Us presento la Mare Teresa Gallifa i Palmerola, filla de Sant Hipòlit de Voltregà

ESPIRITUALITAT DE LA MARE TERESA GALLIFA I PALMAROLA
Dimensió Teocèntrica, per la Gna. Josefa G.Veiga.

Confiança en Déu. ‘Per això us dic: No us preocupeu per la vostra vida’ Mt 6,25.
Jesús ens exhorta a confiar en el Pare, a no deixar-nos ofegar per les preocupacions terrenes en detriment de les preocupacions espirituals. Si haguéssim de fixar-nos en una sola actitud de Mare Teresa, no podria ser una altra que en la gran confiança que va posar en Déu.

De què parlem, quan parlem d’espiritualitat?
– És aquesta espurna divina que ens desperta a SER AMOR UNIVERSAL. És aquest Alfa, Omega i arrel contemplativa i actuant de l’equilibri al que tota criatura està destinada, per pur do, a millorar-se i a ser impulsora de generacions superiors, misteri visible de la raça humana. Espiritualitat laica sense fonament del reiqui infinit.
– És la transcendència del material. Destriar l’esperit, veure el que no es pot veure amb els ulls humans, comprendre els signes i els símbols, paràboles, etc. L’Esperit ens farà veure la Llum.

– Espiritualitat ve d’Esperit, certament. Per a parlar d’espiritualitat, caldrà refererir-nos a l’Esperit Sant de Déu, a la tercera persona de la Trinitat i del que inspira i mou l’Esperit de Déu en defora de Déu, sense acabar de ser enfora, perquè, de fet, l’Esperit ens convida i ens atreu a viure la mateixa vida de Déu.
El guia i conductor d’un cristià és l’Esperit Sant. Ell ens ensenya i ens inspira tota la Veritat, Jn.16,13, no pot haver-hi espiritualitat si no deixem actuar l’Esperit Sant que ens parla a través de les escriptures, en el silenci i la meditació i, ajudar-nos de guies espirituals formats i transformats per l’Esperit en la vida cristiana.
A l’església tenim corrents d’espiritualitat conreades per persones que han elevat el seu nivell de consciència, es van expandir en el seu entorn i van passar a ser universals, tals com:
– Sant Benet, amb el seu Ora et labora;
– Sant Ignasi, amb el seu Principi i fonament;
– Santa Teresa, amb la seva Unió amb l’Estimat, 6a morada;
– Sant Joan de la Creu: mira el crucificat, contempla les seves nafres;
– Sant Francesc d’Assís, i la recuperació de la natura creada per Déu;
I molts d’altres que, seguint les petjades de Crist, van viure una donació plena a Déu, vivint la presència de Déu en la vida quotidiana i transmeteren a la seva església una economia espiritual tant mística com ascética.

Vida espiritual de la Mare Teresa.
Teresa es defineix ella mateixa pel caràcter espontani i enèrgic, de tal manera que diu d’ella mateixa que, ‘si no hagués estat per una gràcia especial de Déu, no crec que hi hagués hagut ningú que m’aguantés’. OMC p.329. No obstant, les persones que la van conèixer, la defineixen com a una persona d’un tracte agradable i que donava molta pau.
Per comprendre l’Espiritualitat de Mare Teresa, hem d’anar a la vivència religiosa del seu temps: vida sacramental, oració, actes piadosos, exercici de les virtuts, obres de misericòrdia, obediència, amor; oberta com estava a l’escolta i a la recerca de Déu i la seva voluntat, en la contemplació de la creu i de la naturalesa i va disposar el seu esperit a viure les virtuts de la fe, de l’esperança i la caritat, en grau heroic.
Per seguir la vida de Déu en Teresa Gallifa, resseguim la seva vida per adonar-nos dels moments més importants i impactants per a ella, que la varen fer ser tal i com era i com va li va inspirar la fundació de les Serventes de la Passió.

