Es veu que Descartes els tenia molt grossos, els ossos.

Els ossos de Descartes. I quan diem ‘ossos’ volem dir ‘ossos’!

 

René Descartes continua estant de moda i, recentment ha sorgit una monografia d’un autor nordamericà, Russell Shorto, que situa el personatge i no tan sols la seva obra, en el temps i en els debats que se’n van desprendre[1].

En aquesta exposició, Shorto explica com varen jugar els sentiments i les conviccions profundes del primer il·lustrat francès, en el seu intent de fonamentar el coneixement en la ciència i no en la tradició, que era el que Descartes posava en dubte. En efecte, el cartesianisme va suposar un daltabaix pel que feia a la metafísica clàssica i, encara més, per a la teoria del coneixement que se’n va desprendre.

La seva fou una aportació revolucionària, que va somoure el món conegut fins al moment i va fer aixecar nombroses reaccions i suspicàcies entre els seus coetanis, especialment entre l’elit teològica que, d’altra banda, era la que tenia el monopoli sobre el coneixement i sobre la vida social del temps.

Podríem definir les tesis del llibre en aquests punts:

Primer. Descartes vol proposar un mètode de coneixement nou, que dubti de tot el que es té com a cert fins al moment i fonamenti la veritat en la certesa deguda davant del nou mètode científic: observació d’un fet, redacció de tesi, comprovació i repetició, crisi i correcció, arribant al coneixement perfecte dels fets i dels esdeveniments per la ciència moderna.

Segon. A Descartes no li interessaven, en principi, els coneixements de l’àmbit de l’ànima ni de l’esperit, ni de Déu, ni de l’àmbit teològic, precisament perquè no pertanyien a l’àmbit de la ciència, de la seva ciència, és a dir, d’aquella que es limita i s’autolimita a les coses físiques, comprovables i reproduïbles. Déu, l’ànima, l’esperit humà, no pertanyien a aquest segment de la realitat i, per això, quedaven al marge del seu coneixement i del seu interès.

Tercer. No obstant, la recerca de Descartes estava motivada per uns impulsos i per unes motivacions que anaven més enllà de la ciència i que arrelaven en sentiments, experiències, creences i conviccions que, d’altra banda, no podien estar sotmeses a la crítica del seu propi mètode. Aquestes motivacions eren, per exemple, poder allargar la seva vida i viure amb qualitat, davant de la fragilitat de la seva pròpia salut i dubtar per sistema de tot allò après fins al moment.

 

L’obra de Shorto, a més, i com indica el seu subtítol, proposa un recorregut del seguiment dels ossos de René Descartes, després de la seva mort: els diversos funerals catòlics que va tenir, el trasllat del seu esquelet, la consideració de part del seu ossam com a relíquia i, per tant, com a sant laic de la ciència moderna; la seva fe catòlica i la resposta, interessant, a la qüestió discutida sobre la transubstanciació del pa i vi de l’eucaristia; fins arribar al seu exili a Holanda, primer, i a Suècia, després.

És en la recta final del llibre de Shorto que descobrim que també Descartes es va adonar que ell mateix havia deixat de banda tota una part de la realitat humana, més en concret, tota la part destinada a l’esperit humà i a l’encaix entre la ment i el cos, que per a Descartes significava l’articulació definitiva entre l’ànima mateix i el cos humà.

Aquest assaig es va quedar en un intent, sense arribar a la seva culminació, segurament perquè el mateix Descartes estava pres del mètode que ell mateix havia erigit i que li impedia de mirar més enllà de la realitat que havia acotat per a la seva anàlisi, domini i comprensió.

En aquest sentit, diu Russell Shorto, extraient alguns punts de la seva conversa amb Jean-Robert Armogathe, el rector de Saint Germain-des-Prés els anys del 1996 al 2000, l’església on reposen les despulles del nostre filòsof i on, 350 anys després de la seva mort, es va oficiar una missa per al seu etern repòs[2].

‘Quan s’acostava cap al final de la seva vida, Descartes va intentar abordar la divisió de ment i cos. En el seu darrer libre, Descartes afirma que, en realitat, era imprescindible l’existència d’una tercera substància que, de fet, no seria una tercera substància sinó una barreja de ment i de cos, assegurava Armogathe.

Jo la definiria com un codi, una mena de xifrat, que permetria a la ment reaccionar dins del cos, i al cos, dins de la ment. Els filòsofs han dedicat incalculables hores a reflexionar sobre el problema de la ment i el cos, però a la vida quotidiana hi ha un camí que ens permet transcendir aquest dilema. Aquesta ‘codificació’ és un dels elements més comuns a la nostra vida, i també un dels més preuats. Descartes es va adonar de la seva importància cap al final dels seus dies.’

 

Continua Shorto amb l’explicació de la vida de Descartes a Holanda i el seu encontre amorós amb la qui seria la seva dona, encara que no esposa, i la filla que va sorgir del seu amor i la manera com el filòsof va donar un generós dot de mil florins holandesos, a la mare de la seva filla, que d’altra banda no va sobreviure, quan aquesta va contreure matrimoni als Països Baixos.

D’aquesta manera Shorto posa en context la història de la filosofia amb la història del filòsof, dels seus sentiments i passions i com aquests tenen igualment influència en llurs inquietuds i recerques.

            ‘Aviat va acceptar l’oferta de la reina Cristina de marxar a Suècia. Al darrere va deixar no només la fúria que havien desencadenat els seus treballs sinó també la mare de la seva filla.

En aquell mateix moment va iniciar la seva obra final, i potser no és cap coincidència que el llibre sigui un tractat sobre ‘les passions de l’ànima’. Ja feia molt que Descartes s’havia adonat de l’existència d’un inconvenient en la seva divisió de la realitat en ment i cos i aleshores es va disposar a treballar en aquell problema que tanta confusió generava.

La seva conclusió fou que hi havia un teixit connector entre tots dos o, com el definia Armogathe, una codificació. El terme del segle XVII per a aquesta codificació era ‘passió’. Nosaltres potser l’anomenaríem ‘cor’. El cor, va decidir, era la interfície entre ment i cos.

L’amor, la joia, l’angoixa, el remordiment: tots els experimentem tant al cos com a la ment i, en certa mesura, Descartes va arribar a la convicció que aquelles passions unien els nostres dos jo.’

En conseqüència, el pensador va avançar-se a un altre camp de la ciència moderna, la psicologia, quan va concloure que els estats emocionals estaven lligats a la salut física i també, en les seves paraules, a l’ànima’.

 

            Quedem-nos, de les conclusions finals del llibre de Shorto, la reclamació de Descartes de la tercera dimensió, que no és altra que aquella que nosaltres també estem cercant. Ell l’anomena cor i sembla que Descartes, en el seu anhel de situar-la dins del seu esquema cartesià, per tant, limitador de la realitat i esquematista, l’anomena ànima. Serà aquesta ànima la que Freud posarà en relleu i de la que en parlarà per explicar el comportament humà. Però encara ens cal anar més enllà.

Nosaltres anomenarem a aquest tercer element esperit i serà la porta d’entrada i la carta de reconeixement de la tercera dimensió de la realitat que dóna sentit a les altres dues, ja que posa l’home en contacte amb el seu destí, amb la seva vocació i, en definitiva, amb Déu mateix, de qui rep tot el que és l’home en essència.

Em deixareu que us en parli un altre dia?


 

[2] Russell Shorto;  Els ossos de Descartes. Una aventura històrica que explica 350 anys de debat entre fe i raó. Col. Obertures, 28. La Campana, Barcelona, 2009.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Llibres. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s