DIADA DE LA VISITACIÓ

Celebrem avui la festa de la Congregació de les Germanes Serventes de la Passió, sota l’empara de la seva fundadora, la Mare Teresa Gallifa i Palmerola, nascuda a Sant Hipòlit de Voltregà el 1850 i que morí en aquesta Ciutat Comtal el 1907. Hem tingut l’ocasió de celebrar, fa tres anys, el centenari de la seva mort i fou el 1972 que es va endegar el procés de la seva beatificació, que va tenir el seu colofó el 1996, quan l’Església Catòlica va reconèixer, sota el papat de Joan Pau II, les virtuts heroiques de la Mare Teresa Gallifa, de manera que ens hi podem referir com a Venerable. Ara tots hem de treballar, pregar i fer tot el que estigui a les nostres mans perquè aquest procés arribi al seu terme amb la Beatificació, primer i, si pot ser, Canonització.

            De totes maneres, i com cantem amb l’Himne, ‘creiem en la seva santedat’ perquè el carisma de la Mare Teresa fou en el seu moment profètic i, avui dia, més actual que mai.

            Certament que vivim en una època en què la gran batalla de l’Església, especialment en el món occidental, es lliura en el camp de la Defensa de la Vida humana.

Per això, avui, que em trobo en família, us parlaré des del cor, des d’allò que penso i sento en veritat, i que us vull comunicar, sabent que ho sabreu entendre.

            Recentment hem patit l’aprovació d’una nova llei que, lluny de promoure la Defensa i la Dignitat de la Vida Humana, autoritza i converteix en dret la destrucció de la mateixa, donant així el to necessari per certificar que vivim en una societat nihilista i sense esperança, en els quadres polítics i governamentals.

            De fet, podem valorar un país segons el valor que donem a la vida en les seves engrunes més insignificants i, certament, que el debat se situa, sens dubte, en els extrems de la vida mateixa, en aquells fils extensíssims i, per això mateix, molt febles, on la vida humana perd la seva força, la seva virtut i la seva capacitat d’autodefensa.

            Una societat que només creu en la vida jove, sana i forta, és una societat que tendeix a la seva pròpia autodestrucció.

            Fins i tot diuen els antropòlegs que, veien la història de l’evolució humana, i comprovant que l’espècie de l’Homo Sàpiens, de la qual tots en formem part, no era pas l’espècie més ben dotada per a sobreviure enmig d’un món hostil, físicament parlant, volem dir, sinó que el que constitueix el seu valor, des d’un bon principi, és la capacitat d’ajudar i d’acollir els més febles, els malalts, els que ho necessiten tot dels altres. Aquesta capacitat de solidaritat de l’Homo Sàpiens Sàpiens és el que, de fet, li ha donat la seva solidesa i la seva fortalesa per a avançar i sobreviure en el camí de l’evolució humana.

 

            Una llambregada a les legislacions dels països que ens envolten, referents a les qüestions sobre la protecció de la vida humana i sobre la legislació de l’avortament, com ara a Alemanya, Gran Bretanya o França ens fa adonar d’unes constants que podem enumerar:

            Primer es veu l’avortament com una necessitat. S’entra en el debat de si una noia que ha concebut després d’haver estat violada ha de tirar endavant el seu embaràs, es busquen tota mena de supòsits i casuístiques sobre la qüestió per obrir la porta a la destrucció de la vida i, certament, que es troben els arguments legals per deixar de banda la protecció de la vida i primar, per damunt de tot, el caprici i el moment convuls que significa un embaràs per a una dona i per a una mare, amb tot el còctel d’hormones que suposa l’assumpció d’una nova vida. Per aquest camí es dóna la permissivitat en la legislació de l’avortament. Espanya no n’és una excepció.

 

            Segon. A l’hora de la pràctica es comproven no tan sols els supòsits sinó els abusos donats en la pràctica de l’avortament i el Legislador s’apressa a corregir els defectes formals. Aleshores s’acostuma a dictar lleis més restrictives.

