ASCENSIÓ 2011

Com diu bellament Sant Lleó el Gran en una homilia sobre l’ascensió del Senyor: “Jesús baixant als homes no es va separar del seu Pare, com ara que el Pare torna tampoc s’allunyarà dels seus deixebles”. Ell quan es va fer home no va perdre la seva divinitat, ni la seva intimitat amb el Pare benvolgut, ni la seva obediència fins al final més abandonat. Ara que torna al costat del seu Pare, no perdrà la seva humanitat, ni la seva comunió amb els seus, ni la seva solidaritat fins l’amor més extremat.

Cerquem les coses de dalt, si creiem que Crist ha ressuscitat.
Els textos litúrgics de la festa de l’Ascensió ens posen al davant la imatge del part: ‘allí on ha arribat el cap, també el cos místic de Crist, nosaltres, els seus membres, també tenim l’esperança d’arribar-hi’.
La nostra ciutadania la tenim al cel. Per això moltes vegades passa que, des de la fe, les trifulques d’aquest món ens queden un tant llunyanes, justament perquè sabem que la paraula i la sentència definitiva sobre la nostra vida i la nostra acció no la tenen els homes d’aquest món, sinó Déu, que és al cel i que se’ns ha revelat, se’ns ha comunicat en la seva veritable identitat, en Crist, en la seva Paraula, en el seu Evangeli.
Demanem-nos, avui, si nosaltres som del Crist, és a dir, que també busquem les coses de dalt, els valors que vénen del cel, que vénen de Déu i que ell vol que visquem amb fe i de veritat.

Una falsa esperança: viure per sempre en aquesta terra.
Ens podríem demanar si avui la gent espera la resurrecció. Segurament que una de les qüestions més vives per renovar la nostra fe hauria de ser, també, la renovació de la nostra fe en la resurrecció.
Segurament que més aviat la gent el que vol, el que volem, és viure i viure bé, com més temps millor, i com millor visquem, més ens pensem que la nostra vida és la veritable. Algú podria dir: i a qui li interessa la vida del més enllà? Jo vull la vida del més ençà! Però és que resulta que sense la mirada posada en el més enllà, tampoc la meva vida aquí i ara no té massa sentit.

Els falsos messianismes, en tota època, també en la nostra.
També avui hi ha qui vol fer-nos creure que la llei natural ja no és vàlida, la llei amb la que Déu ha marcat el cor de cada ésser humà,
Avui que ens han volgut fer creure que el matrimoni ja només era un convencionalisme, un contracte que es podia estripar en el moment en què algun dels dos així ho vulgués, en nom de la llibertat.
Una manera de conviure que ens vol fer creure que, en nom de la llibertat, la dona és la que ha de carregar amb la descendència o amb la seva manca. Empesos socialment a un egoisme sense horitzó, arribem a una societat sense esperança, perquè no hi ha, finalment, per què lluitar.
Els polítics s’han posat a refundar la moral de la societat, les lleis i el decàleg i la conseqüència n’és la desfeta moral de la mateixa societat que ja no sap per què viu, ni per què lluita, si no és per un mateix, pel propi benestar, pel propi egoisme per damunt del bé comú, i no a la inversa.
Avui la lluita, el debat, el treball es troba a l’entorn de la defensa de la família i de la vida. Sens dubte és el cavall de batalla.

La família. Calen reforços i lleis que ajudin i defensin la família, no que la destrueixin. Les lleis no tan sols legislen o ordenen, sinó que també eduquen i moralitzen, és a dir, que acaben dient el que està bé i el que està malament.
Si la llei, avui, diu que el divorci és possible l’endemà de la celebració del matrimoni, legalment estem dient que el matrimoni no té valor i que tan sols és un paper que es pot estripar en el moment en què algun dels contraents així ho desitgi. I no! El matrimoni és la consolidació en una comunitat de vida i amor d’un home i d’una dona, per superar tota dificultat, tot obstacle i tot entrebanc en el camí.
Cal ajudar les famílies a tenir fills, a fer créixer la societat, a fonamentar-la en els valors de l’amor i no de l’egoisme, de l’entrega generosa i no del càlcul interessat. Una societat fonamentada en la família i en l’amor també s’organitza perquè ningú no quedi desassistit. Una societat on la família funciona, els serveis socials són innecessaris.

La vida. La defensa i la lluita per la vida en la seva petitesa. Diga’m com tractes la vida i et diré com ets. La vida abans de néixer, la vida en la seva petitesa també en la vellesa, perquè així com els vells heu cuidat dels petits quan ho necessitaven, és en el temps de la vellesa quan també els joves han de cuidar els grans, com a deure de vida. Més enllà de càlculs egoistes o interessats, és una qüestió de justícia i de dret moral i diví.
Mentrestant, l’únic referent és Jesucrist, en qui veiem el reflex dels valors veritables sobre els que bastir, organitzar i entendre la nostra vida.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en General i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s