ESCOLA IMMACULAT COR DE MARIA DEL PARE COLL

HOMILIA EN LA MISSA DEL 150è ANIVERSARI DE L’ESCOLA DEL PARE COLL A SANT FELIU DE CODINES
Divendres 11 de juny de 2010 – festa dels exalumnes
 

Ens trobem aquest vespre amenaçat per la pluja a l’església parroquial de Sant Feliu de Codines, aquí, en un extrem del Bisbat de Vic, on el Pare Coll va decidir, fa 150 anys d’establir-hi una de les noves comunitats de religioses que anirien configurant els nostres pobles.

            La intuïció del Pare Coll es va anar forjant en uns temps de persecució contra l’Església, de la desamortització, on les lleis que es dictaven anaven en contra de la llibertat religiosa i alhora en temps convulsos del nostre país, a causa de les guerres carlines, molt cruels i sanguinàries, en temps de depressió i crisi econòmica severa, perquè allò sí que eren crisis! El Pare Sant Francesc Coll i Guitart va posar tota la seva empenta, energia i força en sembrar la llavor aquí a Sant Feliu, ja fa tant de temps, com també alhora, sembla tot tant a prop.

            Perquè el mossèn que avui us parla té l’honor d’haver passat per l’Escola de l’Immaculat Cor de Maria durant tota la meva infantesa, en una època en què començàvem als tres anys, a la Cuna i acabant al vuitè, amb catorze anys. D’aquí ja en vaig sortir amb la idea d’anar al Seminari i de fer-me capellà.

            De fet, jo ja havia demanat de poder anar al seminari a sisè, però encara no em van deixar i em varen dir els formadors, que m’esperés fins a secundària i així ho vaig fer, quedant-me a Sant Feliu fins als catorze anys i després anant a Sant Miquel de Vic, Col·legi Episcopal. Allí hi vaig arribar amb un bon bagatge de treball, de disciplina personal i de castellà, sobretot, de manera que recordo que tenia molt millor nivell que els companys de la Plana per a qui el castellà era una assignatura però que no es parlava gens al carrer. Això també ha canviat molt.


Memòria.

            La meva vocació va néixer en aquesta Escola, al redòs de la parròquia de Sant Feliu, amb el Rector Mn. Josep Rossell, acs, que ens visitava regularment, que ens feia un regalet misteriós de tant en tant i de qui en tenim molt bon record en aquest poble. En va prendre el relleu el qui recordem com el Sr. Vicari, Mn. Josep Ruaix, devia ser l’últim vicari de facto en el poble i després Mn. Ramon Tuneu, acs, qui va marcar profundament la meva manera de ser sacerdot, en la meva època de seminari i estudis.

            De la meva infantesa, recordo amb molt d’amor a la germana directora d’aquell temps, la Germana Maria Àngeles Quintero qui, amb un caràcter de mil dimonis que ens estimava tant, va lluitar amb tot i amb tothom per obrir-se camí. És ella qui va aconseguir que es fes la segona part de la primària i que els nanos no haguéssim de marxar després del cinquè, sinó que poguéssim acabar el vuitè a l’Escola de les Monges.

            Va ser també el temps de l’entrada de les mestres, que venien a completar la plantilla de formadores. Elles ens van acompanyar en aquells primers anys de la nostra preadolescència. Eren els temps del viatge de fi de curs a Mallorca i de començar a estirar les capacitats del nostre estudi i aprenentatge, de l’Anna Maria, la Conxi, la Maria, la Ignàsia i la mateixa Adelfina, que avui demostren que han sabut tant bé prendre el relleu amb fidelitat de l’herència espiritual rebuda.

            Les orles del vestíbul de l’Escola encara ho testimonien així, perquè la del nostre curs és la segona que penja de la paret i aviat hi haurà la de la pubilla del meu germà gran, cosa que em fa una gran il·lusió.

 

Futur i il·lusions.

            Avui em parleu que, l’Escola ben consolidada, voleu ara lluitar per la secundària, tan necessària. N’estic tant content que opteu i aposteu per un camí educatiu realment integral de la persona. Perquè n’estem certs, que els estudis i l’educació és el que amb diners i amb esforç s’aconsegueix, però que ni amb diners ni esforç mai ningú no ens podrà prendre.

            L’Escola de primària és la que ens marca a la vida. De fet, els psicòlegs diuen clarament que el que aprenem en aquesta etapa de la nostra existència, especialment fins als deu anys, és el que articularà tot el nostre futur: la manera de ser, els hàbits principals, la nostra relació amb la família, amb els altres, amb el món, amb Déu.

