L’ESGLÉSIA EN TEMPS DE CRISI

Homilia del dijous sant 2010

 

            En el dia d’avui, meditem el misteri de la Sagrada Eucaristia, la Comunió, el Cos i la Sang de Crist. Una festa que inaugura el Tríduum Pasqual, que té una extensió celebrativa en aquella altra que també festejarem el primer diumenge de juny d’enguany, en què s’escaurà Corpus Christi i en què les nostres parròquies es volquen per posar la nostra atenció en el Senyor, que és, que era i que ha de venir.

            Avui som en aquell vespre en què Jesucrist, Nostre Senyor, va reunir els deixebles, amb els apòstols inclosos i va instituir el sagrament de la nostra fe. Prèviament al sopar pasqual, que Jesús reubicava, rebent la tradició del judaisme i arrencant des de la història d’Abraham, passant pel diluvi mateix, l’alliberament del poble jueu d’Egipte, llegint els profetes i interpretant així mateix la seva pròpia vida, la seva passió i la seva mort per ofrena, sacrifici i donació per al rescat de tota la humanitat: la que era, la que és i la que ha de venir.

            Perquè el memorial que el Senyor estableix conforma un anunci de la seva Passió, de la seva entrega en mans dels malvats i dels qui volen fer-lo desaparèixer. ¿Quantes vegades no ha estat el Crist en mans dels seus enemics al llarg de la història i quantes vegades no l’han volgut fer desaparèixer els mateixos que primer l’idolatraven, el lloaven, l’acompanyaven en la seva entrada a Jerusalem?

            Fins i tot avui, en la nostra societat, catalana i europea occidental, aquesta que constitueix una excepció, una nombrosa excepció, però excepció a fi de comptes, enmig de la humanitat sencera que busca Crist, que busca la veritat, que busca la salvació.

El Cardenal Martini de Milà diu en uns exercicis:

‘Vivim en una societat líquida –és a dir, que no és sòlida- i, com a tal, que es veu a ella mateixa com incapaç de durar. Una societat en la que tota perseverança resulta improbable. (…) Som en una societat que, en el seu conjunt no convenç i que, fins i tot podríem dir, no es convenç a si mateixa, que es perd en les paraules vanes, en la festa contínua i sense sentit, i on guanyen les tendències construïdes artificialment, encara que en el fons, les persones més aviat viuen en la inseguretat i en la por’. C.M.Martini, De las tinieblas a la luz. Esfera de los libros, Madrid, 1999, p.185

            En un món que es mou pel què diran, en què pesen més els arguments i el soroll mediàtic, els rumors, les sospites que no pas el bé, la veritat, la bellesa… en una societat així no hem d’extranyar-nos que a molts els resulti difícil de creure, donada la gran erosió a la què els sotmet el món d’avui en dia. Fins i tot, els que ja teniu una edat, no n’esteu exempts i us sentiu a dir: ‘i encara vas a missa? Com vols que un crucificat et salvi? No veus que l’Església és un joc d’interessos?’ I coses per l’estil.

            Aquests dies estem assistim a la caça i captura dels capellans arreu del món, perquè uns quants han comès certament abusos i crims, s’acaba pensant que tothom és igual.

Citaré ara un article d’Antoni Puigverd, a La Vanguardia del passat dimarts 29 de març:

‘L’espiral obsessiva dels mitjans occidentals en relació amb els casos de pederastia en el seno de l’Església deforma monstruosament la realitat. No tan sols perquè els casos afecten tot just a un 0,6% dels religiosos, sinó perquè no es correspon per res el bombardeig de notícies sobre suposats abusos religiosos amb els veritables protagonistes de la repugnant xacra social de la pederastia: les xifres del cas alemany revelen la magnitud del problema (210.000 casos censats des de 1995!) i, alhora, la quota de responsabilitat catòlica: només 94 casos corresponen a religiosos: un 0,045%.

Són els mateixos poders mediàtics els que condemnen severament a l’Església per doble moral cauen també en ella, ja que, en confondre a l’opinió pública sobre el veritable abast d’aquesta xacra demostren estar més interessats a reconvertir el drama d’uns nens en filó mediàtic i no en dir les coses pel seu nom i posar-les en el seu just espai’.

És en aquest món, carregat de dubtes, de mitges veritats, de persecucions contínues en contra de l’Església, a qui se li magnifiquen els problemes que nosaltres, cristians, mirem d’avançar en el camí de la fe i de la fe en l’eucaristia, que és la que ens reuneix avui aquí. Una vegada més, no ens ha d’estranyar que a voltes ens costi i hi hagi desercions, fins i tot de persones que ens pensàvem que eren de pedra picada i que, en canvi, veiem que es deixen endur per qualsevol comentari perniciós, perquè de fet, resulta que fa temps que li han estat erosionant la fe.