Infància
Teresa descobreix la filiació divina a través dels seus pares. Déu era Tot a la seva casa; en les penes i en les alegries. La catequesi de primera comunió va obrir a Teresa el desig de viure una història d’amor amb Jesús, se sentia una dels nens que anaven amb Jesús en la seva vida pública. Jesús, a través dels evangelis, li parla del Pare bo, misericordiós i provident que la va fer viure amb fe, refiada com la filla que ho espera tot del seu pare. També van tenir molt a veure, les vides de sants que la seva mare li llegia. Va adquirir, amb això, una forma senzilla, humil i íntima, de tractar el Senyor. Una mare cristiana, c.2.
Aquest sentiment de pietat filial al Senyor la va acompanyar en tots els moments de la seva vida. Teresa va lliurar el seu cor a Déu des de la seva més tendra edat. ‘Tota la meva vida, ja des de nena, vaig tenir grans desitjos de fer-me bona, i grans desitjos d’estimar a Déu’. OMC, p.34.

En les turbulències de la pubertat i de la joventut.
De joveneta la seva mare la va posar a treballar a la fàbrica dels seus pares. Entre els treballadors, hi havia un jove que la va ajudar en un moment de dificultat en la trama del teixit. Ella en agraïment li va dir: ‘pots disposar de mi per al que et convingui’. El jove no es féu el sord i la seguia pertot arreu: ‘jo innocent i sense malícia, creia el que l’Evangeli em deia i vaig posar en ell una voluntat tan ferma que no podia ser-ho més. Em sentia obligada a estimar a qui tant bé em va fer’.Bio MTG p21
Teresa, lluita entre els sentiments i l’obediència a la seva mare, que va haver d’emplear-se a fons per fer-li veure que aquelll jove no li convenia. Un sacerdot amb el que va comentar el que li passava, la va animar a pregar i a fer una novena a Sant Josep, patró de la família. Aquesta pregària li va donar coratge per a desfer aquella relació amb el noi i acceptar el que creu que és la voluntat de Déu: seguir els consells de la seva mare.
Amb 18 anys accepta el matrimoni que li va proposar la seva mare encara que no era del seu grat. Ens diu: ‘gràcies a Déu, he pogut arribar després de tants perills a l’estat de matrimoni sense haver rebut cap dany’. OMC p.44.

