LA TRADICIÓ CATALANA, DE TORRAS I BAGES

Us ofereixo, avui, uns extractes d’aquesta obra que crec que ens convé revisitar en els temps que ens toca viure com a país i que la nostra Església catalana a Catalunya, sembla que tingui oblidada, així com tot el context de l’època d’ara fa cent vint anys.

Josep TORRAS I BAGES, La tradició catalana (Les millors obres de la literatura catalana 66) Barcelona: ed. 62 i la Caixa 21988, 414.

Nota prèvia 1. S’observa que el punt de llibre, que serveix de recordatori de retorn de préstec de la Biblioteca Central d’Igualada, té estampades 8 dates en el que va d’any, la qual cosa indica la gran intensitat de lectura que ha tingut aquest volum durant el present 2013.

Nota prèvia 2. Extret d’alguns paràgrafs que em semblen d’especial rellevància per al moment que viu la nostra nació i que, d’altra banda, m’han servit per a escriure un article per a opinionacional.com per al present mes de juny de 2013. Els números entre parèntesis indiquen la pàgina on consta l’extret consignat.

A tot cos quan perd l’esperit li sobrevé la descomposició; un cos molt desenrotllat i de grans proporcions necessita un esperit potent; si no, convertit en massa inerta, sense energia pròpia, acaba necessàriament i es desfà en la corrupció. Així passa en el cos social, i la terminació de la vida d’un poble ve quan aquest ha perdut son esperit vivificant i característic. En el temps modern, Catalunya ha crescut molt considerablement i té un lloc preeminent entre els pobles ibèrics; els antics gèrmens amagats a la terra, dins de l’humus català que està constituït per la nostra tradició, l’amor i la constància del treball, la modèstia de la vida, l’esperit pràctic i sensat, poc donat a fantasies, el respecte a la jerarquia familiar i altres virtuts fecundades per les condicions potents i expansives de la vida moderna, han determinat i produït una faç esplèndida de la vida catalana, el país ha multiplicat i la nostra gent té un bon lloc en el gran laboratori modern. (19)

La llibertat i l’espontaneïtat dels pobles no la pot matar una forma extrínseca produïda per circumstàncies temporals, ni l’anihilen els falsos cànons d’una escola de filòsofs o sectaris que s’hagin emparat del govern de la nació. Aquella forma o aquesta escola a son temps són expel•lits per la mateixa força vital de la societat, apareixent viu el ser nacional, desfent-se dels embolcalls que li impedien la seva natural positura. El que semblava font de vida s’és assecat, com queda apagada una roda de focs d’artifici després de delectar per poca estona i l’etern foc de la pàtria, com brasa després de bufada la cendra, torna a espargir la calor mai apagada. L’uniformisme és sempre una situació violenta i, per tant, de poca durada i l’uniformisme nascut a França, que té la seva expressió més adequada en l’ordre racional, en la superficial i insubstancial Enciclopèdia, que volia reduir a poques fórmules tot l’humà saber, és encara de si un uniformisme més fluix, mancat de tota finalitat grandiosa; tret d’ésser sots les ordres de Déu, el torb desencadenat i destructor que devia canviar l’estat del món. L’uniformisme modern té, doncs, solament un valor negatiu, per la qual cosa, complerta ja la seva missió, deu desaparèixer i sortir altre cop la forma regional, expressió de la vida normal, suau i fecunda d’una societat civilitzada.
Illa reviviscunt quae mortificata fuerunt.
Vivere non possunt, quae mortua nata fuerunt. (21)

Catalunya i Església són dues coses en el passat de la nostra terra que és impossible destriar: són dos ingredients que lligaren tan bé fins a formar la pàtria; i si algú volgués renegar de l’Església no dubti que al mateix temps hauria de renegar de la pàtria. Demés, el nostre estudi es funda molt en la Naturalesa i fuig dels artificis polítics i l’observació de la Naturalesa, tant moral com física, manifesta sempre vivent i robusta l’acció divina. El principi racional reflecteix la creença, per la qual és fecundat, com el mar retrau, com un immens mirall, els clarejants raigs solars que engendren l’evaporació, principi de la fecunditat de la terra. (22)

La filosofia ensenya que la llibertat és una condició, és una manera d’ésser, no un ser real i positiu, i per això veiem el resultat nul, purament negatiu, d’una civilització que pren per principi fecundant la llibertat sense preocupar-se de res més. També nosaltres amem de tot cor la llibertat i donem gràcies a Déu d’haver-nos fet nàixer en una terra on aquella tingué vida robusta; mes sabem que la llibertat, usant un terme intraduïble de l’escola, se habet ad opposita, és a dir, que serà segons per on tiri o, més ben dit, serà segons sia el ser social que l’exerciti. L’individualisme particularista és, en sociociologia, el que el panteisme en filosofia; és aquest una forma honesta de negar l’existència del Ser diví, aquell una teoria brillant per a destruir el Ser social. (23)