            Aquests abusos de la pràctica de la llei –feta la llei, feta la trampa- comporten una hipoteca i una amenaça a la natalitat d’un país, que no es pot nodrir únicament de la immigració.

            Així els ha passat als països que citàvem: Alemanya, França, Gran Bretanya. Aleshores, com que s’ha comprovat que l’avortament suposa una amenaça per al país mateix, s’han d’afanyar a modificar una llei que va, de fet, contra la llei natural, i sense acabar d’anul·lar-la se li posen limitacions.

            Podem esperar que, en un futur, enlloc de pensar tant en el dret a l’avortament, com ara s’ha aprovat a Espanya, es pensi més en el dret a la vida, a la família, dret al treball, a l’esforç, a l’austeritat. Fins i tot els governs ara parlen de Lleis d’austeritat.

 

            Tercer. Però també hi ha països on el debat sobre l’avortament, provocat pel veïnatge europeu i mundial, constitueix un motiu per a refermar-se en la defensa de la vida. Sabem de països com Irlanda, Portugal, Polònia, Itàlia i, fins i tot, Brasil, on s’han aturat lleis d’autorització i despenalització de l’avortament, justament com a resposta a una mentalitat tant de fe catòlica –vegeu la llista dels estats en qüestió i la seva història- com també de sensibilitat a favor de la vida, de l’optimisme vital que desprèn el saber-se cridat a la vida, a ser mare i pare, i a ser ajudar i animat en aquest camí.

            Fa poc es va saber que, en el debat al Parlament del Brasil, fou de vital importància el testimoni d’una diputada que va explicar, davant dels seus companys que ella mateixa era filla d’una víctima de violació. En efecte, la seva mare, que a l’època era a la presó, en condicions pèssimes, fou violada i va concebre una nova vida. Davant de les dificultats va pensar sobre avortar o no, cosa que tenia a l’abast, i va decidir no fer-ho. El resultat d’aquella violació és actualment una diputada del Parlament brasiler, amb carrera universitària i capacitats més que sobrades per la que la seva mare va lluitar fins a l’extenuació, ens ho podem imaginar, i ¿quina no és la seva recompensa sinó veure la seva filla en un lloc d’important responsabilitat, encara que ella hagi hagut de treballar i donar la seva vida per la seva filla? No és aquesta la màxima recompensa que espera una mare dels seus fills?

 

            A la inversa, pensem en els matrimonis dels últims trenta anys al nostre país, que, per regla general, s’han casat tard, moltes vegades malament, que han controlat fins a l’extrem la natalitat, no acollint els fills que Déu els enviava sinó tan sols pensant en el càlcul egoista de les seves conveniències. Quina no serà la seva vellesa, marcada per un egoisme vital que els portarà també a una solitud, a una sensació d’inutilitat a la seva vida, a una buidor egocèntrica insostenible, pel fet de no haver fet res més que pensar en ells mateixos. Encara que fins i tot hagin tingut fills, ho han fet des del càlcul i la conveniència i no en vistes a l’amor generós de Déu que ens dóna allò que ens convé.

 

            A Espanya, han proliferat els darrers anys, les lleis que es dicten, diuen, per evitar els embarassos no desitjats.

La liberalització de la píndola de l’endemà, RU 436, que suposa una autèntica liberalització de la pràctica sexual dels adolescents i els joves. Píndola avortiva que impedeix l’anidació de l’òvul fecundat i una de les causes, per exemple, que a Osona es tanquessin els CAPs nocturns, donada l’afluència de les joves que, de nit acudien que els donessin la pastilleta per tal d’evitar el que fos.