Etapa d’esposa i mare
‘En trobar-me en estat de matrimoni vaig fer-me càrrec que havia de viure correctament. Déu sap quant vaig haver de lluitar. Manel, el seu marit, tenia un geni inaguantable. Mai no podia saber quan s’enfadava o deixava d’enfadar-se’. MTG p.57. Amb l’ajuda del Senyor, va arribar a estimar de debò el seu marit i fer d’ell un home bo i amable
Teresa no refusava cap sacrifici per donar glòria a Déu. Se sentia molt malament quan sentia alguna blasfèmia o paraules ofensives contra les coses santes. Si aquestes venien del seu marit, amb amor li deia: ‘M’ha semblat sentir-te una paraula dolenta. Sens dubte m’ho he figurat jo així; tu no podries fer-ho. Si alguna vegada et sortissin aquestes paraules, preferiria que em clavessis un punyal en el cor’ MTG p.57. Amb aquestes i altres bones correccions el seu marit va passar a ser un home reflexiu i de gran zel cristià.
Com bé diu Teresa, parlant a les dones casades: ‘res no hi ha d’impossible per a una esposa cristiana, perquè amb la gràcia d’estat que Déu li dóna i amb les seves oracions, fa moltes vegades, un xai d’un espòs tirà. Per això cal no fer-se la ressentida i no avivar ni provocar la violència’ OMC p.57.
I és que quan dos es barallen o es discuteixen, tothom té una mica de raó i una mica de culpa. Cal enraonar per arribar a la veritat. Es pot discutir, no per posseir la raó, sinó per arribar junts a la veritat. En aquest sentit entendríem el mètode del diàleg de Plató, el mètode socràtic, no de l’enfrontament i del xoc, sinó del diàleg pel qual s’avança conjuntament per arribar a trobar-se amb la veritat.
Teresa i les seves successives maternitats i les pèrdues dels seus fills.
Llegim amb tendresa com Teresa parla al fill que porta en el seu ventre, quan ella es dirigeix a rebre la comunió: ‘Alegra’t en el Senyor, salta de goig perquè ja arriba el moment en què ve a visitar-te el teu Déu. Agenolla’t i adora al teu creador; digues-li moltes coses’.
Quan parlava a les mares, els deia: ‘Si tots els pares oferissin els seus fills al Senyor abans de néixer, no se’n perdrien tants. Aquesta ha de ser la primera obligació dels pares procurar per tots els mitjans que els nens arribin a néixer i ser batejats’. OMC p.66.
Quina diferència de mentalitat, quan avui més aviat els fills es veuen com un càlcul i un desig dels pares o de la mare i no com un do de Déu. En una mentalitat materialista i consumista, l’infant és quelcom que vull o no vull, i no és acceptat, en principi, com a un regal que prové de Déu, una persona, entera, única i irrepetible, que m’haig d’afanyar a reconèixer i acceptar, perquè és Déu mateix qui me l’envia. Viure la maternitat d’una manera o d’una altra, és diametralment oposat i porta a un estil de família o a un altre.
La confiança en Déu, Teresa Gallifa, la manifestava amb el proïsme en els moments de malaltia i epidèmies de tifus que assolaven l’entorn. S’ocupava dels seus familiars i també dels veïns que no tenien a ningú per atendre’ls. Ella mateixa va estar a les portes de la mort després de fer aquests serveis.
Com la naturalesa sempre fa el seu curs, les set maternitats les va rebre com a do de Déu, vivint les gestacions en oració i oferiment, a causa de les malalties i la falta de recursos per recuperar-se. Així el cos s’anava afeblint i va anar perdent ara un fill, ara l’altre, després també el seu marit, i ella mateixa va quedar delicada per a tota la vida. Els seus fills rebien el baptisme l’endemà de néixer. ‘Em consolava que ja els tenia oferts a Déu abans de néixer’. OMC p.71.
Ens explica que: ‘durant la llarga malaltia de dos anys del seu marit no s’atrevia a comptar els diners que hi havia a casa, tot el que rebia ho posava sota el mantell de la imatge de Maria dolorosa i, quan ho necessitava, anava traient el necessari. Sempre va tenir recursos per cuidar-lo’. MTG p.43.
Ja molt greu, el seu marit es preocupava per Teresa i els seus dos fills, de 3 anys i de 8 mesos. Ella per consolar-ho li diu: ‘No et preocupis per nosaltres, quedem sota la protecció de la Verge, de Jesús i del nostre Pare que ens va crear i no ens deixarà. Ja veus com Déu cuida dels ocells. La Divina Providència cuida de tots, també cuidarà de nosaltres’. Parlaven de Déu i de preparar-se per a la trobada amb Ell. El seu espòs li diu: ‘És veritat, no haig de pensar ni preocupar-me d’una altra cosa que salvar la meva ànima’. Teresa li promet sufragis per si els necessita en el purgatori i afegeix: ‘Quan estiguis gaudint de Déu en el cel, prega-li per nosaltres. –Així ho faré. Fins que allà ens vegem’ respongué en Manel. MTG p.44.
Etapa de vídua.
A la mort de Manuel, Teresa, trista i desesperada com era la seva situació, va romandre resignada a la voluntat de Déu, confiant que no li faltaria el necessari. Així li ho va dir al seu espòs perquè morís tranquil. Doncs bé, la seva esperança no va quedar truncada. Per això va poder dir més tard per a consol i alè de tantes mares que travessaven les mateixes circumstàncies que ella: ‘Cap vídua que quedi amb fills, endeutada o desemparada de tot el món i, a més, menyspreada, ha d’espantar-se. Solsament és menester que es lliuri en braços de Déu i no témer res. Ho dic per mi mateixa que, a més, ho vaig passar amb malaltia. OMC p.108.
Tornem, doncs, a l’etapa inicial de vídua, amb dos fills malalts, en la més trista solitud als 32 anys. Confiada que, on no arribessin les seves forces, arribaria la Providència. Així es va dedicar a recollir criatures del veïnat i a cuidar-se’n, mentre les mares s’ocupaven en d’altres feines. En aquesta ocupació va passar dos mesos a Sant Hipòlit. Tenim aquí l’inici de la tasca de Casa Bressol, la que a partir de 1951 seria la Casa Cuna, per a les treballadores de les fàbriques de Can Riva, sobretot.
Més endavant, un amic del seu marit li va aconsellar traslladar-se Vic on podria guanyar-se millor la vida. La família de la Teresa no veia amb bons ulls que es quedés al poble i la van ajudar en el trasllat. Una vegada a Vic, veient tanta gent al carrer va passar molta vergonya, pensava que tothom la mirava i que es reien d’ella. Mai no havia sortit del poble. Visqué en una pensió del carrer Sant Pere, una cambra en el segon pis amb molt poca intimitat, ja que també servia de passadís: ‘com vaig patir en aquell temps, en veure que ni un instant del dia podia estar sola, els meus fills malalts i plorant. Déu sap el que vaig patir però enmig de tants sofriments, no va haver-hi un moment que no em conformés amb la voluntat del Senyor’. OMC p.111.
Escolta els consells dels que volen ajudar-la. Consulta amb el Senyor: ‘És la teva voluntat Senyor? Solament vull fer la teva voluntat. … Al cap de dos o tres dies d’estar a Vic, em vaig llevar un matí molt d’hora i vaig anar a oir missa a l’església dels Missioners de l’Immaculat Cor de María. Allí em vaig confessar amb un claretià, que em va semblar un sant. OMC p.118. Era el P. Valentí Morlà.
Va ser a la ciutat de Vic on Teresa viu intensos moments de la presència de Déu, la solitud la va omplir de vida divina. L’oració, l’adoració al Santíssim Sagrament, la freqüència en rebre els sagraments, la confessió, la comunió i les trobades amb el P. Morlá, que va ser el seu director durant força temps, van donar forces a Teresa a viure una etapa molt difícil de la seva vida, però també la més fecunda espiritualment.
El P.Ramonet, per contra, li va aconsellar de fer els estudis de matrona perquè així ajudaria a moltes famílies i nens. Calien matrones amb una consciència formada. Teresa no podia comprendre de cap manera que Déu la cridés per a semblant ocupació. ‘No ho dubtis; anima’t que Déu no et deixarà en aquesta empresa de tanta glòria seva’. OMC p.130.
El temor de Déu la va acompanyar sempre i va ser motiu de molts dels seus dubtes, on entrava el diable perquè ho deixés tot. Ella s’aconsellava amb els seus directors que li varen fer comprendre que eren temptacions del maligne.
D’aquesta intimitat de tracte i d’aquesta confiança filial Teresa n’extreu la fortalesa i l’audàcia per a seguir endavant amb la fundació de l’Obra d’atenció
a mares solteres i soles, que tant bé havia de fer a mares i nens. Les seves paraules més repetides eren: ‘en qualsevol part em ficaria per salvar una vida’ i també ‘Faci’s la teva voluntat; solament vull fer la teva voluntat’.
La seva fe en Déu creador l’animava a estimar, respectar i defensar la vida dels més indefensos perquè els considerava fills de Déu, obra i do de Déu, cridats a estimar, reverenciar i glorificar a Déu i a ser salvats per l’incorporació al baptisme, en Jesucrist i la seva Església.

