SOBRE ELS CAPELLANS PEDERASTES

Sacerdots pedòfils: un pànic moralMassimo Introvigne

 

Com és que ara es torna a parlar de mossens pedòfils, amb acusacions

que es refereixen a Alemanya, a persones properes al Papa i fins i tot al mateix

Papa? La sociologia té quelcom que dir o bé s’ha de deixar el camp lliure als

periodistes? Penso que la sociologia te molt a dir, i no ha pas de callar per por de

desplaure a ningú. La discussió actual sobre els mossens pedòfils – considerada

des el punt de vista sociològic – representa un exemple típic de pànic moral. El

concepte nasqué als anys 1970 per explicar com alguns problemes han estat

objectes d’una “hiperconstrucció social”. Més precisament, els pànics morals

han estat definits com problemes socialment construïts caracteritzats per una

amplificació sistemàtica de les dades reals, sigui a la representació mediàtica

sigui a la discussió política. Altres dos trets són citats com a típics del pànic

moral. En primer lloc, problemes socials que existeixen des decennis són

reconstruïts per la narrativa mediàtica i política com si fossin nous, o bé com

objectes d’una presumpta i dramàtica crescuda d’ara mateix. En segon lloc, la

seva incidència és exagerada amb estadístiques folklòriques que sense haver

estat confirmades per estudis acadèmics, són repetides d’un mitjà de

comunicació a l’altre i poden inspirar campanyes mediàtiques persistents. Philip

Jenkins ha remarcat el paper dels emprenedors morals en la creació i gestió del

pànic, les agendes dels quals no són sempre declarades. Els pànics morals no

fan bé a ningú. Distorsionen la percepció dels problemes i comprometen

l’eficàcia de les mesures que els haurien de resoldre. A un anàlisi dolent segueix

una dolenta intervenció.

Ben entès: els pànics morals tenen als seus inicis condicions objectives i

perills reals. No inventen l’existència d’un problema, però n’exageren les

dimensions estadístiques. En un seguit de estudis el mateix Jenkins ha fet pales

que la qüestió dels mossens pedòfils és potser l’exemple més típic d’un pànic

moral. Precisament hi són presents tots dos elements característics: una dada

real de sortida, i una exageració d’aquesta dada per obra d‘ambigus

“emprenedors morals”.

Primer, la dada de sortida. Existeixen mossens pedòfils. Alguns casos que

són alhora trasbalsants i fastigosos, han dut a condemnes definitives i els

mateixos acusats mai s’han proclamat innocents. Aquestes casos – als Estats

Units, a Irlanda, a Austràlia – expliquen les severes paraules del Papa i la seva

petició de perdó a les víctimes. Encara que els casos fossin només dos –

malauradament en són més – serien masses. No n’hi ha prou amb demanar

perdó – per molt que sigui noble i oportú – sinó que és necessari evitar que els

casos es repeteixin, però no és indiferent saber si en són dos, dos-cents o vint

mil. I no és pas poc irrellevant saber si el nombre de casos és més o menys

nombrós entre els sacerdots i religiosos catòlics o en altres categories de

persones. Els sociòlegs són sovint acusats de treballar sobre els freds nombres

oblidant que darrera de cada xifra hi ha un cas humà. Però els nombres, encara

que no suficients són necessaris. Són el pressupost de qualsevol anàlisi adequat.

1

(tret de Zammeru Maskil una testimonianza cattolica nel web / http://www.zammerumaskil.com

Realizzata con Joomla! Generata: 17 March, 2010, 09:27)

 

Per entendre com d’una dada tràgicament real s’ha passat a un pànic

moral, cal demanar-se quants mossens pedòfils hi han. Les dades més

abundoses han estat recollides als Estats Units, on al 2004 la Conferència

Episcopal encarregà un estudi independent al John Jay College of Criminal

Justice de la City University of New York, que no és una universitat catòlica i

que té el reconeixement unànime com la més autoritzada institució acadèmica

dels Estats Units en criminologia. En aquest estudi es diu que, del 1950 al 2002,

