NO US PREOCUPEU

El missatge de Jesús en aquest diumenge és el de posar la nostra confiança en el Regne de Déu. Mt 6,24-34.

Així com l’esportista lluita contra el seu cos, el cristià lluita contra la carn, que no es troba tant en el cos, sinó en la ment i en la consciència. El cristià lluita contra aquell esperit que l’atenalla i el relliga amb aquest món, que el separa de Déu, i li fa estimar més les coses de la terra que no pas a Déu; més les creatures, que no pas el Creador.
Una lluita constant que tenim contra la concupiscència, contra aquesta tendència que ens fa decantar, com els carrets dels supermercats, que sempre van cap a la dreta i no poden anar de dret, nosaltres tenim la tendència cap a la carn, cap a les temptacions d’aquest món: voler-nos assegurar la vida, el vestit, el menjar… fins i tot, assegurar-nos-ho vàries vegades, mentre en canvi hi ha moltes persones, milions, al món que no tenen el mínim per a viure dignament.

Aquesta setmana es donava a conèixer una enquesta sociològica a Catalunya, realitzada per gent que no és catalana, perquè poguéssim entendre quina és la nostra manera de pensar i de funcionar.
Les conclusions a les que arribaven és que els catalans som extremadament permissius i tolerants, però d’una tolerància passiva, aquella del deixar fe i no ficar-nos en les coses dels altres, perquè tothom té el dret de fer el que vulgui, de la manera que vulgui, mentre no siguin una molèstia per als altres.
Per contra, quan es demanava una mica més enllà i es preguntava pels valors que orientaven de veritat la família i la persona, com per exemple, a l’hora d’educar els infants, la resposta és força uniforme: per a educar bé un nen, convé que tingui un pare i una mare.
És el que en diem una diferència clara entre el que diem, el que s’expressa portes enfora, el que tothom creu, el que tothom diu, i el que realment un practica i que es podria resumir en un dir: ‘la gent que faci el que vulgui, però per establir una veritable família, convé un home i una dona, amb una descendència’. És que podem demanar res més?
D’altres opcions són minoritàries i estan carregades de conflictivitat, de fracàs continu i nosaltres no volem donar pistes falses.

Per això convé que diguem i que repetim allò que creiem, allò que s’aguanta, allò que a nosaltres ens ha anat bé. Confiant que no ens estem predicant a nosaltres mateixos. Sabem prou bé que som pecadors, imperfectes, necessitats de redempció, de pau, de perdó i que, per tant, difícilment ens posem com a models.
Al contrari, de model només n’hi pot haver un: el Crist. És a ell vers qui ens girem i fixem la nostra mirada. Ell és el bo, el perfecte, el vivent, que ens dóna la vida veritable.
Així, doncs, als més joves, convé que els donem exemple, que els ensenyem on es troba la veritat i la bellesa. Busquem el regne de Déu i la resta ens vindrà de més a més, perquè Déu coneix realment el que ens convé, de veritat.
Convé que els parlem del bé, de la bondat, de la bellesa, que brollen de Déu, que vénen pel Crist, que Déu ens dóna, i que el servim a tothom, que nosaltres siguem els primers i els més convençuts.
Anem a l’encontre de la veritat. Desitgem que la veritat ens posseeixi, que ens agafi, que ens transformi i ens converteixi, i aquesta veritat no és altra que el Crist.
Que no ens puguin dir, temps després, que no els hem dit el que pensàvem, que no els havíem advertit, que no faltin dels nostres llavis, les paraules de l’Evangeli, de la fe i de l’Església.

No és en va que aquesta setmana una àvia se’m mostrava preocupada: els nostres joves ho tenen tot i en canvi estan més tristos que mai.
Resposta: és que han perdut la fe.
I ella contestava: i la culpa també és dels seus pares. Sí, perquè primer diuen, no és important el baptisme o la comunió, ho podem deixar per a més endavant, per a quan ell vulgui.
És igual si es casen per l’Església, pel civil o no es casin, l’important és que s’estimin.
Sí, però és que si s’estimen, no hi ha d’haver cap impediment perquè es casin i formin una família.
A poc a poc, en aquests últims anys, s’han posat els fonaments perquè la gent sigui desgraciada, perquè es refiessin que sempre havien de ser joves, sempre havien de tenir totes les forces, sempre guanyarien diners, sempre les coses anirien bé… i què passa quan la vida, tota ella, entra en crisi? La qüestió fonamental és que molts han perdut la fe, que s’ha estroncat la transmissió de la fe cristiana, per deixadesa, per desídia, per una erosió contínua de l’Església, per un desprestigi de la institució, però el que és veritat és que hi ha hagut generacions senceres que s’han avergonyit de la fe en Crist. A aquests se’ls aplica aquella altra paraula: ‘també jo me n’avergonyiré davant del meu pare del cel, quan arribi el darrer dia’ Jn 12,48.

Busqueu, doncs, el Regne del cel i la seva justícia, i tota la resta us serà donat de més a més. Lema del Cottolengo.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en General i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s