Etapa fundacional i vida consagrada.
Evitar que tants nens engendrats no es perdin. Ajudar les mares sense recursos, soles i abandonades, perquè trobin consol i protecció. Per això necessiten una llar on ser acollides i persones compromeses i preparades en obstetrícia per atendre-les. La llavor sembrada per Mn. Güell va caure en bona terra. Teresa va comprendre que no tan sols havia d’exercir de llevadora i ocupar-se de mares i fills, sinó que calia crear una obra amb continuïtat, els membres de la qual fossin llevadores i consagrades al Senyor.
La llar Santa Isabel, sota la protecció de la cosina de la Verge, comença la seva marxa a Vic en 1886. Consternació per a uns i una gran obra per a uns altres.
A Teresa li preocupava com donar continuïtat a la seva obra. Per a ella, una obra de Déu té el seu lloc en el si de l’Església. Per això va buscar, per tots els mitjans la seva aprovació. Primer va comptar amb el vist-i-plau del bisbe de Vic, el Dr.Morgades. Va haver-hi diversos parers sobre si se li donaria a l’obra el caràcter de Pia Unió o bé el de Congregació Religiosa. Tots sabien que la continuïtat estaria més segura com a Institut Religiós, com així finalment va ser.
La pregària de Teresa Gallifa era sovint: ‘Vós sou el meu Pare, ja que m’heu creat i redimit amb la sang del vostre Fill. Per tant sóc tota vostra i us demano que em doneu a conèixer el que Vós voleu de mi’. Quantes vegades dirigia aquesta o semblants expressions en el seu diàleg amb el Senyor. En el seu interior sentia del Senyor: ‘Filla meva, la meva voluntat és que es faci aquesta obra’. OMC c.7.
Teresa ens explica que va ser en aquest temps quan més va sofrir. Semblava que les fúries infernals s’abatessin sobre ella i sobre la seva obra: calúmnies, denúncies, anònims, etc. Tant, que aquells que la recolzaven en dubtaren, també.
Solsament el vicari general de Vic la va seguir recolzant i el bisbe li va aconsellar de traslladar-se a Barcelona, ja que en ser una ciutat gran passaria més desapercebuda.