4392 sacerdots americans (d’entre 109000) han estat acusats de relacions

sexuals amb menors. D’aquests, una mica més d’un centenar han estat

condemnats pels tribunals civils. El baix nombre de condemnes per part de

l’Estat deriva de diversos factors. En alguns casos les verdaderes o presumptes

víctimes han denunciat sacerdots difunts, o bé s’han complert els terminis de les

prescripcions. En altres, a l’acusació – i tampoc a la condemna canònica – no

correspon a cap violació de la llei civil: és el cas, per exemple, en diversos estats

americans del sacerdot que tenia una relació consentida amb una – o amb un –

menor major de setze anys. Però també han estat molts casos clamorosos de

sacerdots innocents acusats. Aquests casos es van multiplicar en els anys 1990,

quan alguns despatxos d’advocats van comprendre que podien arrabassar

indemnitzacions milionàries amb la base de simples sospites. Les apel.lacions a

“tolerància zero” són justificades, però tampoc no hi hauria d’haver cap

tolerància per qui calumnia sacerdots innocents. Afegeixo que als Estats Units

les xifres no canviarien significativament si s’hi afegís el període 2002-2010,

perquè ja l’estudi del John Jay College feia notar la “davallada notabilíssima”

dels casos a l’any 2000. Les noves investigacions has estat poques, i les

condemnes poquíssimes, per les mesures rigoroses introduïdes pels bisbes dels

Estats Units, o de la Santa Seu.

Es llegeix sovint que l’estudi del John Jay College ens diu que el quatre

per cent dels sacerdots americans són “pedòfils”. És això cert? De cap manera.

Segons aquella recerca el 78,2% de les acusacions es refereixen a menors que

han superat la pubertat. Tenir relacions sexuals amb una noia de disset anys no

és gens bonic, i menys per un mossèn: però no es tracta de pedofília. Per tant,

els sacerdots acusats de pedofília efectiva als Estats Units són 958 en cinquanta

anys, divuit a l’any. Les condemnes han estat 54, una mica més d’una a l’any.

El nombre de condemnes penals de sacerdots i religiosos en altres països

és semblant al dels Estats Units, encara que a cap país hi ha un estudi tan

complert com el de John Jay College. Es citen sovint un seguit d’informes

governatius a Irlanda que defineixen com “endèmica” la presència d’abusos a les

escoles i als orfenats (masculins) gestionats per algunes diòcesis i ordes

religioses, i no hi ha dubte que hi ha hagut casos d’abusos sexuals als menors i

molt greus en aquest país. La lectura sistemàtica d’aquests informes mostra que

moltes de les acusacions es refereixen a la utilització de mitjans correcció

excessius o violents. L’anomenat informe Ryan del 2009 – que fa servir un

llenguatge molt dur contra l’Església Catòlica – sobre 25000 alumnes d’escoles,

reformatoris i orfenats en el període que examina, relaciona 253 acusacions

d’abusos sexuals a nois, i 128 a noies, no totes atribuïdes a sacerdots, religiosos

o religioses, de diferent naturalesa i gravetat, rarament referits a nens impúbers

i que molt més rarament han portat a condemnes.

 

Les polèmiques d’aquestes darreres setmanes sobre Alemanya i Àustria

mostren una característica típica dels pànics morals: es presenten com a “nous”

fets que es remunten a molts anys enrere, alguns gairebé a fa trenta anys, en

part ja denunciats. El fet de que – amb particular insistència en l’àrea bavaresa

d’on és el Papa – siguin presentats a les primeres pàgines dels diaris

esdeveniments dels anys 80 com si haguessin succeït ahir, i que esclatin

polèmiques enfurismades, amb un atac concèntric que cada dia anuncia en estil

cridaner noves “troballes”, ens mostra molt bé com el pànic moral es promogut

per “emprenedors morals” d’una manera organitzada i sistemàtica.

Una pregunta desagradable – perquè sembla que és posar-se a la

defensiva, i no consola pas les víctimes – però important, és si ser mossèn

catòlic sigui una condició de risc més alt que la resta de la població per

convertir-se en pedòfil o d’abusar dels menors; ambdues coses no coincideixen

com ja s’ha vist, perquè qui abusa d’un de setze anys no és un pedòfil.

Respondre aquesta pregunta és fonamental per descobrir les causes del

fenomen i per prevenir-lo. Segons l’estudi de Jenkins, si es compara l’Església

Catòlica dels Estats Units amb les principals denominacions protestants es

descobreix que la presència de pedòfils és deu vegades més alta en els pastors

protestants que en els mossens catòlics. La qüestió és rellevant perquè demostra

que el problema no és pas el celibat: la majoria dels pastors protestants són

casats. En el mateix període en el que un centenar de sacerdots americans eren

condemnats per abusos sexuals a menors, el nombre de professors de gimnàs i

entrenadors de equips esportius juvenils – també la majoria casats – jutjats

culpables del mateix delicte dels tribunals dels Estats Units s’elevava a sis mil.