            Els de la nostra generació, que vàrem néixer als anys 70, i d’això ja en fa quaranta, hem viscut una època de creixent relativisme, on semblava que tot era permès i que tot era possible i que tot era igual, que tant se’n donava. Crec igualment que els d’aquests anys hem pogut superar i créixer en aquest temps perquè teníem una formació sòlida, en valors que diuen ara, jo diria molt més: en conviccions, en fe i en esperança, educats en l’esforç, l’austeritat, en el progrés i el sacrifici.


Però també hi ha amenaces, ben atractives d’altra part.

L’onada forta de relativisme ha estat durant aquests anys de vaques grasses, on semblava que ens havíem de menjar el món i, on els qui ja ens ho mirem a pilota passada, ens sorpreníem pensant que tant enllà no es podia arribar, que un paleta no podia progressar més que un metge o un arquitecte, però que de fet era el que passava.

Acabem de passar una època, per entendre’ns, en què el adolescents de setze anys deixaven els estudis per anar a treballar de manobra i desseguida es compraven el cotxe de gran cilindrada i es dedicaven a llençar els diners. Un cop passada l’onada de l’abundància, fictícia, aquells són ara jovent que es troben al mig de la vida sense ofici ni benefici i es demanen ‘i ara què?’

Un estil de vida superficial que només pensi en passar-s’ho bé, en fer el camí fàcil, tampoc no valora l’estudi, ni l’educació, ni la formació, ni l’esforç, ni el treball, ni el sacrifici, ni la família, ni la vida, tampoc no estima ni té gens present la vida espiritual i ni religiosa.

Però aquests són uns valors que mai no han faltat, ni faltaran a l’Escola de les Monges de Sant Feliu. Per això voleu créixer, per això voleu donar el millor als vostres fills i néts, per això voleu que en aquest poble, que s’ha anat fent gran, no deixi de créixer l’amor per l’educació, per la família, pels valors que sí que orienten una vida humana i que són llavor d’eternitat.

 

Un foc encén un altre foc, ens deia Sant Francesc Coll.

            Les Germanes Dominiques de l’Anunciata teniu una tasca també complicada, en un temps de manca de vocacions i de difícil remuntada, per tal de deixar ben clar el camí a seguir, d’assegurar el futur per als propers cent cinquanta anys, perquè el carisma del Pare Coll continuï ben viu en el nostre poble i perquè el testimoni sigui ben viu en les properes generacions, per tal que no s’acceptin dissolucions, arranjaments, pèrdues de sentit, edulcoracions de la virtut que el Pare Coll va sembrar entre nosaltres.

            Les Germanes heu articulat aquesta Escola durant tot aquest temps i esperem que ho seguiu fent. Vosaltres vàreu acceptar la vocació religiosa i educativa de les Dominiques, renunciant a formar una família pròpia, però és que el Senyor Jesús ho va dir molt clar que ‘-Us asseguro que tothom qui pel Regne de Déu hagi deixat casa, muller, germans, pares o fills, rebrà molt més en el temps present i, en el món futur, tindrà la vida eterna’ (Lc 18,29).

            Avui ens heu convocat per aquesta celebració i som molts els qui hem acceptat amb gran goig de venir per dir-vos que continueu així i endavant, demostrant que Déu us ha donat a les Germanes multitud de fills i filles, de famílies que us tenen en gran apreci i que us recorden amb molt d’amor. Perquè si no heu tingut una família de sang, sí que l’heu obtinguda espiritualment i, en definitiva, és el que compta.

 

La gran família de l’Anunciata.

            Vaig descobrir fa poc, imagineu-vos, que l’escut de l’Escola era l’escena de l’Anunciació –l’Anunciata- de l’arcàngel Gabriel a Maria, en aquella miniatura tan ben feta que, de segur, molts com jo, encara no havíeu descobert.

            Aquest petit misteri ens indica com ‘allò més important és amagat als ulls humans’ ens deia Saint-Éxupery al Petit Príncep.

            Penso que el valor que ens vàreu passar les Monges i que avui hem de reivindicar més que mai és el de la família, formada pel pare i la mare que s’estimen i s’entreguen en el matrimoni, que porten vida i amor al món en els fills, que són aquells que quan són petits et voldries menjar i que quan són grans et sap greu no haver-ho fet!

            Quina alegria els que hem tingut la sort de créixer en famílies nombroses, amb més de dos i de tres germans. Quina alegria quan veus com tothom va tirant endavant, com ens podem ajudar, comprendre, animar en tots el moments de la vida, en els d’alegria i en els de tristesa, en els de felicitat i en els de dificultat, en la joventut i en la vellesa.