Teresa va viure aquesta etapa amb molts dubtes.
Primer perquè ella no es creia fundadora i pensava que el diable la portava per aquí per fer-la caure i perdre’s. Per això no va cessar mai l’oració i discerniment. Demanava consell al seu director i l’havia de convèncer que el que ella sentia no podien venir del diable. No ens diu com va ser però assegura que va veure clar que l’obra era obra de Déu i no seva, des de llavors no va témer a res ni a ningú. ‘Déu sabrà cuidar de la seva obra’, deia, i així va ser.

Formació de grup fundacional i vida consagrada.
Teresa no ho escriu però hi ha indicis que va prometre al seu marit en el llit de mort que no es casaria i que es consagraria al Senyor.
Teresa anhelava formar un grup de dones capaces de consagrar la seva vida a Déu i al servei de l’obra de la Llar Santa Isabel.
Els primers anys feia vida de comunitat amb la criada, Carme, i alguna altra senyora que se li adjuntava temporalment. OMC p.179.
No va ser fàcil reclutar aspirants. La primera de qui parla és de Roser Burgaia, qui de jove havia volgut ser religiosa, i que no va poder ser per obligacions i impediments, a més que la seva salut era precària. Un cop a la Llar, es va posar bé i va ser un puntal per a Teresa. En diu que és el seu cirineu.

El P. Casajoana SJ va animar Teresa que fundés una congregació religiosa. Va redactar una regla a l’estil canònic en les quals es deia: ‘s’anirà amb compte que una bona part de les germanes de la Visitació estiguin proveïdes del títol professional de comadrones’. OMC p.294.
No sabem si van arribar a presentar-se per a la seva aprovació eclesiàstica. Teresa deia que sí i la va tenir molt en compte.
Per acabar, remarquem com Teresa Gallifa i Palmerola vivia la seva relació amb el Pare Déu. En els moments alegres gaudia amb naturalitat i donava gràcies a Déu i a tots els que l’ajudaven. A casa era una festa per a totes. En els moments difícils, es posava a les mans de Déu arribant a fer miracles com multiplicar el menjar o fer que una olla que tenia un forat no vessés, de forma natural, sense donar-hi més importància i dient a la germana: ‘vostè veu coses rares’. O.M.C.
Com conèixer l’espiritualitat d’una persona? Doncs pel criteri evangèlic: ‘pels seus fruits els coneixereu’. El pelegrí rus diu ‘solament una persona espiritual pot comprendre l’espiritualitat d’una altra persona’. Només l’esperit veu l’esperit.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en General i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Us presento la Mare Teresa Gallifa i Palmerola, filla de Sant Hipòlit de Voltregà

  1. business review ha dit:

    28 05 2010 15 29 22 Paraula i vidaLa vida contemplativa 30 05 2010 Julien Green un novel lista cristia de primera linia es feia aquesta pregunta Quantes persones hi ha entre nosaltres que hagin experimentat el sentiment de la presencia de Deu? A lhome davui amb prou feines li queda temps per a tastar la pregaria i la presencia de Deu en la seva vida.Tanmateix hi ha homes i dones que se senten cridats a dedicar tota la seva vida a la pregaria al treball i a la comunitat en el si dun monestir contemplatiu. Vaig coneixer una noia en el cor de la qual Deu anava treballant i em deia que notava un canvi en la seva vida ja que comencava a agradar-li el que abans li desagradava i perdia gust per moltes coses que abans la satisfeien. Va entrar en un monestir contemplatiu i despres duns anys em va escriure comunicant-me que feia la seva professio i que era felicissima .Heu visitat mai una comunitat contemplativa?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s