Otón Catalán, Josep; El reencantament postmodern. (Cristianisme i cultura 74). Barcelona: Cruïlla 2012, 167p.

            «La religió és un fenomen complex que s’ha manifestat de diferents maneres al llarg dels segles i en els diversos contextos culturals. Bàsicament s’articular a través de vivències subjectives (espiritualitat, mística, interioritat) i de mediacions intel·lectuals, estètiques, ètiques i institucionals transmeses mitjançant la tradició.

L’impacte de la crítica moderna feia preveure la desaparició del fet religiós. La fe semblava quelcom propi d’una altra època i quedaria eclipsada pel progrés científic i les llibertats democràtiques. Malgrat totes les reticències, el cristianisme es va haver d’adaptar als nous temps. Això li va permetre esporgar supersticions i credulitats, però conduí molts creients cap a actituds properes al deisme. (…)

El reencantament del món té diversos rostres, però és caracteritza per la ruptura de l’experiència personal amb els referents de la tradició. L’individu assumeix el protagonisme en la configuració de les creences i la societat global li aporta els continguts religiosos a partir dels quals confeccionar el seu credo particular. Les diverses peces que articulen el sistema religiós s’han desconnectat entre elles, la qual cosa pot provocar-ne la dissolució o, ben al contrari, preparar-ne el camí per tal que es tornin a engranar, tot oferint una nova combinació més adaptada als nous paràmetres socials.» De l’epíleg, 165-166.

«En una societat en procés de desvertebració, la gent reclama comunitats obertes, espais acollidors on compartir vivències. Si el cristianisme no assumeix la necessitat de disposar de punts de trobada, d’altres poden aprofitar el moment per construir grups susceptibles de caure en comportaments sectaris.

Per fugir de la Nova Era, molts catòlics poden acabar refugiant-se en actituds fonamentalistes. Potser el gran perill de l’Església actual sigui parapetar-se en les seves seguretats. Seria un actitud autocomplaent, contrària a l’esdevenir de la història. Cometríem el mateix error que les comunitats judeo-cristianes del segle I reticents amb la conversió dels gentils evangelitzats per Pau. O, pitjor encara, repetiríem l’actitud prepotent i superba dels “cristianos viejos” de la Castella del segle XVI, que apel·laven a la “pureza de la sangre” per mantenir els seus privilegis.

El retorn d’uns ha d’anar acompanyat de la conversió dels qui teòricament ja creuen. Altrament caurem en el pecat del germà gran de la paràbola del fill pròdig i perdrem una gran oportunitat per aprofundir en el coneixement de Déu.» p.146.

«L’espiritualitat es pot entendre com les accions encaminades a transcendir l’ego, a sortir d’un mateix. Aleshores té una connotació d’obertura. Seguint el símil de l’alè, la respiració és una obertura a l’exterior, un intercanvi etnre nosaltres i el món que ens envolta. Per remarcar la discrepància amb les tradicions religioses, es pot plantejar una obertura orientada vers una alteritat immanent, és a dir, les altres persones, la natura o l’univers. (…) “Som éssers oberts a l’infinit; éssers efímers oberts a l’eternitat; éssers relatius oberts a l’absolut. Aquesta obertura és l’esperit en si. La metafísica consisteix a pensar-la; l’espiritualitat, a experimentar-la, exercir-la, viure-la”. André Comte-Sponville, L’ànima de l’ateisme. Barcelona: Paidós 2007, p.141» p.22.

Advertisements
Anotació | Aquesta entrada s'ha publicat en General i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s