(En la seva crònica) Muntaner, tan coneixedor dels pobles de son temps, escriu que «Catalunya ha comunament pus rich poble que negú poble que yo sàpia ne haja vist de neguna província, si bé les gents del món la major part los fan pobres. Ver és que Catalunya no ha aquelles grans riqueses de moneda de certs hòmens senyalats, com ha en altres terres; mas la comunitat del poble és lo pus benenant que poble del món, e aquí viuhen mills e pus ordenadament en llur alberch amb llurs mullers e ab llurs fills, que poble que al món sia.» (25)

(La nació catalana) ha engendrat dos filòsofs, és a dir, dos mestres d’esperit en el sentit profà de la paraula, d’una admirable força intel•lectual; en el temps esplendorós de la potència racional dels escolàstics, el Beat Ramon Llull, màrtir de la fe cristiana; i en la culta època del Renaixement, l’admirable Lluís Vives, vertader doctor de la ciència racional catòlica. Aquets dos homes, fonts abundoses, plenes d’aquell oxigen que nodreix l’esperit, això és, la veritat, són derivacions de la deu patriòtica, que per llargs segles ha fertilitzat la nostra terra, i que encara en les entranyes d’ella es conserva. (29)

Les lleis són la defensa de la pàtria, les formes de l’estructura de son cos vivent; qui amb violència les toca, ataca la vida social, per la qual cosa llengua i lleis formen part de l’existència personal de al nació. Mes com el brancam que porta el fruit i fa la bellesa de l’arbre, amb el temps per si mateix s’asseca i en son lloc en surt un altre, també les lleis a força d’anys moren, sense que per això mori la soca venerable, que és la pàtria. (31)

L’Església és regionalista perquè és eterna. Els organismes polítics, els Estats, es fan i desfan segons les circumstàncies, fins se’ls constitueix en congressos diplomàtics, per la qual cosa llur duració és sempre limitada i, en desfer-se, reapareixen les antigues nacions, les unitats socials naturals formades, no en congressos, ni en dietes d’homes d’Estat, sinó en els eternals consells de la Providència divina. Per això ja la difusió evangèlica es féu no tenint en compte els Estats polítics, sinó les diverses gents o nacions, i predicà no als súbdits de l’imperi romà o de l’imperi persa, sinó als fills de Corint o de Roma, o de Tessalònica o d’Esmirna o de Galàcia. La religió, repetim altra volta, és una sobrenatural perfecció de la naturalesa i, per això, cerca les entitats naturals més que les polítiques, és a dir, més la regió que l’Estat, perquè és divinament naturalista. La constitució donada a son eternal imperi per Nostre Senyor Jesucrist s’adapta admirablement a aquest principi. (37)

Les grans assemblees eclesiàstiques que anomenem Concilis proven també aqueixa tendència i principi de la religió cristiana. Reuneix rares vegades, sols per necessitats que afecten tot el llinatge humà, el Concili universal; però és amiga que sovint es reuneixin concilis provincials, més encara sínodes o concilis diocesans; reconeixent que hi ha una vida religiosa en cada territori que per si mateixa ha d’arreglar-se les coses, salva sempre l’autoritat i primacia del Vicari de Crist. I, cosa particular, que prova el que havem dit al principi, l’Església no és, per regla general, amiga dels concilis nacionals, els quals, d’altra part, moltes vegades li han fet experimentar fondes amargures. (39)

L’estat modern, que s’ha disfressat de liberal, és enemic de la vertadera llibertat i, sobretot, d ela llibertat religiosa. Tota assemblea eclesiàstica li fa por, la cohibeix tant com pot, i en aquesta terra, de concilis sapientíssims, veiem, amb vergonya com a espanyols, amb alegria com a catòlics, que el Summe Pontífex ha d’estipular amb el Govern d’Espanya, en el Conveni de 1859, que aquest no posarà destorbs a la celebració de Sínodes diocesans; i que respecte dels Concilis provincials ja en tractaran en una ocasió; disposició que fins molt recentment no s’ha complert. (40)

Si no fos perquè Déu Senyor nostre ens ha concedit el do de la llibertat d’esperit, gairebé temeríem de tractar la matèria continguda sota la primera part de l’epígraf d’aquest capítol: «La fe nacional i el catecisme en llengua materna». No es vagi ningú a creure, en aquest temps en què els catòlics recelen tant els uns de l’ortodòxia dels altres, encara que conceptuem que és cosa més de llengua que no pas de cor, que anem a fer-nos partidaris d’aquell principi ponderat pels estadistes que begueren l’esperit de la Reforma protestant: cuius regió eius religió. No, la nostra religió i fe regionalista naix de la mateix fe, no té objecte polític, ni s’encamina a altra cosa que al bé dels homes, i sols es funda en l’estudi de l’Església, i no obstant afirmem que dins d’aqueixa gran unitat de la religió de Crist, única vertadera unitat que ha tingut i tindrà l’humà llinatge, hi ha matisos diferents que concorden i fan harmonia, que l’un no destrueix ni desllustra l’altre, sinó que tots s’encaminen a constituir la vertadera catolicitat. (46)

