RES NON VERBA

El misteri del mal i el poder vencedor de Déu.
Les paràboles -d’aquest diumenge XVII de durant l’any A Mt 13,24-43- continuen en el bloc d’aquelles que el Senyor va començar diumenge passat: la del sembrador, amb la bona llavor que acaba triomfant.
La paràbola del jull ve a contrapesar la del sembrador, així com les dues paral·leles del llevat i del gra de mostassa, que mostren el poder germinal i triomfant, finalment, del Regne de Déu, malgrat els inconvenients i els obstacles.
La pregunta, doncs, és clara, on se situa la meva vida: en el camp de la bona llavor o en la tasca del jull? L’un venç i es recollit per a la vida eterna, l’altre, per molt que molesti, destorbi, desagradi, acaba en la mort eterna i en els càstigs infernals descrits al final de l’evangeli d’avui, en un to gens políticament correcte per part de Jesús, sinó més aviat desafiant per posar a distància els presumptes amics.

El Regne de Déu és l’objectiu de les paràboles i consisteix en l’establiment de la voluntat de Déu en el cor humà, en el lloc on es prenen les decisions, el santíssim espai espiritual i moral on es valoren les accions i es pren partit pel bé o pel mal. És aquí on Jesucrist vol regnar. També vol regnar en el meu cor, en el teu, en el de tothom. Aquesta és la lluita contínua de Déu amb el seus enemics en l’interior de l’home, amb els condicionants de la llibertat humana.

No és immediat ni automàtic el Regne, sinó que es defineix un intèrval entre l’avui i ara, amb l’endemà futur, metafísic i escatològic definitiu. Déu ens dóna tota una vida perquè ens arribem a merèixer la salvació que Crist ja ens ha guanyat per la seva passió, mort i resurrecció.

Res, non verba. I és que es tracta de passar als fets i no únicament restar en les paraules. Per això regurgitem la qüestió: sóc del camp de la bona llavor o del jull?

Conte. En aquest sentit, expliquen que un rei va voler demanar comptes als seus súbdits d’una regió vitivinícola i els va concedir que, per pagar els impostos, tothom posés una galleda plena fins a vessar del vi de la seva bóta particular del celler de casa. Així va disposar una gran tina al centre de la plaça del poble i tothom, això sí lliurement, hi anés a abocar el resultat de la seva aportació.
Un dels veïns va pensar: ‘com que tothom hi tirarà vi del seu, si jo hi poso una galleda d’aigua, ja ni es notarà, i jo passaré d’aquesta manera’. Així ho féu.
Van passar els dies acordats i el rei va tornar al poble i va voler comprovar quin era el resultat de l’aportació dels seus súbdits. Va anar fins a la tina del centre de la plaça, va obrir l’aixeta i en va omplir la seva tassa. Era aigua pura, clara i cristal·lina. Tots els veïns del poble havien anat arribant a la mateixa conclusió, de manera que no va quedar res més per al rei que aigua de la font.
El rei va prendre la decisió, aleshores, de convertir aquell poble, amb els seus habitants, cases i propietats, en esclau directe de la corona, fins que no hagués pagat la injúria comesa a la reialesa del país.
Què aporto jo al Regne de Déu: vi o aigua?
Ens agrada dir, popularment, que el vi és aigua destil·lada … pel cep. I és que ningú, per molt savi que fos, no seria capaç de transformar l’aigua en vi, excepte Crist, en les noces de Canà.
Per això ens ha deixat el cep i les parres que guarneixen la casa i donen el seu fruit tardoral, per a l’alegria i per a la festa dels homes.
¿No és just que aportem el millor que tenim a la festa de Déu a la terra amb el nostre treball, amb el nostre descans, amb la formació i l’estudi, amb totes les nostres energies i il·lusions? Aporto vi o aigua?

Ens ve a la ment, en aquest moment, el passatge de Caín i Abel. El vi i l’aigua.
Acabades les collites, Caín va presentar al Senyor una ofrena dels fruits de la terra. Abel va oferir també les primeres cries del ramat amb el greix de les víctimes. El Senyor va acollir favorablement Abel i la seva ofrena, però no acollí Caín i la seva. Gn 4,3-5a.
I és que Caín, ens hi fixem, no ofereix les primícies, el millor, el primer que ha rebut de Déu, com Abel, sinó que ofereix uns fruits de la terra. El matís és important i no passa desapercebut per aquell qui llegeix bé.
Caín és aquí el màxim exponent de l’home autònom i que viu lluny de Déu. El crim que vindrà després serà una conseqüència de la seva vida espiritual allunyada de Déu, egoista, egocèntrica, violenta i despiadada.