Quina alegria veure com els pares i les mares ho doneu tot pels fills i sabeu que aquesta és la missió a la que us ha cridat Déu i per la que també us presentareu al darrer dia per donar compte de la tasca que el Senyor us ha encomanat: estimar-vos i sacrificar-vos pels fills i ensenyar-los que el més important és desenvolupar la vocació que Déu ha posat en el cor de cadascú.

            Quina alegria portar vida al món i lluitar per vèncer les dificultats i donar un futur a les vides que Déu posa a les mans dels pares!

            Quina alegria quan els pares reuniu la família al voltant de la taula i els podeu alimentar i ajudar a obrir-se camí, perquè la millor herència que podem donar als fills és la formació i l’educació.

            Les Monges mai no us heu arrugat quan s’ha tractat de donar millor educació i nous serveis a les famílies, les vostres famílies. Tampoc no s’arruguen els que veniu aquí per demanar una educació de qualitat en la formació integral de la persona. Perquè heu tingut ben clar des d’un bon inici que l’Escola és una família de famílies i que els obstacles i dificultats us fan més grans.

 

Hi ha un temps per passar per l’Escola però el més important és que l’Escola passi per un.

            I és que hi ha moltes maneres de passar per l’escola, però només n’hi ha una perquè realment un quedi impregnat pels valors que viu i et transmet, sense fer res més d’especial que el quotidià, que l’ordre de cada dia, que la manera de treballar, que els valors que orienten l’esforç per assolir cada dia metes més altes.

            Al contrari, hi ha escoles que només s’hi pot passar, perquè que no tenen res o gairebé res per oferir que no sigui matemàtiques i llengua. Vosaltres heu estat, sou i sereu una Escola d’humanitat, per a recordar i ajudar a viure als infants i a les famílies la vocació divina que hem rebut.

            Aquest és el nucli de l’organització personal, de l’orientació futura i de l’articulació del sentit que cada persona i només cadascú pot realitzar: buscar la missió a la que Déu ens ha cridat a aquesta vida, extreure el millor de cadascú de mi mateix i desenvolupar-ho i expressar-ho. És pot dir millor el que representa la tasca educativa sinó a donar el millor de si mateix per oferir-ho per als altres i a Déu?


L’important no és passar pel Col·legi sinó que el Col·legi passi per mi.

 

            Cent cinquanta anys donen per molt i en aquest any, en què celebrem la Canonització del Pare Coll, és una bona ocasió per a dir-nos el què volem, el què voleu, en el proper segle i mig més que s’obre al davant. Perquè no hi ha res que no es pugui superar amb esforç, amor, pregària, dedicació, treball i sacrifici.

            Les famílies que trieu una escola cristiana pública no en teniu prop de tenir els nens aparcats, sinó que voleu que rebin la formació deguda, que hi hagi una comunicació fluïda entre el que voleu a casa i el que voleu a la classe, perquè no delegueu l’educació sinó que demaneu una col·laboració en conformitat amb allò que creieu i desitgeu per als vostres fills. Per això ajudeu tant com podeu l’Escola i hi poseu bona part de les vostres esperances.

 

El Col·legi com una veritable família de famílies.

            L’Evangeli d’avui, l’ovella perduda (Lc 15,3-7), ens parlava del Bon Pastor que recull el ramat i que es preocupa més per aquella ovella que s’ha quedat aïllada i que necessita més atencions que no pas per la que s’ha quedat sempre en el corral.

            Avui som nosaltres, cadascú, aquestes ovelles que les Germanes han aplegat i que hem acudit dels quatre punts de l’horitzó. De fet, som una mostra, perquè cent cinquanta anys donen per molt. M’heu dit que hi havia cent vuitanta persones a sopar al pati i que ja fa dies que aneu dient que no en podeu acceptar més, perquè ja no depèn de vosaltres i que no us podíeu pensar una resposta tan massiva. Ja us vaig dir que no podíem celebrar la missa tampoc a la Sala d’actes, per molt nova i flamant que sigui i que fins i tot la parròquia es quedaria petita, demostrant-vos així com us estima la gent i els vostres exalumnes: de fet els vostres fills i néts espirituals, que avui us hem volgut acompanyar!

            Per acabar, desitjar-nos a tots una feliç vetllada, una renovació cada dia més forta de l’esperit que vàrem rebre en el nostre Col·legi de Sant Feliu, sota l’empara de les Germanes Dominiques, les Monges, i que la festa d’avui l’hem de fer més de tant en tant, perquè és un goig retrobar-nos i poder veure i agrair a Déu el camí que cadascú de nosaltres hem anat fent al llarg del temps.

            Per molts anys que portem gravat en el més profund que si bé és veritat que un dia vàrem deixar aquest Col·legi, en canvi, encara és més cert que el Col·legi no ens deixarà mai a cap de nosaltres! Felicitats!

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s