VISQUEM COM A RESSUSCITATS

Fou a la capella del Roser, on va tenir lloc el divendres sant de 1590 la suor de sang de la imatge del Sant Crist d’Igualada. La imatge del Sant Crist és una imatge somrient, pacífica, que inspira confiança. Alhora és icona del sofriment i del mal del món, del qual Déu no se n’ha volgut escapar, i alhora és imatge de l’esperança que a tots ens espera un futur millor. Perquè el Crist que nosaltres adorem no és altre que el Crist ressuscitat. Ja a la creu, Crist senyoreja el nostre món i somriu, perquè sap que, per la seva passió, mort i resurrecció, ja ha vençut els enemics: el mal, el pecat i la mort. Els homes, per la vida de la fe, ens podem adherir a la redempció que ell ens ha aconseguit. Precisament, Pere parla en aquella primera diada de PentecostaAc 2,14-33, en aquell esdeveniment en què se situa el naixement de l’Església, després de la vinguda de l’Esperit de Déu sobre els apòstols, amb Maria que, ens diu el relat, també hi era. La Pentecosta jueva té lloc set setmanes després de la Pasqua, en el moment de l’ofrena dels fruits de la collita, la «festa de la sega». Els jueus commemoren el lliurament de les Taules de la Llei a Moisès, que baixa del Mont Sinaí. Amb la ventada de l’Esperit Sant, aquesta celebració es transforma, de manera que la llei divina ja no és una llei exterior sinó que queda inscrita en el cor de cadascú; els creients entrem en una nova sintonia amb el nostre Déu Pare i Creador. És ell mateix, pel seu Esperit, per la seva pròpia vida, el qui entra a formar part de la nostra vida, de la nostra consciència, de la nostra intel•ligència, de la nostra voluntat. Així podem entrar en relació amb Déu, des de la llibertat i amb l’única llei de l’amor. El cristià és, des d’ara, lliure i es relaciona amb Déu com el fill ho fa amb el seu pareLc 15, perquè Déu «1Tm 2,4vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat.» I si Déu així ho vol, així ho assolirà, amb el permís de la consciència i de la llibertat de cadascú. Perquè aquesta és la gran obra del Déu omnipotent: condicionar-se a la voluntat de la seva creatura, l’home i la dona. «Ac 2,24Déu ha ressuscitat Crist alliberant-lo – ἀνέστησεν λύσας- dels dolors de la mort, que de cap manera no podia continuar retenint-lo sota el seu poder». És curiós veure com aquí el verb utilitzat no és pròpiament el de la resurrecció, sinó que parla «de proposar Jesús»: Déu el va proposar davant el món i l’ha alliberat dels dolors de la mort. I és que aquí Déu el que fa amb Jesús és proposar-lo com a model davant del poble, davant de la humanitat, malgrat la denigració personal i l’aparent fracàs que havia sofert amb la seva passió i mort. El viacrucis s’acaba amb la deposició del cos de Jesús a la tomba. A la nostra pietat, feta de soledat, passió, llagues i dolors, hi falta la resurrecció, el tornar a començar, l’última paraula que té Déu sobre la nostra terra, sobre el nostre món, sobre la nostra història, sobre la nostra vida, en definitiva. L’última paraula no la té la mort, sinó la vida de Déu, Déu que és vida i amor. Ell és l’únic que ens pot fer posar dempeus, novament, després de la caiguda, després de la derrota que ens fa sofrir aquest món. Perquè el món és injust. La justícia d’aquest món és injusta i relativa, perquè el mal, el pecat i la mort sembla que acabin triomfant, en una aparença molt real i palpable. Jesús mateix va patir fins a l’extrem les injustícies d’aquest món perquè, en aquest món, guanyen els enemics del bé i de la veritat. Diu Pere: «2,23Jesús de Natzaret va ser traït i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns homes sense llei». ¿Què tenim nosaltres per a vèncer el mal, el pecat i la mort? Doncs res més que la llei que Déu ha infós en els nostres cors en aquest temps de Pentecosta, la llei de l’Esperit Sant, feta de lliure obediència al Pare del cel. La llei interior a l’home, alimentada amb la Paraula i els Sagraments, que ens són aliment i penyora de vida eterna, energia per a la lluita i treball diaris. Cadascú de nosaltres som vida i amor, perquè hem estat fets a imatge i semblança d’aquest Déu que és vida i amor i que vol que ens salvem, tots i cadascun de nosaltres. Déu ens ensenya el camí a través del seu fill. Déu ens ho hauria pogut ensenyar d’una altra manera, ens podria haver enviat un altre profeta, però no fou així. Ens envià el seu fill, per mostrar-nos de quina manera ell creia i prenia seriosament la nostra vida, de tal manera que aquesta és la vida definitiva en la qual ens hem de guanyar la salvació que Crist ens ha merescut per la seva encarnació, passió, mort i resurrecció per tots i cadascun dels qui hi posem la nostra fe. Que sigui aquesta la gràcia que demanem al Sant Crist ressuscitat. Amén.

Del llibre “Déu per a pensar”. Demaneu-lo a jrdkst@hotmail.com

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en General i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s