 

Els que avui som aquí som uns valents.

            Som valents perquè acompanyem Jesús en el seu camí en la Passió per la Humanitat. Acompanyem Jesús en el seu darrer sopar amb els deixebles, un sopar que s’allarga en el temps.

            Què no van dir de Jesús en aquell procés amanyat a què el van sotmetre i del qual els poderosos ja en tenien la sentència abans de començar?

            És per aquest misteriós procés, per aquests camins estranys, que Déu decideix salvar-nos i, contra el que podríem pensar, aquest és un camí de misteri, profund, que ens inspira, que ens dóna noves llums a la nostra vida nova i a la nostra nova vida.

            Perquè si Jesús se sacrifica per nosaltres, no ho fa per afany massoquista, ni tampoc autodestructiu, sinó perquè ens estima i perquè vol que la nostra vida sigui plena i carregada d’amor, de fe i de sentit.

 

Deia el Sant Rector d’Ars, Joan Maria Vianney de qui celebrem el seu centenari en l’any sacerdotal:

            ‘Després de la consagració, el Bon Déu és allí present, com en el cel. Que bonic que és!

Ai, si l’home conegués bé aquest misteri! Moriria d’amor! Déu ens sosté a causa de la nostra feblesa.

Quan Déu volgué donar aliment a la nostra ànima per sostenir-la durant la vida, passejà la seva mirada per la creació i no trobà res que fos digna d’ella.

Aleshores es replegà sobre si mateix i va decidir de donar-se.

Oh, ànima meva! Que gran que ets! Perquè no hi ha ningú més que Déu que et pugui contentar!

L’aliment de l’ànima és el Cos i la Sang de Déu! Oh, bell aliment! Hi ha raons, si hom hi pensa, per a perdre’s eternament en aquest abisme d’amor!’

 

Deia Sant Agustí, s.IV, que “ ‘el meu nom és ‘Cristià’, el meu cognom ‘Catòlic’ “ i és que els cristians, no tan sols refem en la missa el que Jesús va fer en el darrer sopar, sinó que és el Crist mateix, el Fill de Déu, el qui se’ns dóna com a veritable aliment i veritable beguda i que nosaltres contemplem en la seva realitat temporal, fet nodrició per a cadascun dels seus germans rescatats del poder del mal, de la venjança, de l’odi, de l’enveja, de la rancúnia, de la cobdícia i de la vanitat.

La missa d’avui continuarà amb la contemplació de la Sagrada Eucaristia, en un temps llarg de pregària i d’adoració, d’ofrena de nosaltres mateixos, perquè el Senyor ve a nosaltres, anem nosaltres cap a ell.

Obrim-li el nostre cor, vessem els nostres sentiments, allò que ocupa el nostre cor, el nostre interior i deixem a les seves mans la nostra pregària constant i incessant, tant per nosaltres mateixos com per tota l’Església, com per tots aquells que no preguen o no saben pregar.

Quan ens presentem davant de la Sagrada Eucaristia exposada, ho fem en nom de tota l’Església i li presentem a Déu tots els seus fills.

Quan rebem l’eucaristia, ho fem en comunió amb tota l’Església, la present, la passada i la futura, i preguem en solidaritat espiritual amb tots aquells amb qui compartim la mateixa vida, la mateixa esperança, la mateixa fe.

 

L’eucaristia no és un com si diguéssim sinó que realment el Senyor ens reuneix, ens parteix el pa i ens alimenta, una vegada i una altra, perquè no n’hi ha prou de menjar una sola vegada, com si en tinguéssim prou amb la primera comunió.

Perquè els que només fan la primera comunió no han entès res i els que no els diuen que no n’hi ha prou amb rebre Jesús una sola vegada, tampoc no han fet res i el judici serà molt més sever per a ells.

Nosaltres necessitem menjar el Crist, perquè estigui present i permanentment en nosaltres, perquè ens guiï, ens doni forces i ens acompanyi.

Perquè no és Déu qui ens abandona, ell resta sempre fidel. En tot cas, som nosaltres que el podem abandonar, que el podem deixar de banda i aparcar-lo fins a un altre moment.

Perquè Déu no dubta mai de mi. Sóc jo, en tot cas, que puc arribar a dubtar d’ell.

Perquè Déu m’estima sempre i m’acompanya, en la mesura en què l’accepto com a company de viatge, en el meu present, en el meu futur, per a la meva vida i per a la de la meva comunitat, per a tots aquells amb qui comparteixo la vida, la fe i l’esperança.

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Litúrgia i culte. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s