DÉU PER A PENSAR. I. MATEU. CICLE A

Propera aparició d’aquesta primera obra personal de recull de comentaris sobre els evangelis del diumenge del proper cicle A.
També subtitulat “De l’humor a l’amor”, perquè pretén donar un toc humorístic a les situacions de la vida quotidiana viscuda des de l’òptica cristiana.
Més informació a l’esdeveniment creat a Facebook, amb el mateix nom, així com també en la presentació que exposo a continuació.

Presentació
T’estaven esperant, les pàgines que tens als dits en aquests instants. Es tracta d’una oportunitat que Déu et dóna perquè et retrobis amb ell novament, perquè hi facis les paus, perquè li demanis què passa amb la teva vida. Aquest és el moment oportú, el teu kairós.
Déu em fa pensar. Déu ens hauria de fer pensar. Qui no diu que l’absència de Déu de molta gent de la nostra societat no és la que provoca que ens falti rumiar una mica més, per donar més profunditat a les nostres vides? Déu, aquesta realitat més real i més autèntica que jo mateix. Déu, aquest vocable que continua formant part de la nostra literatura, de les arrels del nostre poble, del nostre imaginari col•lectiu. Déu, a qui no se l’ha de defensar sinó més aviat escoltar, acollir, comprendre. Déu, aquest ésser tan miserable que no fa sinó sol•licitar la nostra atenció, la nostra cura, la nostra sensibilitat.
Déu em fa pensar, aprofundint en el sentit de la vida, de la meva vida i la d’aquells que m’envolten, anant més enllà del que jo mai no hauria pensat. Déu se m’ha comunicat en el dia que es lleva i en el que es clou, a la posta. Déu se m’ha revelat en Jesucrist, en aquell Jesús de Natzaret, pelegrí de la humanitat, anunciador del Regne dels cels, que va donar la seva vida per la salvació de la creatura, l’home i la dona, que en el seu orgull, continuen pregant les engrunes que cauen de la taula del Senyor.
Les pàgines que segueixen són un motiu de reflexió en Déu, en el Déu de Jesucrist ressuscitat, que continua parlant i comunicant-se als homes i dones de bona voluntat. És aquest el mateix Déu, profunditat de la nostra existència, que és capaç de donar-se de forma nova cada dia, cada setmana, cada festa. És aquest el motiu que m’adreci a tu, estimat lector, com a persona capaç de pensar, de reflexionar, oberta a la novetat, a la sorpresa, a poder ser descol•locat.
Els textos resultants provenen de la pregària i de la reflexió a l’entorn de l’evangeli del diumenge, de la litúrgia catòlica i del pensament cristià. Entenguem-nos: no vull ni puc amagar que sóc capellà i que l’origen d’aquestes pàgines respon a l’obligació que he tingut per a la predicació de cada diumenge durant una colla d’anys. Posar-me davant de l’evangeli de Jesucrist m’ha sotraguejat tantes vegades i m’ha fet buscar i trobar camins nous. Aquesta ha estat sempre la meva motivació: dir quelcom de nou en cada predicació, en cada intervenció, on podia adreçar-me a tres o a tres-centes persones. No deixa de ser aquesta una gran responsabilitat, i un gran estrès, parlar amb llibertat a la congregació que pugui haver-hi aquell dia. No és tan fàcil, parlar en públic i a més dir alguna cosa que pugui valer la pena. Està clar que un no sempre se’n surt.
Ara que m’he pogut detenir una mica en el tragí de la vida, m’he decidit a posar en ordre múltiples escrits que tenia esparsos. «Lc 1,1Són molts els qui han emprès la tasca d’escriure un relat dels fets que s’han acomplert entre nosaltres, il•lustre Teòfil». Sento aquesta necessitat i alhora aquest deure, per poder compartir allò que penso que pot servir per conèixer una mica més a Déu i acostar-nos a la nostra pròpia salvació, «propter nostram salutem». Els pensaments homilètics que trobareu aquí escrits volen complir potser tres condicions. Primera, la de ser breus i condensats, perquè en una sola llambregada es pugui capir la idea fonamental del que s’exposa. Segona, un toc de novetat i d’humor. De res no serveix repetir el que ja han dit d’altres. En tot cas, si es repeteix és perquè crec que no és possible dir-ho millor. Això passarà amb grans autors en moments crucials de l’any. Tercera, els fonaments, perquè el que es digui estigui ben referenciat en l’Escriptura, en especial en l’Evangeli de cada diumenge del cicle A, que serà el que centrarà la nostra atenció.
Agrairé, no cal dir-ho, els teus suggeriments, experiències, anècdotes, preguntes i propostes de cara a futures publicacions. Agrairé que m’escriguis a jordi.castellet@guifi.net i als comptes de Facebook, Twitter. També em podràs trobar en una columna a Opinió Nacional.Cat.
Desitjo que aquestes pàgines em puguin fer una mica més teu en Crist. 
Ja ve, Jahvé Déu el Senyor!
Primer d’advent

