UNCIÓ DELS MALALTS I FESTA DE LA VELLESA ’10

És un goig poder-nos trobar en el si de la parròquia per a celebrar la festa de la Vellesa, per recordar-nos que tots hem de passar per una edat en què les forces fluixegen, en què la memòria i la llestesa baixa, en què el treball es fa més feixuc i que perdem molt de l’encant que podríem haver tingut.

També podem dir allò que ‘mal si hi arribes, mal si no hi arribes’ perquè de la vellesa no se’n passa i a la mort hi arribarem ben atrotinats i amb la cançó del sinofós ben apresa.

Per un moment vull pensar en els avis que m’ha tocat enterrar des que sóc a Orís: des de l’àvia de l’Oriol, recentment, i els avis de l’Hostal i de Noguereda. Tots tres d’una saviesa i d’una alegria desbordant, també amb els seus defectes.

A la seva avançada edat, persones alegres, esperançades, d’una gran fe, que sabien el que realment era important de la vida i que recordo especialment, tot i el poc temps que porto entre vosaltres, també he de dir que són persones que m’han impressionat i m’han deixat un bon record. Així ho vàreu manifestar el dia del seu enterrament.

I és que la vida la vivim segons com l’entenem, segons la seva finalitat, el seu objectiu.

Si la vida és una diversió constant, quan resulta que ens fem grans, que no tenim tantes energies, aleshores la vida perd sentit.

Si la vida és tenir èxit, quan deixem de tenir-ne i quedem arraconats, se’ns pren la iniciativa i se’ns diu que això o allò ja no ens toca a nosaltres, ens quedem ben aplançonats, com si res no tingués sentit.

Si la vida és poder manar i decidir, arriba un dia en què no podem decidir més i que, com Sant Pere (Jn 21) ‘hem d’obrir els braços perquè ens portin allà on no volem’.

Si la vida és no tenir problemes, resulta que la major part del temps ens passem la vida resolent qüestions i mirant endavant, esperant que l’endemà sigui millor.

Si la vida és joventut, aquesta s’acaba massa ràpid i massa d’hora i aleshores, què?

 

Però l’Evangeli d’avui ens subratlla que val la pena viure estimant, que en l’amor veritable es troba també l’autèntica felicitat.

Per això podríem dir que hi ha dues coses que no podem deixar de fer mai: estimar i treballar; estimar treballant; treballant amb aquells i per a aquells que estimo.

Per molt gran que sigui, per molt enllà que arribi sempre puc fer alguna cosa a favor dels altres, dels de casa o del poble:

            quina alegria trobar un avi que viu alegre, content, cansat també perquè ajuda tan com pot i tot i amb això, mira de no ficar-se allà on no el demanen; que també és un vici dels avis, aquest;

            quina alegria, trobar un avi que, encara que pugui quedar impedit a casa, i és que no sabem què ens trobarem, en canvi sap oferir el millor que té per als altres: la pregària, el rosari, la missa, l’oració per tota l’Església… una vida viscuda així dóna fruits d’alegria i de jovialitat.

            Quina alegria trobar un avi que té cada dia una feina per fer, que s’ocupa i que ajuda els altres. Com aquell avi que em deia: ‘si els meus fills em demanen ajuda, si puc els ajudo i si no puc, també els ajudo’, perquè en els fills i en els néts, els avis tenen la seva alegria, la seva vida i la seva esperança.

            Quina alegria trobar un avi que no es passa el dia lamentant-se sinó que sap oferir-se i esperar, esperar estimant, estimar esperant. Perquè aquell que esperem, un dia es farà present a les nostres vides per a donar-nos la vida plena que ell ha guanyat per a nosaltres en la seva Passió i Mort en Creu i, per elles, la seva Resurrecció.

 

Perquè la vida pren el seu veritable sentit en Jesucrist Nostre Senyor.

I això no ho hem de perdre mai de vista: venim de Déu i a Déu tornem.

 

Som en aquest món per a lluitar i treballar, per a estimar i perdonar, per a posar el nostre granet de sorra per a la salvació del món, perquè amb la nostra col·laboració i amb el nostre compromís trobem el veritable sentit de les nostra existència.

 

Per acabar, els que representa que estem a la flor de la vida, que hem de mirar endavant, que tenim tantes coses per fer, a mi personalment, m’agradaria que algú em digués aquestes mateixes paraules quan tingués vuitanta anys, si Déu així ho vol.

Perquè, què són vuitanta anys al costat de l’eternitat que ens espera?

Què són les dificultats del món present davant de la recompensa que Déu ens donarà per haver posat la nostra fe en Jesucrist i haver ajudat a fer créixer la seva Església?

Donem-ne gràcies a Déu.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Espiritualitat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s