Sacerdots pedòfils: un pànic moral1 Massimo Introvigne
Com és que ara es torna a parlar de mossens pedòfils, amb acusacions
que es refereixen a Alemanya, a persones properes al Papa i fins i tot al mateix
Papa? La sociologia té quelcom que dir o bé s’ha de deixar el camp lliure als
periodistes? Penso que la sociologia te molt a dir, i no ha pas de callar per por de
desplaure a ningú. La discussió actual sobre els mossens pedòfils – considerada
des el punt de vista sociològic – representa un exemple típic de pànic moral. El
concepte nasqué als anys 1970 per explicar com alguns problemes han estat
objectes d’una “hiperconstrucció social”. Més precisament, els pànics morals
han estat definits com problemes socialment construïts caracteritzats per una
amplificació sistemàtica de les dades reals, sigui a la representació mediàtica
sigui a la discussió política. Altres dos trets són citats com a típics del pànic
moral. En primer lloc, problemes socials que existeixen des decennis són
reconstruïts per la narrativa mediàtica i política com si fossin nous, o bé com
objectes d’una presumpta i dramàtica crescuda d’ara mateix. En segon lloc, la
seva incidència és exagerada amb estadístiques folklòriques que sense haver
estat confirmades per estudis acadèmics, són repetides d’un mitjà de
comunicació a l’altre i poden inspirar campanyes mediàtiques persistents. Philip
Jenkins ha remarcat el paper dels emprenedors morals en la creació i gestió del
pànic, les agendes dels quals no són sempre declarades. Els pànics morals no
fan bé a ningú. Distorsionen la percepció dels problemes i comprometen
l’eficàcia de les mesures que els haurien de resoldre. A un anàlisi dolent segueix
una dolenta intervenció.
Ben entès: els pànics morals tenen als seus inicis condicions objectives i
perills reals. No inventen l’existència d’un problema, però n’exageren les
dimensions estadístiques. En un seguit de estudis el mateix Jenkins ha fet pales
que la qüestió dels mossens pedòfils és potser l’exemple més típic d’un pànic
moral. Precisament hi són presents tots dos elements característics: una dada
real de sortida, i una exageració d’aquesta dada per obra d‘ambigus
“emprenedors morals”.
Primer, la dada de sortida. Existeixen mossens pedòfils. Alguns casos que
són alhora trasbalsants i fastigosos, han dut a condemnes definitives i els
mateixos acusats mai s’han proclamat innocents. Aquestes casos – als Estats
Units, a Irlanda, a Austràlia – expliquen les severes paraules del Papa i la seva
petició de perdó a les víctimes. Encara que els casos fossin només dos –
malauradament en són més – serien masses. No n’hi ha prou amb demanar
perdó – per molt que sigui noble i oportú – sinó que és necessari evitar que els
casos es repeteixin, però no és indiferent saber si en són dos, dos-cents o vint
mil. I no és pas poc irrellevant saber si el nombre de casos és més o menys
nombrós entre els sacerdots i religiosos catòlics o en altres categories de
persones. Els sociòlegs són sovint acusats de treballar sobre els freds nombres
oblidant que darrera de cada xifra hi ha un cas humà. Però els nombres, encara
que no suficients són necessaris. Són el pressupost de qualsevol anàlisi adequat.
