La infraestructura metafísica, de Rémi Brague. Cruïlla, 2010. 104p.

La Fundació Joan Maragall ens té acostumats a publicacions de divulgació sobre filosofia, literatura, ciències naturals, coneixement, teologia i en la seva darrera entrega ens ha fet arribar aquest recull del que foren les sessions de la 12a aula Joan Maragall, amb l’autor Rémi Brague, amb el títol que encapçala aquesta comunicació.

         Potser el millor de les publicacions de la Joan Maragall són la seva edició. En efecte, uns llibres que són fàcils al maneig i agradables a la lectura, de tal manera que, en rebre el llibre el divendres al migdia, fou a la tarda, abans de la missa, que ja me l’havia empassat totalment.

         L’aportació, en canvi, no és tan interessant. De fet, el Sr. Brague s’esplaia, això sí amb molt bona eloqüència, sobre l’estat actual de la metafísica a Europa, s’entén, per dir que la metafísica ha mort per a moltes instàncies de la nostra societat i que, si hi ha algun plantejament, més enllà de les coses físiques i visibles –ta metà ta fisikà- és una infraestructura del present, del que és útil i del que serveix al jo personal, a l’egoisme, en definitiva.

         Sr. Brague, això ja ho sabíem, de tal manera que vostè es rabeja fins i tot en la pregunta sobre si val la pena portar fills al món, en una terra tan injusta com aquesta. Entenc, per tant, que vostè no té fills o que no pot respondre als milions de famílies que sí que en tenen perquè enlloc no apareix un plantejament que vagi més enllà de l’escepticisme, del relativisve i, fins i tot, del nihilisme de Nietzsche.

         Potser vostè no podria haver citat i tingut en compte que si hi ha algun plantejament que aposta per al futur és el de la filosofia de l’ésser? Reconeixent que les coses, les persones, el món és, així, en absolut, i que la vida correspon a aquells que viuen d’acord amb l’ésser, donat per l’Ésser absolut.

         Potser vostè encara s’ha cregut massa la dissociació metodològica però artificial que féu Descartes i els seu deixebles, per reduir la ciència a quelcom manipulable i abastable i no reconèixer que hi ha més part de realitat que mai no podrem capir ni entendre, que no pas la que podem comprendre?

         És que potser no ens podem meravellar davant de la realitat mundana i humana i deixar-nos prendre pel fet que mai no podrem arribar a comprendre del tot allò que la realitat per ella mateixa ens vol comunicar?

         És que la immensitat de la realitat – creació no ens suposa un desbordament intel·lectiu que ens fa adonar que més enllà de l’ésser humà hi ha l’Ésser del qual en prové tota existència?

         La lectura de Rémi Brague, malgrat la seva eloqüència i capacitat de comunicació, em deixa un regust d’insatisfacció que només puc trobar en una nova – antiga proposta que l’autor no presenta: la metafísica de l’essència de l’ésser.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s