No en sabem els efectes secundaris que apareixeran al cap del temps: infecunditat, transtorns mentals, hormonals, càncers d’inici sorpresiu… Qui en pagarà les conseqüències? Ens podem imaginar, d’aquí a deu o vint anys un col·lectiu de dones que reclamin a la sanitat pública els mals que pateixin i dels que no les van avisar per prendre’s una píndola que els donaven lliurement als centres mèdics?

L’avortament lliure fins a la setmana catorzena –tres mesos i mig!- o bé vint-i-dues setmanes –cinc mesos i mig!- en el supòsit que hi hagi anomalies o problemes per a la mare, supòsit que ha de ser el colador per a la pràctica habitual, perquè feta la llei, feta la trampa.

            Unes lleis que han estat dictades, i no és casualitat, en els anys de la gran bombolla financera, quan ens pensàvem, socialment enganyats, que ens podíem menjar el món, com a una societat adolescent que demana l’impossible, el cercle quadrat al papa-governant-de-torn li ha de donar al fill-súbdit-mal-criat tot el que sol·licita, sense més criteri.

            Una societat que, hem vist, ha crescut en aquests últims anys amb el pensament que tot era possible, perquè vivíem com a rics sense ser-ho, on s’ha estirat més el braç que la màniga, on ens hem gastat els estalvis dels propers vint anys i que els haurem de retornar amb interessos.

            Una societat que ha menyspreat la família, com a llar educadora i formadora de l’individu, que ha pensat que es podia elaborar l’home al laboratori i que era indiferent que els infants tinguessin pare i mare o només pare o dues mares. Què en sortirà de tot això?

            Una societat que ha menystingut l’educació: on se’ns ha volgut fer creure que l’important era tenir la canalla ocupada i, sobretot, que no donessin problemes als pares, sense mirar ni l’ideari educatiu, ni la formació cristiana, ni espiritual, ni religiosa. Posant les opcions al mateix nivell de religió i tècniques d’estudi als instituts s’ha desvirtuat la força i el tremp de l’educació en el sentit, en la cultura i en l’horitzó de la vida humana, que està cridada a la plena comunió amb Déu, per a la qual hem estat creats i cridats a la vida.

El llegat de la Mare Teresa.

            Avui ens hem aplegat per celebrar la festa de la vida i de l’esperança, en memòria de la trobada esperançada de les dues dones jueves que corren a l’encontre per felicitar-se el seu embaràs. Maria va a trobar Elisabet i es va quedar amb ella els sis mesos que faltaven perquè naixés el qui seria Joan el Baptista, cosí del Senyor.

            Avui, en aquesta casa de la Mare Teresa a Barcelona, ens acullen també aquestes Germanes que han renunciat a la maternitat per amor a Déu, i que la Mare Teresa els ha fet mare de multitud de fills i de mares que han passat per casa vostra. Per això moltes sou mares, germanes i, fins i tot podem dir, àvies de tanta canalla que, vés a saber, on arribaran i que no serien el que són sense la vostra discreta però eficaç presència i treball constant.

            Avui, ens proposem tots de portar ben alt l’estendard de la Defensa de la Vida, perquè vindran d’altres temps. Una societat que no creu en els infants no pot durar, uns governants que no defensen, ni ajuden la família no poden tenir suport social, i nosaltres hem de recordar i recordarem, que el Dret a la Vida és un dret universal, fonamental, que ens ha d’identificar com a persones, com a cristians i com a catòlics.

            Avui demanem a la Mare Teresa que, des del cel, intercedeixi per nosaltres, perquè sapiguem trobar els camins adequats per expressar pel que creiem que val la pena lluitar, això és, per la defensa de la vida i per l’ajut de la família. Aquesta gran família dels cristians, dels fills de Déu, cridats a la plena comunió amb Aquell que ens ha creat i que ens ha cridat a la Vida, a la Comunió, a l’Alegria i a la Felicitat, perquè Déu és Vida i Amor, nosaltres també vivim de la Vida i de l’Amor que Déu ha sembrat en els nostres cors i que són llavor d’eternitat.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Celebracions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s