El fet de la veritat és que, des que s’ensenya en castellà la doctrina cristiana, la gent no la sap, o la sap molt malament; d’aquí que tots els homes vertaderament apostòlics que han il•lustrat la nostra terra hagin estat acèrrims defensors de l’ensenyança del Catecisme en català. Sobre de tots ells deu col•locar-se el venerable mossèn Anton Claret. (49)

Deia l’il•lustríssim Claret que, predicant en català, havia convertit i tornat a bon camí un nombre extraordinari de cristians, i que predicant en llengua castellana eren comptats els qui havia aconseguit que canviessin el cor; i és perquè, com deixà escrit el nostre respectabilíssim metropolità, Excel•lentíssim Vilamitjana, la llengua materna és la llengua del cor i dels purs afectes. L’artifici mai no iguala la naturalesa i l’ús d’una llengua que no és la pròpia, ni del predicador, ni de l’oient, és causa d’un vertader entrebanc en la transmissió de la fe i de la pietat. (50)

Crist, de tot els ordres socials en féu un poble. Tots, doncs, devem juntament prostrar-nos a sa presència i oir sa divina paraula; mai no s’ha de rompre la unitat de la família humana i menys en la presència de Déu, mai no és més saludable la paraula evangèlica que quan es predica davant de tothom, aleshores es veu clarament que amb una mateixa mida són amidats els rics i els pobres; el nivell dels socialistes allí està admirablement aplicat. Aleshores el savi s’humilia i s’exalça l’ignorant i d’aquella humiliació en ve un augment de saviesa. Perquè el mateix home instruït troba més fàcil educació per sos sentiments que d’aquella manera senten amb major eficàcia la suau influència de l’humilíssim i diví fuster, Fill de Maria. (53)

La llengua natural i pròpia és imprescindible en l’oració. Pensa tal volta la piadosa donzella que fa les oracions en castellà i sense adonar-se’n les fa en català. Perquè la gent de moda resa en idioma foraster, ella també ho fa; mes tingueu per segur que son pensament és en català, que els sentiments i idees que son cor engendra en el recolliment d’esperit es vesteixen de les paraules de la llengua en què habitualment parla. No és tan fàcil falsificar l’interior com l’exterior de l’home; la paraula de la llengua no costa de dir-la en castellà; mes un enteniment que ha vingut a la vida racional, que des del principi ha exercitat la raó, que de continu encara l’exerceix en català, és català. (55)

Recordem sempre amb tendresa, com una demostració de fins a quin punt l’oració es lliga amb el país de l’home, aquell vers del psalm 136: Quomodo cantabimus canticum Dominum in terra aliena? (55)

La veritable natural i constant amor de pàtria neix en la regió; fora d’ella podrà produir-se un sentiment semblant a aquella afecció, una aproximació, mes no ella mateixa amb tota sa substància, integritat i formosor. Magis enim amamus quos nobis unit generationis origo, aut conversationis usus, aut aliquid huiusmodi, quam res quas solum nobis unit humanae naturae societas. (Sant Tomàs d’Aquino a Contra gentiles I, XCI.) (62)

De què es nodrirà el sentiment de pàtria en el català si li prenen totes aquestes coses? Del concepte «pàtria espanyola»? En primer lloc la immensa majoria de ciutadans ignora la significació de tal concepte; és cert que venturosament havem vist en algunes ocasions tots els pobles d’Espanya sacrificar-se i treballar per la pàtria comuna, mes això passa solament en circumstàncies extraordinàries i per això mateix rares, i demés exigeix en les persones que dins de les societats ocupen els primers llocs, unitat en el pensament i que el poble els respecti. Avui, desgraciadament, no es troben aquetes dues circumstàncies. (65)

L’Església de Roma dignament compleix la seva missió de defendre les regions oprimides pels poderosos del món. De la qual cosa es dedueix, primer, la possible coexistència de la unitat amb l’espontaneïtat de la vida de les parts. Segon, que el catalanisme, si vol reeixir, mai no deu separar-se del catolicisme. I és com l’objecte final de tot aquest llibre evidenciar que el regionalisme català existeix amb raó suficient de vida; és, per tant, pecat contra natura, espècie de parricidi, opugnar-lo i, al revés, virtut de pàtria caritat treballar per son desenrotllament i perfecció. (404)

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en General i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s