En Joan és mecànic i els qui tenen empresa, no tenen horari. Els mecànics no poden sinó ser cristians: Déu és el gran rellotger! En Joan és d’aquests. Total, que un vespre, passades les 9h, tenia lloc la conferència de formació als locals parroquials. Hivern. La sala plena de gent. La calefacció a ple rendiment. Els vidres entelats i regalimant per la condensació. El conferenciant exposava la seva ponència i en Joan, entre el to de veu, el cansament i l’escalforeta, es va arraulint i s’adorm, just al costat de la porta d’entrada.
De cop, el ponent canvia l’accent i fa un crit: «Ja ve, ja ve!» En Joan, que es desvetlla, eixuga el vidre de la porta amb la mà fent ventall i mira a través, a veure si algú realment arribava tard, per aixecar-se i deixar-lo passar. Però acaba el ponent, exultant amb vehemència: «Jahvé, Déu el Senyor!» No hagués passat res si tothom no hagués vist la reacció infantil d’en Joan: replegant-se i posant-se les mans entre les cames, intentant dissimular, mirant que la terra l’engolís.
«Adventus Domini». Cert és que el Senyor ve. «Vetlleu i estigueu a punt, perquè el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada» (Mt 24,37-44). És cert que el Senyor Crist ja va venir. De fet, en aquestes quatre setmanes que s’obren davant nostre ens portaran fins a la celebració del Nadal, fusionant, com si diguéssim, dos horitzons, dos plans: el de la nostra història personal i el de la història de Déu, congriant-se en el naixement de Crist, novament, en la vida de tots i cadascun que el vulguem rebre en la nostra vida, en el centre neuràlgic de la nostra existència.
El Senyor ha vingut. Va venir fa més de dos mil anys, en un moment concret, el Verb etern de Déu s’encarna en la història i ve a compartir la nostra pròpia existència, assumint-la des de les seves misèries, carregant damunt seu el mal i el pecat del món, mostrant el camí de salvació pel seu caminar en aquesta terra. Va anunciar el Regne de Déu i, per això mateix, va ser perseguit, bandejat i finalment injustament condemnat pels seus enemics a una de les morts més ignominioses que es pugui conèixer. Déu, amb qui Jesús de Natzaret hi tenia una relació més que especial, no el deixa a l’estacada, no el deixa en la foscor de la tomba, sinó que el ressuscita, el fa aixecar de nou, per mostrar i afirmar davant de la humanitat, que és Déu, i no ningú més, qui té l’última paraula sobre la nostra història, col•lectiva i personal.
El Senyor ha vingut però tornarà, a la fi dels temps. No era aquesta l’ordre del general Mc Artur en sortir de Japó? «Tornaré!» a clausurar la història. Aquest és el punt final de l’existència humana, igualment tant personal com col•lectiva. És com l’argolla on fixem la corda a l’altre cap per poder caminar-hi al damunt, per aferrar-nos-hi i aconseguir la vida. Perquè la vida actual, per molt llarga o curta que pugui semblar, és passatgera, caduca. Un dia ve que s’acaba, per molt exitosa o catastròfica que hagi estat. Per contra, experimentem de quina manera està sembrada d’esdeveniments i és precisament en aquests fets del nostre esdevenir que ens cal guanyar-nos la salvació, la vida autèntica, plena i gloriosa. La mateixa vida del ressuscitat.
El Senyor ve, en present, en actiu, ara, avui i aquí. En cada home i en cada esdeveniment el Senyor s’amaga, perquè el trobem, perquè el reconeguem, perquè ens retrobem amb la seva veritable identitat. Que Crist hagi de venir en el futur potser que no ens motivi tant com el fet que cada dia, des que ens llevem fins que ens n’anem a dormir el podem veure i trobar, especialment entre aquells que sol•liciten la nostra atenció, que demanen el nostre testimoni de fe, d’esperança i d’amor veritable.
L’advent és un temps d’entrenament, de posar-nos en forma espiritualment per a rebre Crist, perquè sigui ell el veritable protagonista de la nostra vida, perquè el retrobem en l’autenticitat de la nostra pròpia vida i tensi la nostra existència, tan sovint deixada, tan sovint decaiguda, tan sovint mancada de força i de vigor. Som-hi, doncs!

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s