que ens ha de portar cap a la vida eterna, la vida autèntica, la vida que val la pena de ser viscuda.

 

Sents la teva vida com a buida, com a sense sentit, avorrida, vas d’un costat a l’altre, no saps com omplir el temps, ni la vida que Déu t’ha donat?

Doncs potser és perquè no fas cas del Guia suprem, passes d’ell, no vols que et diguin què has de fer i vols ser independent. Però resulta que aquesta independència –la manca de guia- es paga molt cara, tant que més no es pot pagar: es paga amb la vida mateixa, perquè deixa de tenir sentit i aquest camí només pot portar a la mort.

 

Crist ens dóna sempre una nova oportunitat.

Per molt perduts, però, que ens puguem sentir, per molt desorientats que ens trobem, sempre tenim una nova oportunitat en Déu, sempre podem tornar a començar, sempre podem tornar a trucar a casa del Pare –de la Mare- perquè ens doni una nova oportunitat per trobar-nos amb la vida i amb la veritat, perquè Déu ens ha creat perquè tota persona visqui i arribi al coneixement de la veritat.

Qui és Crist per a mi? Realment Crist ha ressuscitat per a mi? Realment ell ha vençut el mal, el pecat i la mort per a mi? O bé jo ja em salvaré a mi mateix, jo em donaré el sentit i la profunditat que cregui necessària a la meva vida?


Dues converses: la perruquera i l’adolescent.

L’altre dia, anant a comprar, la botiguera m’atura –era tard i havíem d’anar a dinar- i ens posem a parlar de Jesús -cosa fàcil quan es tracta del mossèn que es deixa veure pels puestos-. “Per a mi, deia aquella persona, Jesús és un personatge modèlic, com Teresa de Calcuta, com Gandhi, com Martí Luther King o, fins i tot, Mahoma, com tants d’altres.

“Ep –li deia jo- potser una persona modèlica però també alguna cosa més”. En efecte, hi ha hagut persones modèliques, santes en vida, al nostre entorn, però cap com Jesús, tant que encara en parlem, encara ens reunim, ni que siguem pocs aquí, a Sant Hipòlit, per parlar d’ell i, encara per fer-lo present amb l’Eucaristia i escoltar i meditar la seva Paraula.

Tinguem presents un parell de coses: aquestes persones o bé han estat cristianes de soca-rel –Teresa de Calcuta, Martí Luther King, Mons. Romero- o bé han tingut contactes amb el cristianisme –com el cas de Gandhi, que coneixia molt bé els Evangelis i la persona de Jesús, o bé Mahoma, que pretenia completar el que Jesús havia dit i prenent en ell tota la seva doctrina. Per tant, aquestes persones, sense la figura central de Jesús, no haurien dit ni haurien fet res del que varen fer, tan fort com això.

Igual que nosaltres: ves què se’ns ha perdut aquest vespre aquí… però resulta que milions de persones, arreu del món, estan celebrant la Pasqua, com nosaltres, des de llocs petits fins a llocs immensos… celebrem que Crist ha ressuscitat i que ha vençut totes les fronteres hagudes i per haver.

 

            L’altra conversa va ser, també durant aquesta Setmana Santa, amb una adolescent que es preparava per a la Confirmació i tenia els seus dubtes per tirar endavant, no era del poble. I em va dir: “Tinc dubtes de fe, no sé si Déu existeix, dubto d’ell”.

            “Encara que nosaltres dubtem d’ell, però, ell no dubta de nosaltres, Déu confia en nosaltres”. Li vaig continuar dient: “Creus en els teus pares? Creus que t’estimen?” També dubtava, malament! I vaig prosseguir: “Creus que val la pena deixar el món una mica millor de com l’hem trobat”? Continuava dubtant, realment em trobava davant d’una adolescent que no sabia el que volia.

            Aleshores vaig tocar un tema de moda: “A veure, creus que en el món hi ha d’haver guerres o que no n’hi ha d’haver?” Va respondre que no, finalment, havíem tocat un tema en què podíem estar d’acord. Doncs bé, a partir d’aquí, si pensem que “un altre món és possible”, si creiem que les coses poden anar d’una altra manera, és que podem creure que el món, les coses i nosaltres mateixos podem canviar i podem evolucionar.

            “Els teus pares, encara que no t’ho sembli, encara que et diguin que has de tornar d’hora a casa, encara que no et deixin fer tot el que voldries, encara que t’exigeixin el que esperen de tu i et posis de mal humor, i ells també s’hi acabin posant, tot això ho fan perquè t’estimen i volen el teu bé”.

            Encara que dubtis de Déu, ell no dubta de tu i ha posat en el teu cor, ha confiat en la teva vida i en la teva llibertat perquè deixis el món una mica millor de com l’has trobat, de com voldries que fos, com ell voldria que fos.

 

Jesús ha ressuscitat.

            “Conèixer Jesús és el tot i la resta és no-res” (Beat Chevrier). Si m’esforço per conèixer l’amic, aleshores tot vindrà més fàcil, ell m’ensenyarà com he de viure, com he de pregar, com m’he de relacionar amb els altres, quin és el món que espera que jo ajudi a construir, de quina manera vol que trobi el camí de la meva felicitat, perquè Déu vol que jo sigui feliç, que trobi el sentit de la meva vida i que visqui en plenitud.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Espiritualitat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s