Sempre puc fer més pel Regne de Déu. Puc lluitar i treballar encara una mica més. I no és en va plantejar-nos-ho en aquest temps d’estiu i de vacances. Perquè si la meva vida consisteix a anar amb el cap cot, aleshores no hi ha més solució que donar més, exigir més de la vida que Déu m’ha concedit. Com ho faré per donar al Rei el resultat que ell espera de mi, de la collita que el Senyor espera del meu treball, de la convivència amb els altres, de l’amor que ha sembrat en el meu propi cor.

El mal existeix o potser seria més correcte dir que el mal és l’absència de bé i en el nostre món hi ha molta absència de bé.
Sense anar més lluny, aquesta setmana -17/07/2011- les notícies ens tornaven a parlar de fams a la banya d’Àfrica a causa de la sequera i la guerra.
Al nostre país també hi ha sequeres. Fa poc temps que en passàvem una que havia durat tres anys. No per això ningú es va morir per aquesta raó.
Quan hi ha persones que viuen lluny de Déu i del seu Regne, el dimoni se’ls fa seus i converteixen els objectius de la seva vida en la destrucció, en la mort i en l’aniquilació de l’altre. Aquest és el cor dels senyors de la guerra i del seu regne. Com, sinó, s’entendria que una població que no té ni aigua corrent a les llars, en canvi disposi de fusells que costen mileres d’euros a les seves mans? No és possible!
Això sí, el bé i la justícia, n’estem segurs, acabaran triomfant, perquè provenen de Déu i és ell el qui, com el llevat i la bona llavor, com el gra de mostassa i la pesca miraculosa, acabaran triomfant i donant vida al món.
Som dels seus o bé del jull, de la violència i de la injustícia que tantes vegades sembla que dominin la nostra existència i la de tot el món?

Com Déu ho pot permetre? És la pregunta que ens fem moltes vegades. Certament que Déu no vol la mort de l’home, ni la seva desgràcia ni destrucció. També és veritat que Déu no vol regnar, així ho va decidir des del principi, amb l’otorgament de la llibertat a l’home, a la humanitat.
Per això, si en el nostre cor no hi regna Déu, aleshores hi pot regnar qualsevol i qualsevol cosa. Poc a poc hi creixen les males herbes, el jull, i ja res no l’en treu, perquè ningú cuida aquell petit jardí.
Com la torratxa que tenim a casa i que, sense que ningú sàpiga com, enlloc de tenir únicament la planta i la flor que hi volíem, veiem com hi neixen també d’altres herbes que, si no vigiléssim, acabarien ofegant la bona llavor. Per això el treball del Regne i per al Regne és constant i intens.

L’infern és una realitat possible i, sinó, que ho demanin als encara milions de persones que viuen en la guerra i en la fam. Infern causat, provocat i creat pels homes en el cor dels quals només hi viu l’odi i la destrucció. El jull hi ha acabat vencent, ha acabat ofegant la bona llavor que hi podia haver hagut.

L’infern i l’amor es toquen. Quan dues persones s’estimen, a vegades passa que es poden barallar i estar una temporada, més o menys llarga, sense parlar-se. Això no vol dir que no s’estimin, sinó que interiorment estan reordenant el seu món interior per corregir allò que no anava prou bé en la seva relació.
L’experiència s’agreuja quan tots dos s’han de creuar i trobar per obligacions familiars o laborals i no es volen parlar. És la sensació més propera a l’infern: estar a prop de la persona que un estima, que l’estima i que vol el seu bé i existir una barrera infranquejable, creada per l’orgull, la vanitat, la raó, l’egoisme o el pecat que sigui. Aquell sofriment d’estar a prop de l’altre estimat i de no poder o de no voler-s’hi acostar, és l’experiència de l’infern.
Així és com podríem entendre-ho també en la vida eterna, en el fet que estar a prop de Déu, tant si hi creus com si no, i no voler rebre el seu amor. Aquesta seria una experiència que ens cremaria fins a tal punt que no ho podríem suportar. Un turment que, guiat per l’amor del purgatori, porta a la desactivació del mal comès i, al contrari, guiat per l’orgull i l’egoisme porta al sofriment sense mesura.

El Regne acaba triomfant. Hi ha un sol i definitiu rei de la humanitat, del món i de la creació. Déu té l’última paraula i és a ell a qui responem amb els fets i no únicament amb les paraules.

Res, non verba.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en General i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s