1
(tret de Zammeru Maskil una testimonianza cattolica nel web / http://www.zammerumaskil.com
Realizzata con Joomla! Generata: 17 March, 2010, 09:27)
Per entendre com d’una dada tràgicament real s’ha passat a un pànic
moral, cal demanar-se quants mossens pedòfils hi han. Les dades més
abundoses han estat recollides als Estats Units, on al 2004 la Conferència
Episcopal encarregà un estudi independent al John Jay College of Criminal
Justice de la City University of New York, que no és una universitat catòlica i
que té el reconeixement unànime com la més autoritzada institució acadèmica
dels Estats Units en criminologia. En aquest estudi es diu que, del 1950 al 2002,
4392 sacerdots americans (d’entre 109000) han estat acusats de relacions
sexuals amb menors. D’aquests, una mica més d’un centenar han estat
condemnats pels tribunals civils. El baix nombre de condemnes per part de
l’Estat deriva de diversos factors. En alguns casos les verdaderes o presumptes
víctimes han denunciat sacerdots difunts, o bé s’han complert els terminis de les
prescripcions. En altres, a l’acusació – i tampoc a la condemna canònica – no
correspon a cap violació de la llei civil: és el cas, per exemple, en diversos estats
americans del sacerdot que tenia una relació consentida amb una – o amb un –
menor major de setze anys. Però també han estat molts casos clamorosos de
sacerdots innocents acusats. Aquests casos es van multiplicar en els anys 1990,
quan alguns despatxos d’advocats van comprendre que podien arrabassar
indemnitzacions milionàries amb la base de simples sospites. Les apel.lacions a
“tolerància zero” són justificades, però tampoc no hi hauria d’haver cap
tolerància per qui calumnia sacerdots innocents. Afegeixo que als Estats Units
les xifres no canviarien significativament si s’hi afegís el període 2002-2010,
perquè ja l’estudi del John Jay College feia notar la “davallada notabilíssima”
dels casos a l’any 2000. Les noves investigacions has estat poques, i les
condemnes poquíssimes, per les mesures rigoroses introduïdes pels bisbes dels
Estats Units, o de la Santa Seu.
Es llegeix sovint que l’estudi del John Jay College ens diu que el quatre
per cent dels sacerdots americans són “pedòfils”. És això cert? De cap manera.
Segons aquella recerca el 78,2% de les acusacions es refereixen a menors que
han superat la pubertat. Tenir relacions sexuals amb una noia de disset anys no
és gens bonic, i menys per un mossèn: però no es tracta de pedofília. Per tant,
els sacerdots acusats de pedofília efectiva als Estats Units són 958 en cinquanta
anys, divuit a l’any. Les condemnes han estat 54, una mica més d’una a l’any.
El nombre de condemnes penals de sacerdots i religiosos en altres països
és semblant al dels Estats Units, encara que a cap país hi ha un estudi tan
complert com el de John Jay College. Es citen sovint un seguit d’informes
governatius a Irlanda que defineixen com “endèmica” la presència d’abusos a les
escoles i als orfenats (masculins) gestionats per algunes diòcesis i ordes
religioses, i no hi ha dubte que hi ha hagut casos d’abusos sexuals als menors i
molt greus en aquest país. La lectura sistemàtica d’aquests informes mostra que
moltes de les acusacions es refereixen a la utilització de mitjans correcció
excessius o violents. L’anomenat informe Ryan del 2009 – que fa servir un
llenguatge molt dur contra l’Església Catòlica – sobre 25000 alumnes d’escoles,
reformatoris i orfenats en el període que examina, relaciona 253 acusacions
d’abusos sexuals a nois, i 128 a noies, no totes atribuïdes a sacerdots, religiosos
o religioses, de diferent naturalesa i gravetat, rarament referits a nens impúbers
i que molt més rarament han portat a condemnes.
Les polèmiques d’aquestes darreres setmanes sobre Alemanya i Àustria
mostren una característica típica dels pànics morals: es presenten com a “nous”
fets que es remunten a molts anys enrere, alguns gairebé a fa trenta anys, en
part ja denunciats. El fet de que – amb particular insistència en l’àrea bavaresa
d’on és el Papa – siguin presentats a les primeres pàgines dels diaris
esdeveniments dels anys 80 com si haguessin succeït ahir, i que esclatin
polèmiques enfurismades, amb un atac concèntric que cada dia anuncia en estil
cridaner noves “troballes”, ens mostra molt bé com el pànic moral es promogut
per “emprenedors morals” d’una manera organitzada i sistemàtica.
Una pregunta desagradable – perquè sembla que és posar-se a la
defensiva, i no consola pas les víctimes – però important, és si ser mossèn
catòlic sigui una condició de risc més alt que la resta de la població per
convertir-se en pedòfil o d’abusar dels menors; ambdues coses no coincideixen
com ja s’ha vist, perquè qui abusa d’un de setze anys no és un pedòfil.
Respondre aquesta pregunta és fonamental per descobrir les causes del
fenomen i per prevenir-lo. Segons l’estudi de Jenkins, si es compara l’Església
Catòlica dels Estats Units amb les principals denominacions protestants es
descobreix que la presència de pedòfils és deu vegades més alta en els pastors
protestants que en els mossens catòlics. La qüestió és rellevant perquè demostra
que el problema no és pas el celibat: la majoria dels pastors protestants són
casats. En el mateix període en el que un centenar de sacerdots americans eren
condemnats per abusos sexuals a menors, el nombre de professors de gimnàs i
entrenadors de equips esportius juvenils – també la majoria casats – jutjats
culpables del mateix delicte dels tribunals dels Estats Units s’elevava a sis mil.
