EL CONCILI VATICÀ II, 50 ANYS DESPRÉS. PERE LLUÍS FONT (COORD.), LLUÍS FOIX, TERESA FORCADES I D’ALTRES. PROA, 2012

Aquest nou volum de la col•lecció editada per la Fundació Joan Maragall aplega els textos de les conferències d’un cicle organitzat per commemorar el cinquantenari de la inauguració del gran Concili de l’Església Catòlica al segle XX, convocat pel Papa Joan XXIII i clausurat per Pau VI, apostrofat per Joan Pau I i executat per Joan Pau II. Ara, amb Benet XVI és l’ocasió de fer-ne una valoració.
Quan s’estudia la història de l’Església, s’acostuma a dir que, perquè un Concili realment arribi al poble i a la societat en general, calen cent anys de vida i de treball intens i sense pausa. Ara en seríem a la meitat.
Si bé el volum i el treball presentat per la Joan Maragall recorre, d’una manera especial, els quatre grans textos que va donar el Concili, és a dir les seves quatre constitucions, nosaltres ens fixarem en el que ens diu el bisbe auxiliar de Barcelona, Mons. Sebastià Taltavull, sobre la Constitució pastoral sobre el món contemporani. Sí, aquella que comença amb el paràgraf inspirat i inspirador: «la joia i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes contemporanis, sobretot dels pobres i de tots els qui sofreixen, […] ho són també dels deixebles de Crist.» (GS 1)
El bisbe menorquí de Barcelona fa un repàs pels títols de la Constitució que poden ser més il•luminadors per als temps actuals, de crisi i de sotragueig social: la deguda promoció del progrés cultural (GS 53-62); la vida economicosocial (GS 63-72); les transformacions profundes en les estructures i institucions dels pobles (GS 73-76); la promoció de la pau i de la comunitat dels pobles (GS 77-90).
Mons. Taltavull es deté en les preguntes que porten a una nova antropologia (p.140-142), sense detenir-se, però, en el seu apartat fonamental, l’home cos i ànima, tal i com en parla GS 14 i que consagra CEC 362. L’objectiu de la tesi de Fromaget, per altra banda, és fer-nos adonar que avui no podem parlar d’ànima sense parlar de l’esperit, ja que, des de Descartes, el món de la cultura ha tancat a l’ànima l’accés al sentit, ofert per la dimensió espiritual de l’home, que no sigui més que una superproducció de l’ànima mateixa. Al contrari, l’esperit és la raó de ser, tant de l’ànima com del cos i aquests no tenen real significat sense un més enllà de les categories materials.
Per contra, ens resulta interessant i digne de compartició, la lectura i les intencions que apunta quan parla del moment actual de l’Església a Catalunya, així com les falses sortides que es poden arribar a donar en moments de crisi, tan institucional com social.

El ressorgiment progressiu dels pobles del tercer món i la forta industrialització de la resta, juntament amb els problemes que s’originaven, demanaven, respostes immediates. I la pregunta: ¿què pot dir i què ha de dir l’Església a tot això, ella que també es posa en actitud de recerca per probar d’harmonitzar les fortes tendències oposades que van sorgint? Es parlava de progressistes i conservadors. Aquesta diferència s’ha anat abandonant i ara justament són certs grups integristes els qui la tornen a posar en circulació, amb la qual cosa fomenten de nou una divisió que no correspon a la realitat, sinó només a la voluntat de domini d’uns sobre els altres. Aquesta actitud és ben allunyada i totalment contrària a l’esforç de comunió eclesial per la qual treballem i que no podem tolerar que guanyi terreny .

¿Són aquests els profetes de mal averany dels que parlava Joan XXIII i que ressorgeixen de tant en tant, també avui, perquè darrera d’una lectura pessimista sobre la realitat institucional de l’Església, es prenguin mesures reaccionàries, covardes i curtes de mires i es procedeixi així a justificar una actitud poruga i regressiva de la jerarquia eclesiàstica?
Certament, que la joia i il•lusió, esperança i optimisme que va encomanar la celebració i vida del Concili Vaticà II encara està a la meitat del seu desplegament. Convé continuar endavant, rellegir aquests documents i extreure’n nova inspiració, amb nou esperit i amb nou ardor, tal i com la nostra societat demana i que no rebrà si no som els mateixos ministres qui som els primers a viure-ho.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s