Els exemples podrien continuar, no només als Estats Units. I sobretot, segons

els periòdics informes del govern americà, prop de les dues terceres parts de les

molèsties sexuals a menors no venen dels estranys o dels educadors – mossens i

pastors protestants inclosos –, sinó dels familiars: padrastres, oncles, cosins,

germans i malauradament també els pares. Dades semblants existeixen a molts

d’altres països.

Malgrat que sigui políticament incorrecte dir-ho, hi ha una dada que és

bastant més significativa: més del vuitanta per cent dels pedòfils són

homosexuals, mascles que abusen d’altres mascles. I, citant una altre cop a

Jenkins, més del noranta per cent dels sacerdots catòlics condemnats per

abusos sexuals a menors i pedofília és homosexual. Si a l’Església Catòlica hi ha

hagut efectivament un problema, no ha estat pas el celibat sinó una certa

tolerància de l’homosexualitat als seminaris, particularment als anys 70, quan

va ser ordenada la gran majoria dels sacerdots després condemnats pels abusos.

És un problema que Benet XVI està corregint amb energia. Més en general el

retorn a la moral, a la disciplina ascètica, a la meditació sobre la veritable

grandesa del sacerdoci són l’antídot definitiu a les tragèdies de la pedofília.

També per això ha de servir l’Any Sacerdotal.

En relació al 2006 – quan la BBC va emetre el documental-brossa de

l’activista homosexual Colm O’Gorman – i al 2007 – quan Santoro en proposà la

versió italiana sobre Annozero – no hi ha en realitat gaire de nou, excepte la

creixent severitat i vigilància de l’Església. Els casos dolorosos dels que es parla

en aquestes setmanes no són sempre inventats, però es remunten a vint o trenta

anys enrere.

 

Potser si que hi ha quelcom de nou. Perquè desenterrar al 2010 casos

vells o molt sovint ja tancats, al ritme d’un al dia, atacant sempre més

directament al Papa; una atac paradoxal si es considera la grandíssima severitat

del cardenal Ratzinger primer, i després Benet XVI en aquest tema. Els

“emprenedors morals” que organitzen el pànic tenen una agenda que es fa cada

vegada més palesa, i no té el seu centre d’interès en la protecció de la infància

precisament. La lectura de certes articles ens mostra com – a les vigílies

d’opcions polítiques, jurídiques i fins i tot electorals que posen en dubte a

Europa i al món el subministrament de la píndola RU486, l’eutanàsia, el

reconeixement de les unions homosexuals, en les que gairebé només la veu de

l’Església i el Papa s’aixeca per defensar la vida i la família, lobbies molt potents

cerquen de desqualificar preventivament aquesta veu amb l’acusació infamant i

avui malauradament molt fàcil, d’afavorir o tolerar la pedofília. Aquests lobbies

manifesten el sinistre poder de la tecnocràcia evocat pel mateix Benet XVI a

l’encíclica Caritas in veritate i la denuncia de Joan Pau II, al missatge de la

Jornada Mundial de la Pau al 1985 (del 8-12-1984), a propòsit de “projectes

amagats” – junt amb d’altres “obertament escampats” – “destinats a posar tots

els pobles sota el jou de règims en els que Déu no hi compta”.

Realment és aquesta un hora de tenebres, que ens du a la memòria la

profecia d’un gran pensador catòlic del segle XIX, el ciutadà de Vercelli, Emili

Avogadro della Motta (1798-1865), segons el qual de les ruïnes provocades per

les ideologies laïcistes, en seguiria una autèntica “demonolatria” que es

manifestaria especialment en l’atac a la família i la veritable noció de

matrimoni. Restablir la veritat sociològica sobre el pànic moral en el tema dels

mossens i pedofília no resol per si sol els problemes i no atura els lobbies, però

pot ser un petit i degut homenatge a la grandesa d’un Pontífex i d’una Església

ferits i calumniats perquè no es resignen a callar sobre la vida i la família.

Font: Facebook – 13 març 2010

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Notícies i política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s