QUI LLEVA EL PECAT DEL MÓN? a l’entorn de Jn 1,29

De petit em fascinava i m’interrogava, recordo, aquesta expressió que el sacerdot exclama just abans de la comunió, des del darrera de l’altar. Una paraula molt catalana, molt nostra: ‘llevar’, a més del significat de llevar-se del llit, en tenim d’altres més sucosos.

Per exemple es pot dir:

‘Llevar Déu’ que és justament l’acció del sacerdot quan realitza l’elevació.

‘Llevar fruit’ es diu d’un arbre que dóna fruita.

‘Llevar el tap d’una ampolla – l’espina a un peix – el suro d’una alzina’

Però també ‘aquest no és capaç ni de llevar la vida a un mosquit’.

‘Llevar l’àncora’ i en llenguatge marí es lleva tot el que es treu de l’aigua: una embarcació, la xarxa, el peix, les nanses, el palangre…

‘Es lleva acta’ en el sentit de prendre nota d’uns acords en una reunió.

‘Llevar el camp’ significa alçar les tendes d’un campament.

‘llevar la taula’ fins i tot, vol dir desparar-la.

Ara bé, el nostre sentit de l’Evangeli d’avui se centra, per tant, en treure, esborrar, extreure, eliminar el pecat del món.

            I qui té necessitat que algú llevi el pecat del món? Doncs els pecadors.

            Més aviat, l’estil de vida que es porta avui dia porta a no saber reconèixer el mal comès, a no voler admetre que necessitem un salvador. Vivim com si tinguéssim la convicció que no hem de morir mai o que no ens hem de presentar un dia davant de Nostre Senyor.

            Més aviat, el món en què vivim va tirant, mira endavant, com una conseqüència d’una mentalitat cristiana, de fet, que ens fa mirar el futur amb optimisme i esperança: encara que hi hagi dificultats, el demà serà millor.

El malalt creu sempre que se’n sortirà. El moribund no és advertit dels riscos que pateix la seva vida i, d’aquesta manera, no se’l prepara per a la mort. I, de fet, quan resulta que no tenim esperança, és clar, ens desesperem. Que pobre és aquell que no té on aferrar-se sinó en el propi jo.

La persona necessita esperança, la humanitat la necessita: l’esperança del Nadal, de l’encarnació del Verb etern de Déu en nosaltres, que ens mostra de quina manera Déu pren seriosament la nostra existència i la vol compartir amb nosaltres.

Avui hi ha múltiples temptacions que destiroten molts cristians.

            1. Nous grups, noves filosofies. Persones que s’erigeixen en nous predicadors de la salvació i que vénen a dir: jo sí que ho faig bé, jo sí que dic la veritat. L’Església s’equivoca, dels capellans no us en podeu fiar. Convé que abandoneu l’Església i que feu tot el possible perquè n’hi hagi molts que l’abandonin.

            Quin és el seu error? En nom de l’abandó del sacerdoci i de l’Església, s’ha de constituir una nova església, uns altres sacerdots.

            Com aquella persona que, buscant una experiència espiritual, se’n va a veure un gurú a la Índia, perquè aquella persona sí que té un poder especial i les seves abraçades guareixen les persones.

            I doncs? És que penses viure sempre al costat d’aquell gurú, d’aquella espècie de sacerdot? És que pensen anar cada setmana a l’Índia? No és una resposta sencera sinó només un anhel d’un moment. Passa de seguida i la teva vida torna a caure en l’absurd perquè el que t’hi falta no és una filosofia més o menys encertada, sinó la pràctica de la caritat, de l’amor envers els qui tens més a la vora. I qui no tens més a la vora que Déu nostre Senyor, el Déu de Jesucrist que sí que lleva el pecat del món!

            Certament que necessitem que algú llevi el pecat del món, que se l’emporti, que el destrueixi, que el desfaci i l’aniquili. Ningú més no ho ha fet, sinó Jesús i, en Jesús, l’Església. Perquè el nostre Credo anuncia que ‘crec en Església, santa, catòlica, apostòlica i romana’ que diem els catalans.

            Renunciar a l’Església, com alguns fan, que és la nostra mare i mestra, és renunciar a la mare de la que hem rebut la vida, l’amor i la fe, que en definitiva és la que ens salva.

            El cristià que deixa l’Església acaba essent una persona que deixa de ser cristiana.

            Deia Sant Agustí: ‘és millor estar en l’Església encara que en l’error, que no en la veritat i fora de l’Església’.

            Encara més, el dia de Reis us parlava de nous predicadors en el poble, que prediquen el no-res: que res no val la pena, que res no és res, que Déu és mentida i que també ho és la ciència o la religió. En parlaré un dia d’aquests en el full parroquial.

            No es pot dir que tot és relatiu, que tot és mentida i que la meva veritat és l’única veritat, perquè aquesta seria una contradicció.

            Les persones estem en constant recerca de la veritat, perquè la veritat és sempre molt més gran que nosaltres mateixos. No l’arribem a posseir mai, sinó que es troba al nostre davant. Això sí, les persones la reconeixem com a tal, perquè els homes i dones hem estat fets a imatge i semblança de la Veritat, per això hi tenim una especial tirada.

            La veritat amb la qual orientem i organitzem la nostra vida, encara que no ho acabem d’aconseguir mai del tot, perquè només podem pretendre que la veritat ens posseeixi.

En efecte, la veritat és veritat i la mentida, és veritat que és mentida.

            L’ésser és i el no-ésser no podem dir ni que no sigui, perquè no és res; és no-res.

            L’ésser, per contradicció, no es pot fonamentar en el no-ésser i, al contrari, el no-ésser tampoc no pot ser la regla i la raó de la realitat i de l’ésser.

Qui lleva el pecat del món, doncs? No pot ser d’altre que Jesucrist.

            Només ell, l’esdeveniment del Verb etern de Déu que s’ha encarnat perquè nosaltres tinguem vida a desdir, és capaç de llevar el mal, el pecat i la mort, destruir-los i anul·lar-los a la creu, per la seva passió, mort i resurrecció. I això és el que celebrem i vivim els cristians en l’Església, des de sempre i per sempre.

El germà petit dels Karamàzov diu:

«Hi ha en el món Algú que pugui perdonar i tingui dret a fer-ho, realment?

Doncs bé, aquest Ser existeix i Ell pot perdonar-ho tot i a tots, perquè ell mateix ha vessat la seva sang innocent per tots i per a tots»

Cap gurú no ha vessat la sang per mi, cap savi no ha donat la vida per mi.

Cap filòsof, per molt savi que sigui, no em pot salvar del pecat, del mal i de la mort.

Només en Crist podem trobar la plenitud de la Salvació, perquè ell no tan sols ens predica l’Evangeli, sinó que el fa carn, el fa realitat, el fa paraula, el fa esdeveniment.

Només Crist fa allò que diu.

Només puc aspirar que la vida de Crist s’imprimeixi en la meva ànima, que en mi el Senyor reprodueixi la seva Passió, Mort i Resurrecció. Aquesta ha de ser la nostra màxima aspiració.

I així, és en cadascú de nosaltres, que el Crist es realitza, es revela, es fa veritat i aliment.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s