QUI ÉS DÉU PER A TU?

Sense anar més lluny, aquesta setmana una nena d’uns deu anys em demanava, al mig de la classe però en secret: ‘escolta, mossèn, tu creus en Déu?’ I és que quan un infant et fa una pregunta d’aquest tipus, et quedes molt fred, perquè t’adones que allí s’hi juga en bona part el futur de la fe d’aquella personeta.
La meva resposta: ‘sí, i tant!’. I continuà dient-me: ‘doncs, jo no puc creure en algú que provoca la mort dels nens petits, tal com ens ho explica la història de les plagues d’Egipte, allà al llibre de l’Èxode i Moisès i tot això’.
Doncs tenia raó, la nena, no es pot creure en un Déu que provoca la mort dels innocents, justament perquè aquest no és el Déu de Jesucrist. Li vaig respondre que aquella història explica que quan dos poderosos es barallen, per exemple en una guerra, els que en surten més perjudicats no són pas els poderosos i els rics, sinó els més febles, i aquests són sempre els nens, les mares, els malalts. Per tant, la conclusió, una de les possibles és que hem d’evitar les guerres al preu que sigui.
Ahir mateix ens sentíem colpejats pel fort terratrèmol del Japó, que no se sap fins a quin extrem haurà portat una de les potències mundials. El Big One, un esdeveniment inesperat i incalculable, de conseqüències imprevisibles i de les quals, el gran país japonès tardarà molt a poder-se’n aixecar, també amb les conseqüències nuclears que sembla que hauran portat. És el misteri del mal i del sofriment dels innocents que han perdut la vida en un esdeveniment com aquest.
Davant del mal, el Senyor ens mostra com la seva resposta no és la de respondre-hi amb uns fets espectaculars, sinó amb el compromís de la pròpia vida. No es tracta de voler-se’n sortir sol o sense els altres, sinó que ens salvarem amb aquells que jo estimo i pels quals dono la vida i l’entrego generosament.
El món és incomplert, la creació també i Déu ens hi ha posat perquè la finalitzem perquè li donem un nou sentit i la completem, perquè amb el nostre treball, vida i amor, ens sentim participant de l’acte creador de Déu.
A Déu també li surten malament les coses. Ho veiem avui amb les primeres dues lectures. Però això no el porta a desesperar, sinó a pensar com i de quina manera l’home ha de ser salvat: per això envia Jesucrist, que ja no vol la sortida fàcil sinó la resposta a la que el seu Pare del cel el crida perquè desenvolupi la seva missió.
En un altre nivell es mou un altre relat, el de les temptacions de Jesús (Mt 4) que en aquest primer diumenge de Quaresma s’ha predicat a les esglésies. Allí hi veiem un Jesús temptat pel diable i aquest, oh sorpresa, li posa textos de la Bíblia per desencaminar el Messies de la seva vocació, del seu veritable objectiu per al qual ha vingut a aquest món. Tenim, sense anar més lluny, una utilització maligna de la Paraula de Déu, revelada i que comunica la veritat, però que es fa servir per a uns fins que no són els divins. Aleshores la Paraula, que hauria de ser portadora de veritat, es prostitueix i es decanta de la seva autèntica finalitat.
Són tres temptacions, les que sofreix Jesús, que les aguanta en començar la seva missió i que representen una posada en crisi del camí de Salvació que ha triat per a salvar la humanitat. Vegem-ho.

Primera. Resoldre amb el poder i la divinitat de Jesús, els problemes de les necessitats primàries d’aquest món: ‘digues que aquestes pedres es tornin pans’. De fet, el diable assumeix i accepta que Jesús ho pot fer, i per això li ho diu que produeixi una transformació física de les coses materials. Si ho fes així, de fet, compraria la humanitat. Entenguem-ho: ‘us resolc els vostres problemes, ara m’heu de fer cas per força o per un agraïment forçós, m’heu d’obeir’.

Però no, el camí messiànic de Jesús és el camí de la conversió espiritual, conversió del cor de la persona des de la seva llibertat. Recordem que més endavant, quan multiplicarà els pans i els peixos (Mt 14), tampoc no ho farà fent un joc de mans espectacular, sinó que ho farà posant en comú el poc que té i apel·lant a la generositat de tothom: si posem del que tenim per resoldre el problema, segur que tenim la solució més a prop, és el que ens diu Jesús amb la compartició dels pans i els peixos, més que no pas la multiplicació.

Segona.
La segona temptació és la del gest espectacular, la del camí de no assumir la humanitat, sinó únicament de considerar-se un déu que camina per aquest món: ‘tira’t daltabaix -li diu el maligne- perquè està escrit que Déu no deixarà que els teus peus no ensopeguin amb les pedres’, i el Senyor li contesta ‘no temptaràs el Senyor, el teu Déu’.
Perquè temptar Déu és el contrari de confiar en ell. Temptar-lo és demanar-li proves de la seva providència per motius de dubte i d’incredulitat -recordem aquí l’actitud de Zacaries davant de l’anunci de l’àngel (Lc 1); és voler provar si pot fer el que nosaltres desitjaríem. Per això, Jesús confon el dimoni dient-li que, no dubtant de la protecció de Déu el seu Pare, no ha de fer una experiència diferent, ni demanar-li noves proves perquè això seria temptar-lo, i això no s’ha de fer (Scio).
També podem resseguir l’Evangeli per trobar, novament a la Passió de Jesús, la temptació de ‘si ets Fill de Déu, baixa de la creu i creurem en tu’. Jesús es resisteix novament allà també, perquè s’hi juga, precisament, l’èxit de la seva missió. Déu parlarà, sí, però després que Jesús hagi assumit plenament la humanitat, també en la seva mort, perquè serà en la Resurreció que Déu donarà al seu Fill, que es revelarà la veritable identitat i acció del Pare i Creador.

Tercera.
I és que el que està en joc és la identitat de Déu en la missió de Jesús. L’Evangeli de les temptacions és una posada en crisi de la seva identitat, perquè el Natzarè assumeixi plenament la seva identitat i no busqui sortides fàcils.
Per això l’última temptació serà la del pacte amb el diable, que proposa que convé deixar-nos estar de radicalitats i autenticitats perquè el príncep d’aquest món pugui fer la seva en mi.
Cal que em desfaci dels petits o grans pactes amb el diable que portem tots a sobre i que marquen la nostra ànima, marquen la nostra vida. Tot allò que no va a l’arrel, totes aquelles actituds que no miren de buscar la veritat i que acaben encasellant-nos i tancant-nos en nosaltres mateixos.
La llibertat només serà lliure si es deixa guiar per la veritat. Si no ho fa així, es converteix en llibertinatge i es necessiten lleis molt dures per governar una societat llibertina perquè no es produeixi el caos i és que al final s’acaba produint. Convé deixar-se guiar per la veritat i aquest no és altre que Jesucrist: Ell és el Camí, la Veritat i la Vida.
Aquest temps de Quaresma, que ens condueix indefectiblement cap a la Pasqua del Senyor, sigui una veritable opció de gràcia i de veritat perquè purifiquem en nosaltres el rostre de Déu, ens deixem guiar pel Crist-Veritat i celebrem amb joia la Resurrecció del Senyor que, assumint la nostra condició humana, ens ha salvat de tot mal, de tot pecat i, fins i tot, de la mort, conduint-nos a la Vida plena.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en General i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s