LA INVENCIÓ DE SANT ESTEVE

Per al dia de Sant Esteve Mt 23,34-39 Josep Frassinetti – Llorenç Riber (1918. I.384-6)

Homilia per a la festa major de Sant Esteve de Vinyoles. La invenció de Sant Esteve. 3 d’agost – 2n dge juliol

Argument. Com a Sant Esteve, també a nosaltres el Senyor ens mostra el seu Paradís per a confortar-nos a patir per ell. Hem d’acceptar el patiment per al nostre bé i per a agraïment de Jesús. Els ulls al cel!

 

            Sant Esteve fou el primer que tingué l’honor d’escampar la seva sang per Jesucrist i Jesús volgué confortar el seu protomàrtir amb una magnífica visió, on el diaca veia el cel obert i Jesús mateix a la dreta del Pare –Ecce video caelos apertos et Filium hominis stantem a dextris Dei-.

            Això fou un gran confort per al sant màrtir qui, amb ànima invencible i amb alegria jubilant, consumà l’holocaust de la seva vida.

            Considerem que així també ho farà Jesucrist amb nosaltres, ja que si nosaltres no hem de ser màrtirs per Ell escampant la nostra sang és, no obstant, necessari que patim per Ell. Fóra necietat imaginar-nos que aniríem al paradís per un camí de flors. Però som febles i el patiments ens fa por; per això tenim necessitat en la nostra feblesa d’un confort.

On el trobarem? En la fe en el paradís! El cel no era obert solament per a Sant Esteve qui el veia, és també obert per a tots els seguidors de Jesucrist i, allà dalt, amb fe, cal que tinguem fits els ulls.

            Diu Sant Joan Crisòstom: “Què trobem en aquesta terra? Dissorts i misèries, sempre d’una manera o altra hem de patir: qui les malalties, qui les persecucions, qui les morts primerenques, qui les calúmnies, qui les enveges, qui les pertorbacions, qui les ires, qui les cobejances, qui les innombrables enveges, qui les diàries ansietats, qui una successió interminable de mals i, de per tot arreu, dolors sense nombre.

            I aquells qui en aquest món cerquen la felicitat, troben afanys més grans i patiments. En aquest món cal, doncs, patir, però nosaltres cristians, hem de patir amb paciència, per Jesucrist.

            Alcem, doncs, els ulls d’aquesta terra: girem-los vers el cel, que és obert per a nosaltres. Allà dalt, diu el mateix Sant Joan, no trobarem ni malalties, ni dolors, ni matèria de pecat, ni d’angoixa, ni conflictes. Allà dalt és la nostra vera pàtria, la nostra Església, transmudada en triomfant festa interminable.

            Amb fe viva contemplem la sublimitat del cel, que així com era obert sobre Sant Esteve, també és obert damunt nostre i llavors, amb paciència, sofrirem les misèries d’aquesta vida i no sols amb paciència, sinó amb alegria, abraçarem el patiment.

            La malaltia us atribola? La pobretat us escanya? La calúmnia us oprimeix? Alceu doncs els vostre ulls al cel i vegeu qui està assegut a la dreta del Pare.

És aquell Jesús qui, amb tants patiments seus, us obrí les portes d’aquella glòria immortal i ara per al vostre propi bé vol que patiu alguna cosa per son amor.

Sí, per al vostre propi bé, perquè si no haguéssiu de patir res en aquesta vida, massa hi aficionaríeu el cor i us oblidaríeu de Déu, del vostre fi, del paradís, i no podríeu adquirir aquells mèrits preciosíssims que obtenim patint per amor de Déu.

I, encara que no fos per al nostre bé, no ho hauríem de fer almenys per gratitud, tal com ha patit Jesucrist per nosaltres, per correspondre en el que sigui possible a tant d’amor seu?

Mireu, doncs, els sants, per què amaven tant els patiments? Doncs perquè Jesús patí i en pensar que Ell tant havia sofert per llur amor, sols per això se sentien animats a patir. Per aquest amor a Jesús canta l’Església en aquest dia ‘foren dolces les pedres del torrent que donaren la mort a Esteve’ –Lapides torrentis illi dulces fuere-.

            Aquest sia, doncs, el nostre confort en les angoixes i els dolors d’aquesta vida: mirar el cel obert i, a la dreta del pare Celestial, Jesucrist, que ens espera en el seu Regne i vol que així com haurem estat companys en les tribulacions, ho siguem també en la consolació –sicut socii passionum estis, sic eritis et consolationis-.

           

Amb aquesta fe viva tot el món ens semblarà no-res i, encara que haguéssim de sacrificar la vida per Jesús, també ens semblaria no-res. I, certament, davant de l’eternitat del Paradís, que és sinó un no-res el patir momentani d’aquest món?

            Per això, quan algú de nosaltres es troba afligit, calumniat, perseguit, alci els ulls al cel i digui entre si mateix: ‘vet aquí qu ela fe em mostra el cel obert i Jesucrist, per qui pateixo, és qui m’hi espera per a donar-me la corona’ –Ecce video caelos apaertos et Filium hominis stantem a dextris Dei-.

            D’aquesta consideració en tindrem necessitat sempre, puix que ocasions de patir no en mancaran en aquest món. Què en traurem de cercar sempre la manera de gaudir? L’esperança d’aquell qui creu fruir sempre en aquesta terra és nècia, com la d’aquell qui en un bosc d’espines no cerqués més que trobar-hi flors.

            Si tenim la sort d’amar nostres creus, com ens semblaran de lleugeres i augmentaran el nostre goig en el cel.

            Preguem a Sant Esteve que ens doni el coratge, la fe i l’esperança de veure, en les proves d’aquest món, el cel obert i Jesucrist triomfant sobre el mal, el pecat i la mort.

 

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Espiritualitat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s