UNS POEMES D’ESTIU

DÉU I LA RAÓ

No saben ni fer una arrel quadrada,
però et diuen, amb suficiència:
‘Déu i la raó són incompatibles’.

I tu, que saps quant de silenci hi pot haver en els nombres,
i també quant de foc i quanta llum i quanta revelació
-perquè has omplert amb ells una part tan gran de la teva vida-
no pots evitar somriure.

La raó més pura a què tenim accés,
en què nega una Raó més alta?
Si generació rere generació corroborem
que en el món hi ha molt més del que sabíem,
¿per què t diuen, alguns, que la Raó s’atura a la nostra raó,
que l’Ésser s’exhaureix en allò que sabem imaginar nosaltres?

Religió: relligament, misteri; per això
la ciència pot ser tan joisament religiosa,
alhora que tan àvidament profana:
senti-se relligat a la Raó profunda i invisible,
a les arrels misterioses del món,
i obrir-se del tot a la recerca i la pregunta.

Trenta poemes sobre ciència i fe, de David Jou,
al Quadern 96 de la Fundació Joan Maragall.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en General i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s