Els exemples podrien continuar, no només als Estats Units. I sobretot, segons
els periòdics informes del govern americà, prop de les dues terceres parts de les
molèsties sexuals a menors no venen dels estranys o dels educadors – mossens i
pastors protestants inclosos –, sinó dels familiars: padrastres, oncles, cosins,
germans i malauradament també els pares. Dades semblants existeixen a molts
d’altres països.
Malgrat que sigui políticament incorrecte dir-ho, hi ha una dada que és
bastant més significativa: més del vuitanta per cent dels pedòfils són
homosexuals, mascles que abusen d’altres mascles. I, citant una altre cop a
Jenkins, més del noranta per cent dels sacerdots catòlics condemnats per
abusos sexuals a menors i pedofília és homosexual. Si a l’Església Catòlica hi ha
hagut efectivament un problema, no ha estat pas el celibat sinó una certa
tolerància de l’homosexualitat als seminaris, particularment als anys 70, quan
va ser ordenada la gran majoria dels sacerdots després condemnats pels abusos.
És un problema que Benet XVI està corregint amb energia. Més en general el
retorn a la moral, a la disciplina ascètica, a la meditació sobre la veritable
grandesa del sacerdoci són l’antídot definitiu a les tragèdies de la pedofília.
També per això ha de servir l’Any Sacerdotal.
En relació al 2006 – quan la BBC va emetre el documental-brossa de
l’activista homosexual Colm O’Gorman – i al 2007 – quan Santoro en proposà la
versió italiana sobre Annozero – no hi ha en realitat gaire de nou, excepte la
creixent severitat i vigilància de l’Església. Els casos dolorosos dels que es parla
en aquestes setmanes no són sempre inventats, però es remunten a vint o trenta
anys enrere.
Potser si que hi ha quelcom de nou. Perquè desenterrar al 2010 casos
vells o molt sovint ja tancats, al ritme d’un al dia, atacant sempre més
directament al Papa; una atac paradoxal si es considera la grandíssima severitat
del cardenal Ratzinger primer, i després Benet XVI en aquest tema. Els
“emprenedors morals” que organitzen el pànic tenen una agenda que es fa cada
vegada més palesa, i no té el seu centre d’interès en la protecció de la infància
precisament. La lectura de certes articles ens mostra com – a les vigílies
d’opcions polítiques, jurídiques i fins i tot electorals que posen en dubte a
Europa i al món el subministrament de la píndola RU486, l’eutanàsia, el
reconeixement de les unions homosexuals, en les que gairebé només la veu de
l’Església i el Papa s’aixeca per defensar la vida i la família, lobbies molt potents
cerquen de desqualificar preventivament aquesta veu amb l’acusació infamant i
avui malauradament molt fàcil, d’afavorir o tolerar la pedofília. Aquests lobbies
manifesten el sinistre poder de la tecnocràcia evocat pel mateix Benet XVI a
l’encíclica Caritas in veritate i la denuncia de Joan Pau II, al missatge de la
Jornada Mundial de la Pau al 1985 (del 8-12-1984), a propòsit de “projectes
amagats” – junt amb d’altres “obertament escampats” – “destinats a posar tots
els pobles sota el jou de règims en els que Déu no hi compta”.
Realment és aquesta un hora de tenebres, que ens du a la memòria la
profecia d’un gran pensador catòlic del segle XIX, el ciutadà de Vercelli, Emili
Avogadro della Motta (1798-1865), segons el qual de les ruïnes provocades per
les ideologies laïcistes, en seguiria una autèntica “demonolatria” que es
manifestaria especialment en l’atac a la família i la veritable noció de
matrimoni. Restablir la veritat sociològica sobre el pànic moral en el tema dels
mossens i pedofília no resol per si sol els problemes i no atura els lobbies, però
pot ser un petit i degut homenatge a la grandesa d’un Pontífex i d’una Església
ferits i calumniats perquè no es resignen a callar sobre la vida i la família.
Font: Facebook – 13 març 2010
