L’HOMILIA DE MARTA I DE MARIA (Lc 10,38-42)

            Ens trobem avui a la casa de Betània. Marta i Maria són germanes de Llàtzer, amics tots de Jesús, on ell anava de tant en tant a descansar, a desconnectar.

            Quina immensa sort, trobar-se amb Jesús, era una loteria, la que et tocava i la que els va tocar a la casa de Betània.

            Moltes vegades ens hem dit que si tinguéssim Jesús amb nosaltres, tot seria més fàcil, que res no ens fallaria, que la nostra fe seria més forta, que no ens deixaríem portar pel què diran. Però això no és així i l’evangeli d’avui ens ho retrata de forma molt clara.

 

            Marta corre amunt i avall per a servir Jesús. Maria s’atura, sembla que no faci res, i es queda embadalida als peus del Senyor, escoltant el que diu, veient-lo, contemplant-lo, enamorada diríem, no deixant que caigui cap mot a terra dels que surten de la boca de Jesús.

            Marta, en canvi, vol omplir la boca i satisfer el Senyor amb coses materials, també molt necessàries i importants, però només n’hi ha una d’imprescindible, que és la que Maria ha pres i la que no li serà pas presa, ni en aquest món ni en la vida eterna, perquè aquest és també el nostre fi i la nostra meta: acollir el Senyor i deixar-nos portar per ell, per la seva Paraula, perquè ‘no tan sols de pa viu l’home sinó de tota Paraula que surt de la boca de Déu’ Mt 4,4. I és que Maria és la que ho està posant en pràctica.

            Pensem per un moment que anéssim a veure uns parents, uns amics, i que quan arribéssim, sí, ens servissin de tot, ens donessin el millor que tenen, ens hostatgessin a la seva millor habitació, però no estiguessin per nosaltres, no ens prestessin atenció, ens tractessin com qui té un client de l’hotel, a qui sadollen amb tots els capricis però no té cap atenció personal.

            El desencís i el buit personal seria immens. Sí, estaríem molt ben servits, però no era pas això el que veníem a buscar: veníem a buscar atenció personal, contacte amical, conversa, companyia…

 

            Tots portem en el nostre interior molta Marta i més aviat poca Maria, i que els joves no ho malinterpretin, i justament perquè vivim en una societat i una cultura del que és útil, una cultura de l’ocupació, de la importància d’ocupar el temps i de sentir-nos útils. Però les que són útils són les coses i no les persones. En tot cas, les persones fem útils les coses i hem de vigilar a no convertir les persones en coses.

En francès, les ‘outils’ són les eines. En una cultura materialista, més aviat convertim les persones en eines i no les tractem com el que es mereixen, fills i filles de Déu, sinó que valorem els altres pel que ens poden servir, pel que en podem treure, pel servei que ens fan. Res més lluny de la voluntat de Déu.

 

           

Aquest perill és també el nostre: malaurat el treball de l’apòstol, el seu esforç de cada dia, la lluita per vèncer el sofriment i la donació de si mateix, que no es nodreix de seure als peus del Senyor, d’obrir-li la porta del seu santuari interior, de trucar hores i hores a la porta del sagrari, d’adormir-se esgotat amb el llibre de la Paraula a les mans i el cor inflamat com els deixebles d’Emmaús. MCD juliol 2010.

            Heus aquí el secret: escollir la millor part. L’única necessària. A fi de descobrir, pacientment, allò que el Senyor vol de mi. Donant-li temps perquè parli. Sense voler prendre decisions pel propi compte. Obert sincerament a comprendre i acollir la seva voluntat.

            En cadascun de nosaltres, Senyor, hi has posat la capacitat de treball i de servei a Marta i la necessitat de pregar de Maria.

Que sapiguem unificar el nostre esperit per viure amb alegria i sense sentiments de culpa.

            Ajuda, Senyor, tots els qui malden per fer aquest món més acollidor. Que sentin el nostre escalf i que sapiguem valorar-ne el treball.

            La nostra societat, Senyor, valora poc l’opció dels pares i mares que decideixen dedicar-se a cuidar la casa i els fills.

            Que sapiguem valorar llur opció i que no fem comentaris o comparacions que els puguin resultar dolorosos.

            Tampoc no són gaire apreciades, Senyor, les persones que es dediquen a la vida de pregària. Que sentin la solidaritat dels creients i que gràcies a la seva intercessió, avancem en la vida de l’esperit. MCD. Preguem amb l’Evangeli.

També aquest temps d’estiu, en què molts teniu també el vostre temps de descans, mirarem que sigui un temps de Déu, un temps per a trobar-nos de forma especial amb el nostre Creador, que al setè dia va descansar i va santificar així el temps de l’home.

Mirarem de trobar el nostre temps per posar-nos als peus del Senyor: per assistir a la missa cada diumenge, encara que siguem fora del poble, encara que siguem en un país estranger, per deixar-nos emportar per la bellesa de la Paraula de Déu, pels seus desitjos per a cadascú de nosaltres.

Mirarem de tractar els altres tal i com voldríem tractar el Senyor.

I de fet, aquest és un bon criteri, examinar com tracto els altres, els més petits, els més necessitats, els de casa… així estic tractant el Crist mateix Mt 25,25.

            I, finalment, aquest estiu serà un temps de purificació personal, perquè enmig del descans d’aquest temps diferent que és l’estiu, miraré de créixer en santedat, de deixar que els sagraments, i en especial l’eucaristia, m’alimentin i em transformin, segons la voluntat de Déu, que continua venint a mi i convertint-me en el seu amic, la seva amiga, perquè em vol regalar nogensmenys que la seva Presència.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Espiritualitat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s